Grégory Cingal: "Al camp nazi de Buchenwald hi havia més possibilitats de sobreviure si eres comunista"

BarcelonaL’agost del 1944 37 oficials de la intel·ligència aliada van entrar al camp de concentració de Buchenwald. El seu destí era ser executats, però tres d’ells, amb la complicitat de la resistència clandestina que estava ben organitzada dins del camp, van aconseguir escapar amagant-se entre els malalts amb els quals els nazis feien experiments per trobar una vacuna contra el tifus. El francès Grégory Cingal, nascut el 1971, indaga en la història d'aquests tres homes a la novel·la Les derniers sur la liste (Los últimos de la lista en l'edició en castellà de Tusquets, amb traducció de Patricia Orts). L'escriptor, que també és arxiver i traductor, no només explica la seva aventura, els seus dilemes i el destí que van tenir després de sortir del camp, sinó que també descriu, amb molt de detall, la vida i les lluites de poder en un món de terror.

Als camps de concentració i extermini van passar moltíssimes coses. Per què escull la fuga de tres oficials?

— Perquè és extraordinària. La vaig llegir per primera vegada en un article de Les Temps Modernes, la revista fundada per Jean-Paul Sartre el 1945. Qui explicava la història era un dels protagonistes del meu llibre, Stéphane Hessel. Era una evasió, una gran història d’aventures i de reptes i, a la vegada, posava llum a les rivalitats de poder dins de Buchenwald. N’hi ha diverses versions i la majoria es contradeien entre elles. Va ser força complicat entendre i saber què havia passat realment.

El relat és molt precís. És com una història d’intriga i el lector té la sensació que es troba ben bé enmig de tot plegat. Com s’ha documentat?

— Vaig estar dos anys investigant. Soc arxiver i vaig classificar els arxius de David Rousset [supervivent de Buchenwald, i guanyador del premi Renaudot amb L'univers concentrationnaire [L'univers concentracionari], el 1946. Conec força els arxius de Buchenwald i de l’Institut Pasteur, perquè un dels protagonistes és un científic d’aquesta institució. He passat moltíssimes hores als arxius tant francesos com alemanys. Volia aconseguir una tensió dramàtica i un cert suspens però sense inventar-me res.

Hi ha la fuga dels tres oficials, però un dels grans temes de la novel·la és l'organització clandestina dins del camp i les lluites de poder entre els mateixos presoners. Fins a quin punt van marcar la vida quotidiana dins del camp?

— Tenien un impacte evident sobre tots els presos. Per poder sobreviure als camps, s'havia de ser jove i tenir bona salut, però també era important gaudir de la protecció dels que tenien el poder. A Buchenwald els que tenien el poder eren els triangles vermells, els comunistes alemanys.

En diferents moments del llibre aquests grupuscles de poder defensen que és més important evitar conflictes i disturbis que salvar algunes vides. ¿Era més rellevant l'ordre que salvar vides?

— Si el seu objectiu hagués estat només salvar vides, no haurien estat prou creïbles davant els guardes i haurien pogut perdre el poder a favor dels triangles verds, que eren els criminals comuns, que havien controlat el camp durant els primers anys. Els triangles verds havien imposat unes condicions més dures. Sempre hi havia el perill d’un canvi d’aliances i depenia també de la personalitat de cadascú. Hi havia comunistes corruptes i violents i hi havia una certa tolerància perquè eren dels seus. El 1944, però, hi va haver una obertura cap a altres cercles i nacionalitats.

Sovint parla de la violència corruptora del camp. ¿Fins a quin punt s'estén per tot arreu?

— Per a la gran majoria dels deportats, l'única manera de sobreviure era intentar no patir aquesta violència, és a dir, pensar en si mateixos, intentar salvar la vida. Els herois sempre són una petita minoria; crec que passa en totes les societats totalitàries. Quan els nazis van ocupar França, diria que el 10% van ser herois de la resistència, un altre 10% es van convertir en botxins i la resta intentaven sobreviure i adaptar-se a la nova situació.

Al llibre fa sortir Jorge Semprún, que va sobreviure a Buchenwald i en va deixar un testimoni literari. Entre altres coses, Semprún explicava que, com a deportat polític, potser tenia més possibilitats de sobreviure que un jueu. Un jueu tenia el crematori al cap les 24 hores del dia; sabia que el seu destí era morir. I el destí d'un deportat polític no era el crematori. Tampoc hi estaven tancats per les mateixes raons. ¿Era més fàcil sobreviure sent un pres polític que un jueu o un homosexual?

— Els jueus i els homosexuals, fins i tot els russos, eren les poblacions més maltractades. A Buchenwald manaven els comunistes i hi havia més possibilitats de sobreviure si eres comunista. Semprún ho va tenir més fàcil. Va tenir un lloc privilegiat. Feia feina de despatx, no una feina física. Era comunista, però potser la raó més important per haver obtingut la feina que va desenvolupar és que parlava molt bé l'alemany. A favor seu també hi havia el fet que era espanyol. La comunitat espanyola a Buchenwald era petita però sovint era privilegiada perquè els comunistes alemanys havien combatut a la Guerra Civil.

Fins a quin punt creu que hi havia estratègies més eficients per sobreviure?

— És una pregunta difícil. En el llibre dic que alguns s'adormien al vespre somiant en la seva família. Això els ajudava. D’altres intentaven oblidar la seva vida passada i fer que la vida del camp fos la seva nova normalitat perquè es desesperaven pensant en tot el que ja no podien tenir. Abans deia que, els homes, per sobreviure bàsicament pensaven en si mateixos. He llegit molts testimonis i crec que en el cas de les dones era una mica diferent. Hi havia més solidaritat.

Al llibre menciona el tema dels bordells dins els camps de concentració. ¿És un tema tabú?

— No, no és un tema tabú. Simplement, les noves generacions ho han oblidat. Els testimonis en van parlar des del principi.

Hi ha molts testimonis dels camps i se n’han escrit grans llibres. ¿Posar-nos a la pell de les víctimes pot servir perquè no es repeteixi? Hi continua havent genocidis. Ho estem veient a Gaza.

— David Rousset va ser un dels primers a comparar els camps nazis i els soviètics i a crear una comissió en contra dels camps i de les presons a l’antiga URSS, a la Xina, a Grècia, a les colònies franceses, a l’Espanya franquista... Fa dècades Rousset ja alertava que tot es podia tornar a repetir i afirmava que la memòria és volàtil i que la gent oblida. El meu llibre serveix no tant per posar-se a la pell de les víctimes com per mostrar comportaments heroics en moments tan difícils com els que es viuen en un camp de concentració. Volia explicar com van lluitar i com van resistir els deportats. Amb el creixement de l’extrema dreta, necessitem, més que mai, herois com els del camp nazi de Buchenwald per poder resistir.