Cultura 28/03/2021

Leïla Slimani: "A dins de casa és on hi ha més brutalitat perquè cauen les màscares"

6 min
Leïla Slimani
Disponible en:

A Leïla Slimani li agrada força incomodar el lector, fer-lo mirar on no miraria en la vida real. A Dans le jardin de l’ogre la protagonista és una francesa obsessionada amb el sexe camí a l’autodestrucció i Una dolça cançó (Bromera, 2017), amb què va guanyar el prestigiós premi Goncourt, comença amb l’assassinat a mans de la mainadera de dos infants. Nascuda a Rabat el 1981, Slimani va marxar a viure a París als 18 anys. El país dels altres (Angle/Cabaret Voltaire), traduït per Valèria Gaillard, el primer d’una trilogia, és segurament el més autobiogràfic dels seus llibres. Comença el 1944, en plena II Guerra Mundial, quan una jove alsaciana s’enamora d’un oficial marroquí de l’exèrcit francès. La parella es trasllada a viure a Meknès, a l’interior del Marroc, un lloc aïllat i pedregós, on les tensions socials i polítiques van creixent fins a la declaració de la independència. L’escriptora aborda el racisme, l’homosexualitat, els drets de les dones i la maternitat, els problemes d’integració, la violència domèstica, el nacionalisme i l’islam... però, sobretot, la llibertat en totes les seves formes.

A vegades ha comentat que les seves novel·les neixen d’una obsessió. La majoria de les que ha escrit fins ara tenen França com escenari i passen en l’actualitat. Al país dels altres viatja al Marroc dels anys 40 i 50. De quina obsessió neix aquest llibre, potser el més autobiogràfic?

— Aquí a França, quan la gent em mira, veu una dona marroquina, però jo també em sento europea. Quan era petita llegia molts llibres sobre Europa i no tenia la sensació que fos un lloc estrany. Sempre he cregut que hi ha una relació molt estreta entre el Marroc i Europa, una relació plena de violència però també d’amor. I la relació dels meus avis [la seva àvia era alsaciana i el seu avi marroquí] connecta amb això: es barallaven molt, mai estaven d’acord, però també s’estimaven molt i intentaven comprendre l’altre. Per tant, la meva obsessió és: ¿es pot ser a la vegada marroquí i francès?

L'Aïcha és precisament les dues coses a la vegada. I el seu físic és molt simbòlic, és difícil saber on pertany. No és fàcil per a ella ser acceptada ni pels uns ni pels altres. ¿Aquesta intolerància cap al mestissatge continua actualment?

— Depèn del context. En aquell moment, al Marroc, era difícil, perquè tant francesos com marroquins podien considerar un traïdor als qui no pertanyien enlloc. Però tant actualment com aleshores depèn de la mirada, també es pot considerar que són un pont, una possibilitat de diàleg. Tot això, però, ja no em fa patir. Per exemple, molta gent em pregunta sobre la meva identitat. Qui soc? Doncs soc jo i ja està. Soc part de la humanitat i, a la vegada, em puc sentir molt sola i molt diferent de la resta. ¿Francesa o marroquina? ¿És important? No he fet res per pertànyer a un país o l'altre. Potser no tinc nacionalitat.

Potser per a vostè no és un problema, perquè no és important ¿però i per a la resta?

— Suposo que per a alguns sí que ho és, perquè volen que escullis un bàndol. Consideren que si ets marroquina i tens la pell fosca has d’estar en contra de la gent blanca, i has de parlar sobre el racisme i el colonialisme... Odio que em facin pertànyer a un bàndol, no m’agrada aquest joc. Com a novel·lista crec que tot és molt més complex. Volia escriure una novel·la sobre l’ambigüitat, perquè res és blanc o negre.

La llibertat és molt present a la novel·la. La Mathilde no té por de la llibertat, s’entusiasma amb cada nova aventura, sobretot a l’inici de la novel·la. L’Amine li té por, creu que potser haurà de pagar un preu massa alt. ¿És diferent com es percep la llibertat a França que al Marroc?

