CRÍTICA

La magnífica normalitat dels diferents

'NOSaltres. Mostra de teatre inclusiu', al Teatre lliure fins al 22 de juny

El cicle NOSaltres, sobre grups humans en risc d’exclusió que Iban Beltran ha coordinat al Teatre Lliure, ha assolit el seu objectiu. Almenys momentàniament. Per uns dies, per unes funcions, que han aplegat un públic sensible i compromès amb els éssers humans exclosos dels núvols feliços. Col·lectius que han lluitat, que lluiten i que hauran de lluitar encara perquè la seva especificitat no representi un inconvenient per viure, per enamorar-se, per follar o per treballar.

El final de Trans, la magnífica funció pensada i dirigida pel francès Didier Ruiz, neutralitza la visió sòrdida sobre la transsexualitat. Per fi, la normalitat: la d’un conductor d’autobús, una administrativa, una perruquera, un jove cineasta... Tots ells éssers humans que un bon dia van decidir assumir la seva identitat sexual fora de la que els havia sigut atorgada. Homes que se sentien dones. Dones que se sentien homes. Les seves històries, sense dramatisme, il·lustraven aquest desig i el camí per fer el canvi. Estimulava sentir una comercial a qui el seu cap no només va entendre sinó que va fer una regulació per evitar actituds o comentaris excloents al magatzem de l’empresa. Una actitud que contrasta amb la del diari La Vanguardia, que va acomiadar un treballador de tallers a qui uns companys van assetjar pel seu canvi de sexe. Acomiadament ben pagat, va dir. Per pagar el silenci, afegim. Sí, la gent pot ser més generosa del que sembla. I allà hi eren ells i elles, en una filera davant el públic. Nom i feina. La normalitat. Sarcàstic, el comentari d’una dona que ha fet la transició a home i que, ja entre iguals, s’adonava del masclisme imperant.

Sis personatges. Homenatge a Tomás Giner és una altra cosa, però ha donat visibilitat a un problema social. Actualment a Barcelona hi ha gairebé mil sensesostre. I l’any passat 52 van morir al carrer. La funció tracta sobre la biografia de Tomás Giner, que volia ser actor, va ser orfe i va morir sota uns cartrons al Parc de la Ciutadella al costat d’un company alemany. Real o fictici, un relat construït amb les històries de sis rodamons. Calia veure la seva naturalitat sobre l’escena. Gran dramatúrgia de Juan Carlos Martel i el retrat d’uns homes que busquen un lloc sota el sol com els personatges de Pirandello buscaven el seu autor.

I quina feina ha fet Clàudia Cedó a Cinema amb els discapacitats sensorials amb qui des de fa deu anys treballa el teatre com a teràpia. Bona teràpia. Recordo els espectacles de Glòria Rognoni amb el quadre escènic de Femarec. Sí, el teatre és una bona teràpia. També per a qui ens sentim més normals. Per uns dies, els diferents van ser protagonistes. Caldrà seguir pensant en ells.

Etiquetes

Més continguts de