El matrimoni més llarg de Joaquin Phoenix

Beverly Hills (califòrnia)El director i guionista James Gray i l’estrella habitual de les seves pel·lícules, Joaquin Phoenix, asseguren que es van conèixer poc després que Phoenix s’emportés una còpia del guió de L’altra cara del crim de l’apartament de Liv Tyler, que llavors era nòvia de l’actor. El gener del 1997 van trobar-se al Piadina, un restaurant italià de Manhattan. I des d’aleshores han fet quatre pel·lícules junts, totes ambientades a Nova York: L’altra cara del crim, La nit és nostra, Two lovers i El sueño de Ellis, que s’estrena aquest divendres.

Aquests són els fets en què tots dos es posen d’acord. Però si fas qualsevol pregunta sobre els detalls de les seves pel·lícules -per exemple, en quin moment del procés d’escriptura Gray contacta amb Phoenix-, les coses s’emboliquen ràpidament. “Jo li vaig dir que estava treballant en una idea-comenta Gray-. I ell va dir: «Genial». I no tinc ni idea si ho va dir sincerament o simplement pensant: «Genial, un altre guió d’aquest pallasso»”. Desconcertat, Phoenix respon: “¿Alguna vegada t’ha sorprès una reacció meva?”

Salsitxes o falàfels

Mentre actor i director seuen en una sala de banquets a l’Hotel Four Seasons de Los Angeles, Phoenix, de 39 anys, vestit amb una samarreta blanca i texans negres, recargolat a la cadira, irradia una energia continguda que sovint el fa saltar, posar-se dret i, de vegades, sortir de l’habitació. Durant aquestes desaparicions, Gray, de 45 anys, fa una expressió d’amable sinceritat, ansietat, el que sigui, que traspua l’esperança de mantenir el rumb de la conversa quan Phoenix torni. Tanmateix, sempre s’acaba desviant a altres temes, des de com treballen als assajos (“Tot són discussions -explica Phoenix-, podem passar una hora i mitja parlant de salsitxes o falàfels”) fins a qui va llegir primer el guió d’ El sueño de Ellis, l’actor o la coprotagonista, Marion Cotillard.

“¿No recordes que et vaig dir que ella m’havia enviat un e-mail i que després no en vaig saber res durant cinc dies i tu vas dir «No et preocupis»?”, li recorda Gray. Quan el director cita l’actor, canvia la seva veu normal per una de molt més suau, una imitació de Joaquin Phoenix que, de fet, no sona gens a l’actor sinó més aviat a algú amb la boca plena de menjar. “La veritat és que és un imitador fantàstic -diu Phoenix sobre Gray-. Però l’única persona que no pot imitar sóc jo. És molt estrany”. I mira directament a Gray: “He treballat amb tu més que amb ningú”.

Com el reclutador d’‘Oliver Twist’

“Discretament dolorosa” és com The Hollywood Reporter descriu el “penetrant melodrama” El sueño de Ellis. El crític de Variety va elogiar les seves “riques i belles imatges”. A la pel·lícula, Phoenix interpreta Bruno Weiss, un home dissolut que ronda per l’illa d’Ellis a la recerca d’immigrants com la polonesa d’ulls tristos Ewa Cybulski (Cotillard). El modus operandi de Weiss consisteix a aprofitar-se de la por de les dones a ser deportades pels agents d’immigració. Ell fa veure que les rescata, però en realitat les transforma en prostitutes.

Originalment Gray concebia el personatge de Weiss com un ésser “vil”. Però després de llargues discussions -el que Gray anomena “assajos parlats”, en què ell i el repartiment trinxen el guió de dalt a baix-, el director va acabar veient un Bruno més complex, algú que pot fer dubtar el públic sobre les seves intencions. “Vaig adonar-me que la idea que el Joaquin tenia del personatge era millor. Per a ell era una mena de Fagin -diu Gray, referint-se al rialler reclutador d’orfes d’ Oliver Twist -. És repugnant? No, de fet és molt agradable!” Phoenix l’interromp. “El Bruno és grotesc. Sempre parlàvem d’ell com si fos un agent”. Gray afegeix: “Acabem d’insultar tots els agents”. I esclaten a riure.

Arribats a aquest punt de la conversa és evident que a tots dos els encanta discutir i debatre per qualsevol cosa. Però alhora, mentre es parteixen de riure pel comentari sobre els agents, semblen en total sintonia. Com diu Gray, quan ell dirigeix aquest actor tan intens i amant de l’experimentació, tres cops nominat a l’Oscar, es comuniquen gairebé sense paraules: “De vegades fem una presa i jo li dic simplement «Joaquin?», i ell diu «Sí, ja ho sé», i la seva presa següent serà exactament la que vull que faci”.

Un vell matrimoni

Gray apunta que aquest tipus de comunicació entre els dos va començar el primer dia de rodatge de Two lovers. Després d’un excés de justificacions de Phoenix i algunes pulles de Gray sobre la interpretació, al vespre tots dos van discutir violentament per telèfon i, en aquell precís moment, van assolir una mena de treva. “Alguna cosa va passar -diu Gray-. No hem tornat a barallar-nos en cap pel·lícula. Les dues últimes que hem fet han sigut fantàstiques, molt enriquidores”.

Cotillard descriu el director i l’actor com un vell matrimoni. “És per com es miren i parlen l’un i l’altre”, diu Cotillard, que va aprendre ràpidament al rodatge d’ El sueño de Ellis que cap dels dos no hi entenia de límits de temps a l’hora d’explorar els matisos dels personatges. “El Joaquin necessita desplegar cada detall de la història, així que ell i el James parlen molt. De vegades els deixava sols i me n’anava a cuidar el meu fill. «Ja em direu el que sigui demà», els deia”. Però afegeix que se sent “molt afortunada d’haver tingut l’oportunitat de veure’ls treballar junts i contemplar el procés creatiu del Joaquin, una persona que és especial i única, i veure com el James el cuida”.

Aquest vincle ha resistit algunes de les proves més estranyes. El 2009, en una visita al late show de David Letterman, Phoenix va aparèixer desorientat i amb una barba llardosa al programa d’entrevistes. Més tard es va saber que tot plegat era una enganyifa i estava interpretant un paper per al fals documental I’m still here. Però el que va passar desapercebut com a conseqüència del pandemònium que va desencadenar Phoenix al xou de Letterman és que l’actor era allà per promocionar Two lovers, un petit melodrama -quasi un estudi de personatge- al qual no li hauria anat malament tenir una mica més de promoció en prime time.

Després d’una hora a la sala de banquets, Phoenix marxa definitivament. Així que Gray es veu lliure de decidir si vol contestar o no a una pregunta sobre com les pallassades de Phoenix van afectar-lo personalment. “Em vaig enfadar molt”, confessa. “Ningú s’enrecorda que era allà per Two lovers. La gent només s’enrecorda de l’enrenou que es va crear. Però el cert és que, de grans actors com ell, d’aquells amb qui t’encanta treballar, no n’hi ha gaires. No creixen als arbres. Així que mai parlem d’allò. Vaig decidir que era millor girar full”.