Luis Cabrera es diu Lorenzo Almendro al seu primer llibre de memòries, La vida no regalada. Va ser un dels fundadors del Taller de Músics, escola que va canviar el panorama del jazz i del flamenc a Catalunya. Activista veïnal, va fundar la Peña Enrique Morente d’adolescent. Catanyol convençut, pel llibre circulen Camarón, Mayte Martín, Tete Montoliu, Miguel Poveda i algun xivato del Raval.
Qui és Lorenzo Almendro?
— Un nen tímid d’un poble de Jaén idíl·lic, amb un naixement d’aigua increïble, on hi ha crancs de riu, rierols, joncs, oliveres... Als 9 anys, per les circumstàncies del desenllaç de la Guerra Civil, sent com un exili, com un destierro, el trasllat a Barcelona. De cop i volta et trobes a Verdum, amb blocs de ciment.
¿Per què el nen arriba cridant el nom del seu poble, Zimbra, i el de Barcelona?
— Crida que aquí ha de deixar algun senyal, ha de fer alguna cosa que es conegui, deixar-hi una empremta.
I aquest nen, quan és adolescent, s’implica en la lluita política, en la lluita veïnal, en la transformació del flamenc... Anem a pams. De moment, una de les coses que descobreix és el català.
— Sí, perquè a Verdum ja no quedaven cases baixetes, amb un hort al darrere. Ja eren tot blocs i un descampat, amb desnivells i pedres on jugàvem a futbol. Però hi havia una casa al costat d’on vivíem nosaltres, la de la senyora Carme. Sortia al cancell i deia: “Joan, vine a dinar”. La meva mare sortia a la finestra del tercer quarta i em deia: “Luis, sube a comer ”. Jo pensava: és quasi igual però no és igual. He de saber per què. I el meu amic Joan Sans Villena em va començar a ensenyar català.
Quan identifica la llengua amb la reivindicació política?
— Al col·legi, a la Via Júlia. El director es deia Obradors, senyor Obradors. Al del poble, el director era Don Patricio. Don, com els señoritos. Però aquí era senyor, el mestre era un senyor. El meu pare, a la fàbrica, també era el señor Manuel. Al poble no, al poble era el Manolillo. Esclar, jo totes aquestes coses les anava acumulant al cervell. Llavors en aquest col·legi el senyor Obradors era el director, però ell no manava, manava el senyor Miranda, que era el cap de la Falange d’una sèrie de col·legis de la zona. Hi havia el Miranda i el González, i llavors hi havia l’Obradors, el Rius i el Prat. Sortien al pati i el González i el Miranda anaven per un cantó i l’Obradors, el Prat i el Rius per l’altre. Un dia vaig entrar allà on posava “Direcció” i el senyor Obradors em va explicar el perquè. Llavors sí que ja vaig tenir consciència política del tema de la llengua, als 12 o 13 anys.
Primer va ser Bandera Roja?
— A la parròquia de Sant Sebastià teníem un rector que es deia Manel Folch Ribas, que ajudava tota la clandestinitat, com molts capellans de barri, que s’hi implicaven i es proletaritzaven. Ens ajudava a tota la clandestinitat, fóssim de la cèl·lula que fóssim. Se’m va acudir muntar una penya flamenca perquè vaig veure que hi havia una gran quantitat de gent d’Andalusia, de Múrcia, d’Extremadura, etcètera, que podíem atreure amb la penya flamenca, i al costat mateix hi havia l’Associació de Veïns de Verdum i el Centre Excursionista de Joves. Vaig intentar també acostar-me a l’Ideal d’en Clavé, que era l’agrupació sardanista de la Via Júlia. La penya flamenca era molt diferent de les altres i hi venien personalitats com Àngels Pasqual, Pasqual Maragall, Josep Maria Balcells, Manel Rius, Josep Maria Bach... Els metges del CAP més pròxim ens feien classes de sexualitat, vam muntar un sistema perquè les noies que es quedaven embarassades poguessin avortar. Era una penya molt diferent i va durar fins al 1978.
I de la penya a la política?
— Perquè era un xarlatà i ens ficàvem als cines a fer mítings llampec. Vaig entrar a Bandera Roja perquè hi havia dos amics, el Tati, Fernando Pintado, i Francisco Martínez, el Xapo. A mi em deien el Drogas. Però hi havia dirigisme i això no va amb mi, i me’n vaig anar cap al moviment llibertari, on vaig trobar els vells de la CNT, que eren obrers cultes.
I els 18 anys els fa a la presó...
