Giles Tremlett: "Una de les herències que encara perviuen del franquisme és la corrupció"

BarcelonaEl periodista britànic Giles Tremlett (Lynmouth, 1962) va venir a Barcelona el 1984, s'hi va estar un parell d'anys i va tornar el 1991. Un any després va anar a viure a Madrid, on resideix des d'aleshores. Explica que va començar a interessar-se per la història d'Espanya perquè hi havia aspectes de la societat que no entenia, i ja n'ha escrit sis llibres. Col·laborador de The Guardian, a Franco, el dictador que moldeó un país (Debate; traduït al castellà per Pablo Hermina i María Serrano) repassa no només la vida del dictador, sinó també com va transformar la societat.

És el seu sisè llibre sobre la història d’Espanya. Què el fascina del passat d’aquest país?

— Entendre Espanya és gairebé un projecte vital. Com a corresponsal em feia moltes preguntes i les respostes eren a la història.

Què és el que li costava entendre tant de la societat espanyola?

— Vaig venir per primera vegada a Barcelona el 1984 per aprendre el castellà; en aquell moment ignorava moltes coses [somriu]. Una de les coses que em va cridar l’atenció és que Franco, que aleshores feia nou anys que havia mort, era com si no hagués existit mai. A moltes persones que coneixia els avergonyia haver estat tants anys sota el poder d’algú a qui consideraven mediocre. Se’n feien acudits, que era una manera de superar-ho sense entrar a fons en el tema. I, després, des de Londres o des de Nova York, em preguntaven què passava amb Franco. I jo responia que era com si s’hagués esborrat. De fet, el primer llibre que vaig publicar és España ante sus fantasmas (Siglo XXI, 2006).

Hem subestimat Franco?

— Clarament, se l’ha subestimat molt, com també se’l va subestimar en el passat. Va escalar molt i molt de pressa perquè ningú el va veure venir. Potser intel·lectualment era mediocre, però no ho era gens ni mica en moltes altres facetes de la seva vida. Per exemple, era bon militar i tenia dots per manar. I en va abusar, d’aquest do.

Al llibre remarca molt els orígens familiars de Franco. Tant el va marcar la família?

— Ell va arribar a ser dictador i el seu germà, el Ramon, un gran aviador espanyol. No crec que fos casualitat. A casa seva, i estic simplificant, hi havia les dues Espanyes. El pare era liberal i autoritari i la mare pietosa i conservadora. Quan el pare va abandonar la família per anar a viure amb l’amant, hi va haver un cataclisme. Per a Franco va ser una humiliació i ell va ser fidel a la mare. De petit ja era conservador i va escollir el seu bàndol. Crec que és també important repassar el context històric, la història postimperial d’Espanya. Com a britànic, entenc molt bé la síndrome postimperial, perquè encara la patim amb el Brexit. Caure des de molt amunt fa molt de mal i costa recuperar-se'n. L’imperialisme és com una droga, sobretot si s’està convençut que es pertany al poble escollit per Déu i que això dona dret a manar sobre els altres. Per tant, Franco va rebre dues humiliacions i volia recuperar l’honra d’Espanya. Era la seva obsessió i la dels militars africanistes, que són com una secta.

La seva ambició desmesurada és culpa del pare?

— Hi va haver sempre un menyspreu del pare, que no es deixava impressionar per res. El pare no va reconèixer mai cap de les virtuts i èxits del seu fill, perquè bàsicament s’estimava a si mateix. I Franco també s’estimava molt a si mateix, potser és bo per a un mateix tenir tanta confiança, però va ser fatal per a Espanya. Creia que era un expert en economia i no en tenia ni idea.

Com explica que un home sense carisma s’erigís en dictador durant gairebé quaranta anys?

— L’exèrcit té una estructura que obliga els altres a respectar-te. És perfecte per a algú com Franco que, a més, s’ho va treballar moltíssim. Sempre tens clar quin ha de ser el següent pas i cap a on apuntar.

