L’aniversari de l’adeu de Fuster omple les llibreries

ValènciaPrimer aforisme: “I morir deu ser deixar d’escriure”. Efectivament, el precepte es va complir el 21 de juny de 1992, quan l’Olivetti que durant anys Joan Fuster havia turmentat amb el seu tenaç tecleig va callar. El número 10 del carrer Sant Josep de Sueca (Ribera Baixa) va emmudir en l’adeu d’un l’intel·lectual que, després de 69 anys “apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble”, havia marxat.

Segon aforisme: “Al capdavall, la mort no consisteix únicament a morir-se. És morir-se i ser oblidat. A la curta o a la llarga, oblidat”. Aquesta màxima encara no s’ha fet realitat, perquè, 25 anys després, l’obra entorn de l’escriptor valencià continua creixent amb treballs que aspiren a copsar la dimensió d’un intel·lectual difícil d’apamar.

Antologies i assaigs sobre la seva obra

Pel que fa a les antologies, el 2017 s’han publicat Fuster per a ociosos, de Xavier Aliaga, que ha seleccionat textos “que reivindiquen la talla intel·lectual i literària” de l’autor suecà, i Joan Fuster per a joves, de Salvador Vendrell, tria que vol acostar l’assagista valencià “als lectors més joves”.

Més llarga és la llista d’obres que jutgen l’abast del treball intel·lectual de l’autor de Nosaltres els valencians. En aquesta tasca destaca la feina feta per la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València, que enguany ha editat l’obra coral Joan Fuster i la ironia, El dit sobre el mapa, de Daniel P. Grau, i D’Ors a Fuster, de Gonçal López-Pampló.

Per ara tanquen el catàleg d’aquest 2017 Escrits contra el silenci, de Toni Mollà, que pretén trencar l’arraconament “a què ha estat sotmesa l’obra de Fuster”, i La poesia de Fuster, la tesi de Salvador Ortells, director de l’Espai Joan Fuster, que veurà la llum a l’estiu.

Una “xamba genètica”

Una llista de treballs que conviden els lectors a submergir-se en el pensament d’un autor entestat a introduir el País Valencià en la modernitat i que l'escriptor Joan Francesc Mira va qualificar de “xamba genètica”. Una sort d’intel·lectual que va haver de patir el foc de la intolerància que el postfranquisme va saber avivar.

Normalitzar Joan Fuster

Preguntats sobre si les cendres d’aquell incendi es mantenen calentes, Xavier Aliaga reconeix que encara “hi ha valencians que no senten Fuster com a part del seu patrimoni, però tampoc senten que ho siguin escriptors com Max Aub o pintors com Manuel Boix”. En el mateix sentit s’expressa Salvador Ortells, que subratlla que l’acostament iniciat per les institucions des de l’arribada del nou govern valencià està ajudant a “normalitzar la situació”.

Per a Aliaga, una via per acostar Fuster a la majoria de la població és que els ciutadans descobreixin els textos que no estan centrats en l’anàlisi política, com, per exemple, El País Valenciano o L’Albufera de València, i que s’adonin de la diversitat de temes que va tractar". “Cal que els lectors valorin Fuster tant si comparteixen la seva ideologia com si no, com ha passat a Catalunya amb Josep Pla”.

Tercer aforisme: “Còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou”. Així doncs, llegim Fuster i fem-nos-en còmplices.