— Després de tres dies a la Via Laietana. Em van triturar bastant, ho explico de manera tendra, suau. Un Zeta dels grisos em va agafar pel coll i no m’hauria imaginat mai que la llengua fos tan llarga! I li deia: “¿Vostès són catalans?” Hòstia! Em van clavar unes bufetades! Vaig veure que el tema de ser català els posava nerviosos.
Era andaluño...
— Sí, em considero andaluño, sí, perquè és una suma d’identitats molt semblants, mediterrànies: les cultures que han passat per Andalusia i per Catalunya han sigut les mateixes, jueus, gitanos, cristians i musulmans, i, per tant, el menjar és molt semblant, i el castellà i el català venen de la mateixa matriu.
Com va fundar la Peña Enrique Morente?
— Jo treballava al tèxtil i allà, a la ràdio, escoltaven Romero y su tocadiscos flamenco. I un dia sento Sentado sobre los muertos, de Miguel Hernández, al disc homenatge d’Enrique Morente a Miguel Hernández. “Que mi voz suba a los montes y baje a la tierra y truene, eso pide mi garganta desde ahora y desde siempre ”. Vaig veure que la manera de cantar flamenc d’Enrique Morente era diferent. Les lletres també eren diferents, i volia conèixer aquell senyor.
I va anar a Madrid amb 16 anys a coneixe’l i es va trobar amb Camarón.
— Va ser una nit d’iniciació. Ell deia que ser flamenc era una actitud, i l’actitud va ser ser allà. Va pagar les rondes i després va dir: “Ara anem a sopar. ¿I tu vols muntar una penya amb el meu nom? M’has de conèixer més”. Vam acabar en un cau de mala mort...
El Tapioca.
— He posat El Tapioca per no embolicar la troca.
I com es deia?
— No, no ho sé, no ho recordo.
Llàstima.
— Es deia El Sotanillo. S’hi reunien els homes gitanos que tenien alguna relació amb el control de la prostitució mitjana-alta. Cap a les 3 o 4 de la nit hi arribaven també les dones i passaven comptes. Jo al·lucinava. I allà hi havia Camarón, el rei dels gitanos... No era el rei, era el Déu dels gitanos. I Morente, que era com un germà petit seu. I per a mi veure Camarón també va ser... De cop i volta jo era allà, immers en un lío molt gros. Lío però bo, guapo, veient tot aquell manejo que hi havia, tot aquell tripijoc i veient que els gitanos i Camarón tractaven Enrique Morente també com de la família. I l’Enrique em va presentar a mi com un germà petit. Tot això del món gitano té uns codis i unes històries, i el flamenc també té uns codis en els quals jo ja veia que, segons com, era millor callar, observar i prou, per no ficar la pota... Llavors van començar a cantar. Hi havia un patriarca que portava no sé si era un garrot o un paraigua, i de la punta en sortia un ganivet. Jo, esclar, pensava: “Mare meva, Luis, on t’has ficat!” I deia: “Enrique...” I ell: “Tu tranquil, no et preocupis, tranquil”. I llavors van començar a cantar tots dos i això ja em va crucificar. Em va deixar tirat per a tota la vida, és un verí, un verí que és inoblidable.
I allò que era del tot local, ho va fer cosmopolita.
— Esclar, enmig de tot aquest jaleo del Taller de Músics i la penya i la lluita veïnal i antifranquista i la presó, també la gent de la penya vam participar en l’enderrocament de la planta asfàltica de Trinitat Nova, entre Trinitat Nova i Verdum, que és l’actual Ateneu Popular 9 Barris . I ja el 1979 fundem el Taller de Músics, que des de l’inici té oferta flamenca. Passa que era com un misteri, el flamenc en aquella època no es podia ensenyar... Però la fusió del flamenc i el jazz és la música més exportable que hi ha a la península Ibèrica.
Quina va ser la connexió entre Tete Montoliu i Mayte Martín?
— Cada divendres hi havia lío en un local que es deia L’Eixample, i un dia el Tete em va dir: “Acompanya-m’hi”. En aquella època treballàvem amb ell, el trio de Tete Montoliu amb la big band del Taller. Algú els va presentar i pum! El Tete es va posar al piano i com que sabia que la Mayte cantava boleros, ell va començar a tocar i ella a cantar, i aquella mateixa nit vam anar directament als estudis Aprilia. A les 2 o les 3 de la nit vaig trucar a un bon amic a casa: “Escolta, Peribáñez, que hi ha una juerga aquí boníssima. Per què no obres l’estudi i la continuem allà?” I es va gravar en directe d’una tirada. Bé, quan s’havia de menjar es parava i es bevia vi, i si s’havia de beure whisky, doncs whisky. I es va gravar l’original que té Lorenzo Almendro guardat en una caixa forta de Luis Cabrera.
¿I algun dia Luis Cabrera ens el deixarà escoltar?