Els espanyols van donar suport a Franco passivament?

— Hi va haver un suport explícit a la rebel·lió militar. Fins i tot a Catalunya. Hi ha una altra part que és molt difícil de mesurar, que és el suport passiu, que era el que buscava Franco. Va ser més d’una generació que va créixer amb Franco. Václav Havel va dir que en un estat autoritari la línia que separa el col·laborador d’un opositor no és entre persones, sinó que està en un mateix. Alguns historiadors han fet una feina molt interessant mirant la seva pròpia família. ¿Com explico que els meus pares, que odiaven Franco, votessin a favor seu en un referèndum? Havien de sobreviure en aquella societat, ells i els fills. Si es fessin preguntes als avis, les respostes serien interessants. Si van ser mestres, per exemple, en algun moment van haver de prometre que observarien les normes del moviment. Això és donar-hi suport? És tolerar? Fins i tot l’oposició dels anys 60 i 70 era fluixa.

Aquesta apatia és un triomf de Franco? I com la va aconseguir?

— Tenia eines perquè l’estat era seu. El primer element va ser la por. Va fer una gran inversió en terror des de l’inici. Hi va haver afusellaments, camps de concentració, la llei de responsabilitats polítiques... Paul Preston sempre deia que era com dipositar diners al banc i després treure'n rèdits. Hi va haver el control i la propaganda. La llei de premsa del 1938 està inspirada en el totalitarisme alemany i va durar fins al 1966. El control era brutal, llegir La Vanguardia era gairebé llegir Franco. I tot el sistema educatiu pel qual van passar moltes generacions... Per això el títol del llibre és Franco, el dictador que moldeó un país.

Encara som producte de la societat que va modelar Franco?

— És una pregunta difícil. El franquisme és un projecte de control social, no polític; no hi va haver un traspàs ideològic. Aquest control social s’expressa en el franquisme sociològic. El que Franco buscava era seguidisme, respecte a l’autoritat, l’aquí mano jo. Són qüestions culturals. A Espanya hi ha més presidents que en qualsevol altre país. Des del president de l’escala fins als presidents regionals. És un títol molt comú. Per a mi, Pedro Sánchez és un primer ministre perquè un president és el cap d’estat.

A Espanya es respecta massa l’autoritat?

— De vegades sí, fins i tot els metges són com déus amb bata blanca. S’hauria de qüestionar més el poder.

A Espanya qüestionar el poder té conseqüències, ho hem vist recentment.

— Cadascú deu tenir la seva versió de com funciona la democràcia espanyola, però qüestionar el poder és l’essència de la democràcia.

Es va trigar massa a parlar de la dictadura?

— Es va perdre una oportunitat per fer pedagogia, però això també ha passat en altres països.

El record del franquisme és encara una vacuna contra l’extrema dreta?

— Ho va ser en el seu moment, però les vacunes no duren tota la vida.

Quin diagnòstic faria de la democràcia espanyola?

— Soc optimista, és una democràcia robusta. Es discuteix molt i no hi ha sang. Però la corrupció és una herència del franquisme que encara perdura. Des del punt de vista britànic, no s’entén perquè nosaltres tenim estructures que fan que sigui molt difícil segons quina corrupció. Es podrien haver creat en temps de González, Aznar, Rajoy... però no es va fer.

Som massa tolerants amb la corrupció?

— Sí, els espanyols són massa tolerants amb la corrupció i ningú actua.

No s’ha actuat contra la corrupció per manca de voluntat política, però tampoc hi ha hagut prou pressió social?

— A Espanya també perviu la cultura de l’amiguisme, el nepotisme, la importància de la família... S’ha de tenir en compte també que aquí l’estat de benestar es va construir als anys 70 i que si no podies confiar en l’estat, havies de confiar en la família, que era qui et podia oferir una xarxa de seguretat.