L’art català, una història de ‘13, Rue del Percebe’

BarcelonaEl món de l’art català, potser encara més que altres sectors especialitzats del país, és petit i està ple de capelletes. Aquestes camarilles tenen com a tret imprescindible estar enfrontades amb alguna altra. Hi ha llegendes urbanes i rumors. I per ser un artista, un director de museu, un crític, un galerista o un col·leccionista com pertoca cal estar almenys involucrat en una alguna. Tots aquests corrents subterranis passen desapercebuts per al gran públic, però el pintor Gino Rubert s'ha imaginat com podrien ser i els ha tret a la llum: aquest dijous ha presentat a les sales d'art gòtic del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) Vanity Fair. Un altar sense heroi, un quadre gegantí com un retaule ple a vessar d’escenes sucoses protagonitzades pels seus col·legues i altres personalitats del sector.

El mateix director del museu, Pepe Serra, és el protagonista d’una de les escenes més descarades d’aquesta mena de 13, Rue del Percebe de l’art català modern i contemporani, amb el permís de Francisco Ibáñez: a la part dreta del quadre es pot veure com el director del MNAC no pot anar de ventre tranquil·lament perquè l’artista Miquel Barceló està reclamant-li que li faci una exposició al museu. “M'hi assemblo, però no soc jo!”, deia Serra davant el quadre. Francisco Ibáñez, de fet, és un altre dels personatges del quadre: “És fenomenal que hi surti Ibáñez –explica Serra–. Assenyala el caràcter lúdic, irònic, bufonesc, provocador i divertit de l’obra”. 

"Evidentment, no hi trobem tots els que són, i probablement no són tots els que hi trobem. Però, tenint en compte l’ampli ventall de generacions de pintors actius a Catalunya, he intentat que hi apareguin tots representats –diu Rubert–. Des de referents inqüestionables ja desapareguts, com ara Picasso, Dalí i Miró, fins a d'altres d’una certa edat, com Antoni Llena, Mari Chordà, Evru i Nazario, passant per joves promeses com Pablo del Pozo, Maria Pratts i Marcel Rubio". En total hi ha 181 retrats. El públic pot saber qui és qui a través d'un codi QR que Rubert ha colocat dins el quadre.

Antoni Tàpies és el protagonista d'una altra escena divertida, perquè ha de carregar amb el pes de Marcel Duchamp, una batalla entre la matèria i les idees. El director de La Capella, David Armengol, és la mascota de la comissària i directora de l'Escola de Belles Arts de Basilea, Chus Martínez. El pintor Yago Hortal s'ha quedat sense aigua a la dutxa i el mateix Rubert rep unes fuetades del galerista Joan Anton Maragall. Entre els personatges també hi ha els seus galeristes: Chus Roig és un nadó qui la pintora Lita Cabellut dona el pit, i Carles Duran fa anar una màquina de tortura en una masmorra amb el pintor i galerista Bernat Daviu.

En tot cas, Rubert assegura que a l’hora de col·locar els personatges en un lloc o un altre no ha tingut en compte “cap opinió o sentiment personal”. Tampoc ha volgut “desmerèixer o enaltir ningú”. “El paper que cada retratat representa en l’escena del quadre ha estat marcat per qüestions tècniques o arbitràries, com ara la resolució i la il·luminació de la foto, l’angle des d’on s’ha pres, el gest o l’expressió del retratat i l’ordre amb què he anat aconseguint o rebent les fotografies”, explica Rubert. En canvi, Serra creu que és un treball tan personal que és com un "retrat" del mateix artista. Per a Gino Rubert, el retaule és com “un monstre de nou caps”, perquè està compost per nou peces. Hi ha treballat gairebé dos anys. “Al quadre hi ha moltes hores de pinzell, moltes decisions, moltes complicitats i molts ajuts de molta gent”, subratlla Rubert.

Abans del MNAC, el retaule es va poder veure a l’estand de la galeria Senda a la fira Arco quan encara no estava acabat. Quan va estar enllestit el va comprar la família Suqué, i després del MNAC l’exposaran al Castell de Peralada.

La mostra del retaule es prolongarà fins el setembre i forma part de la feina continuada que fan al MNAC amb els artistes vius des que Serra va assumir-ne la direcció i de la línia de fer dialogar l’art històric i el contemporani. “El 80% dels artistes de la col·lecció són morts, però el museu també és el lloc dels artistes vius. Els museus són plens d'artistes que miren què van fer els altres, i això és un cicle que no s'acaba mai. Des que el museu va obrir aquesta finestra s'ha creat un canal de diàleg amb ells molt natural i molt fluid, on els artistes entren i surten i exploren una col·lecció que té 300.000 obres i que parla de tot", conclou Serra.