— La generació dels meu avis, que van néixer en una societat molt tradicional, no va ser educada amb la llibertat individual com a valor. Hi havia la percepció que si algú volia ser lliure com a individu podia destruir-ho tot perquè s’havia de pensar en la família, l’honor... La Mathilde és més inconscient. Crec que la llibertat és bonica però també pot ser molt dura, per obtenir-la a vegades s’han de sacrificar moltes coses. Molta gent prefereix la seguretat, la comoditat. L’elecció de la llibertat ha de ser molt conscient.

La Mathilde a l’inici del llibre és una dona molt valenta, apassionada, amb ganes de menjar-se el món, però es va tornant més silenciosa i obedient. ¿La submissió és l’única manera de sobreviure?

— No només al Marroc, sinó que això passava a moltes dones. Es casaven amb 20 i 25 anys i ¿quina informació tenien sobre la sexualitat, sobre la vida...? I moltes vegades depenien econòmicament del marit. Tenien fills i s’havien de cuidar dels fills. Crec que en algun moment la dona jove que tenia tants somnis es moria perquè tot era molt més difícil del que s’imaginaven. Ara la maternitat també és complicada perquè sovint et sents culpable.

Sovint la llar es descriu com un refugi, però a les seves novel·les, en aquesta i en altres, és un camp de batalla, un lloc, fins i tot, perillós.

— A dins de casa és on hi ha més brutalitat perquè cauen les màscares. Ara que la violència contra les dones i els infants és tan present en el debat públic, cada vegada tothom és més conscient que la violència sovint comença quan es tanca la porta de casa. El patriarcat comença a casa. És allà on les dones, a vegades, han de callar, tenen por i han d’acceptar la violència. El patriarcat és el que ens vol convèncer que la llar és aquell lloc bonic on les dones i els fills esperen l’home, on hi ha tant d’amor. No és veritat, és on hi ha l’opressió, la dominació dels homes a les dones, dels adults als fills, dels caps als treballadors... Si no mirem dins les cases, no podrem veure la violència contra les dones. Com que escric sobre aquests temes, diuen que escric sobre coses íntimes: una dona d’origen marroquí que viu a França que escriu sobre dones. Si fos un home segur que dirien que escric llibres polítics. La vida de les dones és política.

Al llibre també parla dels soldats marroquins que van lluitar a la II Guerra Mundial i del poc reconeixement que han rebut.

— És un tema que sempre m’ha indignat molt. No van tenir dret a recompensa: el meu avi va estar en un camp de concentració alemany i ni tan sols li van voler donar el passaport francès. Com a periodista vaig entrevistar molts veterans que van estar tancats en camps, i el més trist és que parlaven amb orgull de com havien lluitar per França i per la democràcia. Tanmateix, se’ls va tractar molt malament. Els admiro molt.

L’islam és un altre tema que apareix al llibre, quan el Marroc comença a lluitar per la independència, ¿creu que Europa ha simplificat el problema?

— Els europeus sovint ens veuen, als marroquins, com a musulmans però som també ciutadans, tenim una història i vivim en una societat. I si vols entendre l’islam has de conèixer la història d’aquests països. L’islam no era el mateix en l’època dels meus avis que ara. El conservadorisme actual indignaria molt el meu avi. Als anys 70 i 80, la monarquia marroquina va decidir que era més fàcil mantenir el poder amb una societat tradicional i, en aquest sentit, la religió és molt útil. Quan era jove pràcticament no veia vels i ara, quan vaig al Marroc, cada vegada en veig més.

¿La situació de la dona ha empitjorat al Marroc?

— No, tenen més drets que abans i els volen conservar.

A la literatura acostuma a tractar temes força incòmodes: l’obsessió sexual, l’infanticidi, el racisme... ¿Li agrada fer sentir incòmode el lector?

— Moltes vegades a la vida real, quan alguna cosa ens incomoda, girem la cara i no la mirem. No volem saber què passa fora, a l'altra gent. Però als llibres tenim la possibilitat d’explicar una història i fer mirar el lector i dir-li que intenti entendre el personatge i que no el jutgi. El que m’agrada és forçar el lector a no jutjar i intentar tenir empatia.

stats