L'exuberant 'Rusalka' de Herheim divideix el Liceu

El Liceu acomiada l'any amb una forta divisió d'opinions davant la polèmica, radical i teatralment fascinant versió de la més important de les òperes del gran compositor txec Dvorák, Rusalka , signada pel jove director noruec Stefan Herheim. No és un títol freqüent fora del circuit centreeuropeu: es va estrenar al Liceu l'any 1924 i es va representar per segona i última vegada l'any 1965. Aquí es coneix molt poc, però tant se val, perquè el que Herheim fa en aquesta obra mestra és un gran exercici de llibertat teatral: reescriu, amb referències cinèfiles i imatges potents, la tràgica història de l'ondina que, per amor, va voler ser humana. L'espectacular muntatge -en clau de psychothriller amb assassinat final- és una coproducció del teatre de la Monnaie (Brussel·les) i l'Òpera de Graz (Àustria) que posa a prova tota la maquinària teatral del Liceu. Al final, la innovadora proposta, no apta per a puristes, va rebrebravos i esbroncades d'un públic que va dedicar entusiastes aplaudiments a la gran versió musical dirigida pel prestigiós director britànic Andrew Davis.

Herheim està acostumat a fer muntatges polèmics. Ha triomfat als festivals de Bayreuth i Salzburg amb propostes que són pura dinamita teatral, que es carreguen convencionalismes i tradicions. De fet, sotmet la Rusalka de Dvorák a una complexa transformació, narrada amb imatges de forta potència visual, moltes vegades confuses i carregades d'estranys simbolismes que fatiguen l'espectador, però defensada amb armes teatrals plenes d'enginy i un poderós desplegament de mitjans en escena. No hi ha llacs, boscos ni palaus -cap rastre de l'atmosfera de conte de fades romàntic-: l'acció transcorre en un barri calent de qualsevol ciutat europea on la prostituta Rusalka intenta abandonar l'ofici. No és un canvi innocent, al contrari. Herheim situa el focus dramàtic de l'òpera en Vodnik, l'esperit de les aigües convertit en home atrapat en una vida i un matrimoni asfixiants.

Descens a l'infern

Herheim plasma amb cruesa i traços esperpèntics la tragèdia de l'ondina, i ho fa amb un muntatge transgressor i exuberant, d'impressionant escenografia i meravellosa il·luminació. Els contes solen posar les nostres pors davant d'un mirall i així ho fa el director noruec per dibuixar, de manera inquietant, el fracàs d'un personatge que busca canviar la seva naturalesa per un amor impossible, en un descens a l'infern, sense poder tornar enrere. No és un conte ingenu amb lliçó final -el llibret de Jaroslav Kvapil es basa vagament en La sireneta d'Andersen-, sinó una realitat cruel: Rusalka vol fugir de la prostitució, però Vodnik destruirà els seus somnis i l'assassinarà, simbòlicament, en un encreuament final entre el món real i el de la fantasia.

No només hi ha miracles en escena, també en el fossat l'orquestra sembla transfigurada a les ordres de Davis, que havia dirigit al Liceu l'òpera Thaïs , de Massenet, en versió de concert. Després de certs titubejos i algunes pífies, la lectura de Davis va imposar una atmosfera de colors fascinants, apassionat lirisme i nervi dramàtic amb gust wagnerià però amb ànima eslava. Amb el paper de Rusalka, debuta al Liceu la soprano finlandesa Camilla Nylund, que va de menys a més: té una veu lírica un punt metàl·lica, però molt ben portada, que guanya fermesa a mesura que avança l'acció. Al seu costat va triomfar, malgrat certes dificultats per la falta de pes dramàtic de la veu, el tenor alemany Klaus Florian Vogt, que torna tres mesos després del seu sensacional Lohengrin al Festival de Bayreuth per donar vida al príncep de la història. Vogt captiva una vegada més per l'encant i els delicats accents d'una veu molt seductora.

Un muntatge que no s'oblida

Cal treure's el barret davant l'imponent tasca -actor i cantant- del baix austríac Günther Groissböck en el paper de Vodnik, personatge clau i omnipresent en la lectura de Herheim. Molt bé la mezzo Ildiro Komlosi en el paper de la bruixa Jezibaba, convertida per Herheim en una sensesostre de gran presència escènica, mentre que la soprano Emily Magee atorga intensitat al paper de princesa. La bona feina com a nimfes de Vanessa Goikoetxea, Young Hee Kim i Nona Javakhidze, la plena solvència en petits papers de Marc Canturri, Xavier Mendoza i Toni Marsol, i la gran actuació del cor del Liceu acrediten el bon nivell artístic d'un muntatge que toca el voraviu, però que també deixa empremta en l'espectador.