CRÍTICA DE TEATRE

Un magnífic capità Ahab de Josep Maria Pou

Crítica del muntatge teatral de 'Moby Dick' dirigit per Andrés Lima

‘Moby Dick’, Teatre Goya,  29 de gener

El director Andrés Lima diu que la seva és una versió sobre el capità Ahab i la seva obstinació per caçar la balena. El que vol dir, imagino, és que, en la versió escrita per Juan Cavestany i que protagonitza magníficament Josep Maria Pou, es prescindeix gairebé totalment de la vida en el Pequod i dels mariners que l’habiten per centrar l’atenció en la personalitat del famós capità creat per l’escriptor Herman Melville.

Juan Cavestany ha fet un compendi de les intervencions d’Ahab, poques perquè és un home que parla poc, com diuen a la novel·la, trufant-hi fragments narratius que ressegueixen mínimament la singladura a càrrec de dos actors que interpreten bàsicament el negre Pip (per què Lima fa caminar l’actor Oscar Kapoya com un mico és un misteri) i el segon de bord Starbuck (encarnat per Jacob Torres). És a dir, Cavestany buscava nodrir al màxim la figura d’Ahab mostrant el seu interior obsessiu i també la seva possible aura èpica, com assenyala Andrés Lima tot parlant d’Ulisses. Veiem, doncs, un capità Ahab que busca la mort perquè, com ell mateix diu, té prohibit suïcidar-se. Amargat i cruel, vol acabar amb si mateix en una gesta que desterri el mal que per a ell representa Moby Dick, altrament citat com el Leviatan, el monstre marí creat per Déu i identificat amb el dimoni segons l’Antic Testament.

Una mirada com una onada

La feina era prou feixuga i en qualsevol cas necessitava d’un alè de la direcció que contaminés tota la posada en escena per assolir aquest viatge. Molt em sembla, però, que Andrés Lima no ha trobat aquest alè, excepte en la poderosa escena final, i s’ha limitat a ordenar els elements escènics sense cohesionar-los: un espai escènic força convencional, unes projeccions pesades i lúgubres com el miratge del mar, una il·luminació per moments confusa. Perquè ens entenguem i fent servir un símil que li escau al tema, es requeria una mirada com una onada. Moltes gotes que van juntes en un mateix i únic moviment fins a besar la platja o espetegar contra les roques. I no ens cansem de mirar-les.

Al marge del que hem dit, cal esmentar el compromès treball verbal i la expressivitat del gest i la cara de Josep Maria Pou. Es veu que ha begut i menjat a les entranyes del capità Ahab. Tota una creació. És per la seva feina que val la pena l’espectacle.

Més continguts de