— Sí, ja parlaré amb la Mayte. És que després, com que hi va haver un lío al Festival de Blues de Cerdanyola...
Què va fer el Tete?
— Sempre, quan tocava, escoltava el Puyal, els partits del Barça.
Mentre tocava?
— Sí, però era normal. No tenia cap problema, però no sé si pel Barça o per dos o tres glops de whisky, el cas és que no donava a la Mayte la tonalitat de cada bolero tal com estava acostumada. La Mayte no va desafinar ni una nota, brutal. Però va patir molt, moltíssim, i arran d’això hi va haver un cert desencís.
¿A Miguel Poveda el va animar a cantar en català gràcies a Morente?
— Vam muntar un trio que era Poveda, Agustí Fernández i Andreu Corchero, i allà vam introduir un tema de mossèn Cinto Verdaguer, A mos bescantadors, que vol dir difamadors. Un dia que vam fer un concert amb Poveda i Chicuelo, a Granada, sopant li vaig dir al Poveda: “Miguel, per què no cantes el poema aquell de mossèn Cinto Verdaguer?” I ell es va posar vermell i com dient uf amb la mirada... Aquell dia no em va matar per casualitat, però Morente li va dir: “Miguel, si el que et diu el Luis és normal, tu parles català?” I va respondre: “Sí, parlo català, he estudiat a Catalunya en català”. I va insistir: “I per què no cantes en català?” I llavors Juan Habichuela, que era el més gran de tot el grup i en els ambients flamencs hi ha l’actitud de respecte, li va dir: “Escolta, Miguel, per favor, et demano que cantis això de Verdaguer”. Bé, ell va dir Verdaguer al seu aire. Es van quedar tots flipant. Aquí a Barcelona jo hi insistia: “Miguel, la història et demana que facis un disc amb veu flamenca de poetes catalans en català, perquè això a Catalunya és molt important, perquè hi ha una estigmatització del que és el flamenc com a imposició de la dictadura i s’ha de trencar. Quan hi hagi algú que musiqui poemes en català amb una veu flamenca com la teva, tindrà conseqüències positives per a la convivència i per a la història de la música a Catalunya”. Va costar molt. Ara ell està supercontent de la quantitat de projectes que vam fer, però entenc que potser llavors era massa aviat, devia tenir 21, 22 o 23 anys.
Una de les deixebles més famoses de la fusió del Taller de Músics és Rosalía.
— Té una intel·ligència fora del comú, emocional i musical. Està molt preparada de manera natural i va tenir l’encert d’estudiar el programa de jazz i el programa de flamenc. Allà ja es va trobar amb José Miguel Vizcaya Sánchez, Chiqui de La Línea. Ella en parla com a mestre: “El meu mestre”, diu. Era molt inquieta i curiosa, preguntava, preguntava i preguntava. Va aprendre que la llibertat és teva, i que la llibertat no te la regalen, te la guanyes i, per tant, l’has de fer servir. ¿Si no utilitzes la llibertat, per què existeix?
Als 80 hi havia tràfic d’heroïna al barri. Com van intentar desplaçar-lo?
— Allà hi vivia un xivato. Un personatge molt fosc, amb una tapadora, i anava molt a la comissaria del carrer Doctor Dou. Un veí em va dir que duia pistola i vaig pensar: “Probablement aquest deu saber qui és qui, i qui porta l’heroïna aquí per al menudeo ”. A la zona van morir prop de quaranta joves. Un dia vaig esperar que baixés: “M’han dit que tu ets d’Andújar”. “Sí, soc d’Andújar”. I li dic: “Doncs jo també soc de Jaén”. Parlant, parlant... “M’has de dir qui porta el rotllo aquest aquí”. Després d’unes cerveses es va comprometre a fer de missatger: “Mira, m’ha vingut un dels músics, que tenen trompetes i trombons però també flamenc”. L’home en qüestió era un gitano d’uns 45 anys, ple d’or i amb uns cotxes i uns vestits i unes maneres... Una persona molt alta i molt gran, i molt flamenca. Li va dir que si allà hi havia flamenc, devíem conèixer Camarón i ell el volia conèixer. A canvi, traslladaria la venda a un altre lloc. Vaig trucar al Conrado, un amic meu de Can Ruti, perquè Camarón anava molt a Badalona. I em va dir: “¿El personatge que vol conèixer Camarón és gitano?” “Esclar! Si no, no t’hauria trucat”. “Doncs fet. Jo me n’encarrego i et truco i fem la cita”. Es va concertar la cita i bé, es van abraçar, van estar en un bar, es van fer fotos i aquestes coses. Era l’ídol dels gitanos. I des de llavors vaig entendre que la màfia, quan dona la paraula, la compleix.
