Un al·legat contra la tirania pot tenir forma de farsa

Barcelona"El Macbett d'Eugène Ionesco està inspirat en el de Shakespeare però encara està més boig. I hi ha uns quants exemples de bogeria palesa entre la gent que decideix coses al món. Tristament, té una actualitat fantàstica", diu Carme Portaceli, directora del Teatre Nacional. Després de dos endarreriments per culpa de la pandèmia, finalment arriba a la Sala Petita una posada en escena a càrrec Ramon Simó que es podrà veure del 27 de març al 24 d'abril. Per al director, "Macbett és un al·legat contra la tirania i, sobretot, una farsa tràgica que va en contra del possible ressorgiment del totalitarisme que sempre ens amenaça i que no sempre estem preparats per evitar". Però l'atractiu teatral de Ionesco és que suma a l'al·legat polític una maniobra formal extraordinària, singular, que juga amb gèneres com el cabaret i el teatre d'ombres, però també amb mecanismes com "les duplicitats, les repeticions, les juxtaposicions d'idees i imatges, el paroxisme i el burlesc", descriu Simó. Joan Carreras, Pep Ambrós, Anna Alarcón, David Bagés, Pepo Blasco i fins a nou intèrprets donen vida durant les tres hores que dura el muntatge a desenes de personatges que destapen les misèries i l'absurditat del poder.

L'obra d'Eugène Ionesco arrela en tres referents. D'una banda, òbviament, el Macbeth de Shakespeare, del qual manlleva i versiona fins i tot personatges i noms. De l'altra, la interpretació que en fa el teòric teatral polonès Jan Kott a l'assaig Shakespeare, el nostre contemporani. Kott explica que en la tragèdia de Shakespeare s'hi pot veure com funciona el "gran mecanisme" del poder. És a dir, com la manera més directa d'acabar amb la tirania és assassinar un tirà per substituir-lo per un governant millor. "És un assassinat que al darrere té bones intencions –explica Simó–. És un darrer assassinat inaugural a partir del qual les coses seran diferents, millors, i no caldrà tornar a matar. Quantes ideologies, polítics, dictadors han utilitzat aquest tipus de raonament? No cal dir-ho, és evident", planteja. I afegeix el director, com a acotació: "Shakespeare pensava que això era possible [matar per assolir un món millor], Ionesco ja no, i nosaltres no som tan negatius com Ionesco però gairebé".

Eugène Ionesco, que escriu Macbett el 1972, encara en un segle XX marcat per la guerra i l'extermini, hi defensa que "l'ambició del poder no la mou només l'interès econòmic sinó que és una emoció que es mou per l'orgull, l'enveja, el reconeixement, és a dir, que no es pot deslligar dels comportaments arbitraris lligats a les baixes passions", explica Simó. El resultat, doncs, no pot ser més que absurd. "La humanitat s'entesta a fer una sèrie de coses perdent de vista que el que fa no serveix de res, és irracional i no té transcendència. Que tirem endavant la nostra vida fonamentant-la amb una falsa veritat", diu el director. I el que és pitjor: ningú no s'hi rebel·la en contra.

D'aquí ve que el teatre de Ionesco fos titllat de teatre de l'absurd, tot i que l'autor el considerava "teatre del ridícul": ho veu com una broma de mal gust. I és així fins al punt que no està clar, en l'obra, el que és còmic i el que és farsa. I és aquí on es veu la tercera influència de Ionesco, i és la patafísica d'Alfred Jarry, l'autor d'Ubu rei, una teoria teatral sui generis que defensa l'antidogmatisme i les solucions imaginàries per als problemes reals. Ramon Simó ha buscat un llenguatge imaginatiu que juga a fons amb els dos registres, la farsa i la comèdia, i també ha volgut sumar a escena tota la història de les representacions de Macbett o fins i tot fer referències shakespearianes amb símbols com una muntanya de roba. "El teatre de Ionesco és un teatre elaborat –reconeix–, però no és un teatre complicat".