'Läetitia o la fi dels homes': quan tot França va estar pendent de la desaparició d'una noia de 18 anys

'Laëtitia o la fi dels homes'

Jean-Xavier de Lestrade per a France 2. En emissió en VOSC a FilminCat

El 19 de gener de fa deu anys, a Pornic, prop de Nantes, a primera hora del matí Jessica Perrais troba la moto de la seva germana Läetitia tirada a terra davant de casa. Amb el seu pare d'acollida, Gilles Patron, la busquen per la rodalia, li truquen al telèfon, també a les amigues. I als hospitals. La Läetitia ha desaparegut. Quan la policia reconstrueix les seves últimes hores, queda clar que l'home amb qui va passar aquella nit, Tony Meilhon, hi té alguna cosa a veure. Meilhon acaba confessant l'assassinat de la noia, però no revela on és el cos. A aquestes altures, el cas de la Läetitia ha cobrat dimensió nacional. Els mitjans francesos, tan refractaris a mirar més enllà de París, ocupen la zona. La població es manifesta en les anomenades marxes blanques en solidaritat amb la família. Fins i tot Nicolas Sarkozy, aleshores president de la República, hi fica cullerada i acusa els jutges d'haver deixat lliure un criminal reincident com Meilhon. Farts dels atacs, els membres de la judicatura es declaren en vaga al clam de "som magistrats, no pas mags". Mentrestant, es desvela el rosari d'agressions que han patit les germanes Perrais al llarg de la seva vida. La mort de la Läetitia sacseja diferents pilars de la República i evidencia fins a quin punt les moltes manifestacions de la violència patriarcal estan invisibilitzades. 

Així ho plasma també Ivan Jablonka en la seva crònica novel·lada dels fets, Laëtitia o la fi dels homes. L'escriptor reconstrueix el cas i les seves implicacions per revisar-ne els components sociològics i culturals. I acaba configurant una denúncia d'aquesta cultura de la violació que va atacar Läetitia des de diversos flancs. Alhora Jablonka vol situar en el centre d'una narrativa criminal aquella persona que tan sovint en queda marginada: la víctima. I fuig així tant de referents com A sang freda de Truman Capote, més fascinats per la figura de l'assassí, com dels relats que posen tot l'accent en la investigació i les persones que se n'ocupen.

Ara ens arriba l'adaptació en forma de sèrie de ficció del llibre de Jablonka que ha dut a terme Jean-Xavier de Lestrade. Läetitia o la fi dels homes aparca el vessant assagístic de la font literària original per quedar-se en una simple reconstrucció dels fets en forma de drama criminal. La sèrie afegeix a la trama la figura d'un policia, Frantz (Yannick Choirat), que recull la funció de veu narradora i reflexiva que en la novel·la exerceix el mateix Jablonka. L'agent també encarna, juntament amb el jove jutge Martinot (Cyril Descours), una forma de nova masculinitat alternativa a la dels altres homes que van acabar exercint algun tipus de violència sobre la Läetitia (Marie Colomb) i la Jessica (Sophie Breyer). Si no aprofundeix en la mateixa mesura en els molts temes que engloba el llibre, la sèrie almenys sí que desplega una defensa d'estructures democràtiques clau que intenten arribar allà on les xarxes de suport més pròximes fallen. Resulta molt interessant, el paper que cobra l'assistent social Beatrice Prieur (Alix Poisson en una reencarnació de la senyora Laviolette del llibre) i la seva consciència que en aquests casos sempre queda la rèmora de no haver pogut impedir situacions fatals per més que t'hi esforcessis. Mentre que Noam Morgensztern es deleix en la seva encarnació grotesca de Meilhon i algun altre intèrpret no acaba d'estar a l'altura, Marie Colomb aconsegueix que el seu retrat de Läetitia dolgui en els moments més terribles i enamori quan canta plena de vida amb les amigues.