Max: humor contra la solemnitat

BarcelonaL’horitzó, Luis Buñuel i els pintors simbolistes són alguns dels nuclis del mapa creatiu del dibuixant Francesc Capdevila, conegut com a Max (Barcelona, 1956). També hi ha el surrealisme, el punk, el rock and roll, els somnis i els malsons, el pop, el santoral i el psicòleg Carl Gustav Jung. Amb tot, l’artista sempre deixa un espai en blanc entre tots aquestes idees i noms propis “perquè hi entrin coses noves”, va explicar ahir a l’Arts Santa Mònica, on a partir d’avui es pot veure l’exposició Max. Oh panòptica ficció! La mostra, formada per 62 obres i sis projeccions i videoclips, fa un repàs de la trajectòria del primer Premio Nacional de còmic de la història (tot just fa set anys), des de la dècada dels 70 fins a l’actualitat. “Soc especialista a no haver acabat de recollir el que he anat sembrant perquè m’agrada fer coses diferents”, explicava l’artista sobre el seu canvi de rumb quan Peter Pank, el personatge que va publicar a la revista El Víbora als anys 80, s’estava convertint en un bestseller. “És on em vaig formar com a dibuixant. Hi vaig publicar regularment entre el 1979 i el 1989, i després esporàdicament”, va dir l’autor sobre el paper central que aquesta publicació va jugar en la seva carrera.

La mostra es va poder veure al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat fa tres anys i a la sala d’exposicions de l’Institut Cervantes de Madrid el 2012 i arriba a Barcelona actualitzada amb els últims treballs del dibuixant. El recorregut de l’exposició és cronològicament invers. Arrenca amb les il·lustracions de Vapor, Paseo astral, Conversación de sombras i Oh, diabólica ficción, que publica actualment al suplement dominical del diari El País. També es pot veure el mural que va fer per a la fira Arco 2013 La vida es tan misteriosa i s’acaba amb les historietes que va crear per a la revista underground El Rrollo Enmascarado el 1973. Entre les unes i les altres hi ha les caràtules de discos i els cartells que ha fet per a Pascal Comelade i altres músics com Juan Perro i Kiko Veneno, una portada del setmanari The New Yorker, còmics de Bardin el Superrealista i Biblioteca, un altre treball amb què Max homenatja els artistes i escriptors que més estima i dels quals ha begut: Joseph Conrad, poetes clàssics xinesos i japonesos, Roberto Bolaño, Arthur Rimbaud, Picasso, l’expressionista alemany George Grosz, Brueghel, Dürer, De Chirico i Max Ernst. “Els darrers tres anys han sigut especials. Després d’una època mig allunyat del còmic he tornat al cent per cent, he tornat a tirar-me a la piscina”, explicava ahir l’artista.

Un autor d’extrems

“El llenguatge de Max ha assolit un equilibri que està a l’abast de molt pocs [...]. Un pot pensar en el netíssim sentit de la posada en escena d’una comèdia d’Ernst Lubitsch o d’un àlbum de Tintín, una cal·ligrafia precisa i cent per cent lliure de greix”, afirma l’escriptor i crític de cinema Jordi Costa sobre l’obra recent de Max.El minimaliste d’ Oh diabólica ficción!, protagonitzada per una garsa tant estilitzada com “diabòlica”, deia ahir l’artista, i Vapor, centrada en un anacoreta, contrasten amb la gràfica inspirada en el manga que ha fet per a la formació mallorquina Neotokyo. “Sóc com el Dr. Jekyll i Mr. Hyde. M’agraden els dos extrems: el barroquisme psicodèlic i els dibuixos minimalistes que deixen el 90% del paper en blanc”. “Si hi ha un fil comú en tota la meva obra, que demostra que els canvis no són fruit de l’atzar ni del caprici i que al darrere hi ha una mateixa persona, és una mirada lateral de la realitat, no la del consens social”, subratllava l’artista. Fins ara era reticent a la idea que li fessin una retrospectiva perquè “la mirada pròpia, que és el que et defineix, canvia amb el temps”.

“No és una qüestió tant d’estil com de mirar el món”, insistia Marta Sierra, la comissària de l’exposició. En aquesta mirada “l’humor és imprescindible, és la manera de fugir de la solemnitat”, va subratllar l’artista. Així i tot, la realitat més crua també ha tingut cabuda a la seva obra. El 1933 va publicar Nosotros somos los muertos, un còmicsobre la Guerra de Bòsnia. Cap editorial el va voler publicar. El va acabar autoeditant per distribuir-lo durant un Saló del Còmic. El mateix artista el va criticar pel seu caràcter “pamfletari”, però entre les virtuts que hi troba hi ha que el còmic tornés a estar relacionat amb les problemàtiques del seu temps.

A més de presentar els seus propis treballs, Max és el comissari d’una altra exposició que també obre avui, Quadròptica, amb obres de quatre joves talents catalans del còmic: Sandra Uve, Néstor F., Sergi Puyol i Gabriel Cordera.