Cultura 12/02/2021

Chick Corea, el pianista que atiava el foc del jazz

Se’n va un dels últims tòtems de la música, el mestre que va portar el jazz per camins inexplorats

Martí Farré
3 min
Chick Corea en un concert a Colòmbia el 2014

BarcelonaVa ser tant o més popular que altres grans figures del gènere. Les seves propostes van transcendir molts cops l’àmbit estricte del jazz i van arribar a públics molt diversos, sovint als antípodes de l’aficionat al jazz de tota la vida. Per a alguns, Chick Corea era un geni. Per a d’altres, no feia ben bé jazz. Tanmateix, del que ningú no pot dubtar és del seu virtuosisme –es tracta d'un dels pianistes més rellevants del jazz des de finals dels 60 fins ara, que ha mort de manera inesperada als 79 anys – ni tampoc del seu enginy com a compositor –va signar alguns dels discos seminals del seu temps.

Nascut el 1941 a Massachusetts en una família d’origen calabrès, Armando Anthony Corea va créixer escoltant els grans de l’era del bop. Explica la llegenda que el seu pare, trompetista de dixieland, el va fer seure davant d’un piano amb quatre anys. Estudiós i tastaolletes, Corea es va formar a la prestigiosa Julliard School, el mateix centre on va estudiar Miles Davis. Els primers passos com a professional els va fer al servei de mestres com ara Mongo Santamaria, Blue Mitchell i Stan Getz.

Tones for Joan’s bones (1968) i Now he sings, now he sobs (1968) van ser els seus dos primers discos. Encara amb una certa pàtina d’ortodòxia, ja albiren un estil bastit des de l’excel·lència interpretativa, amb una extraordinària combinació entre la complexitat de les formes –arranjaments sovint farcits de mil i una filigranes– i una música resultant moderna, tenyida d’energia magnètica, de timbres innovadors, capaç d’arribar a públics molt diversos. El cas és que, entre d’altres, va seduir Miles Davis, que el va requerir per participar en una de les etapes més reeixides del seu periple elèctric.

Ja als 70, es va convertir en un emblema del jazz fusió més trencador, amb discos com Return to forever (1972), que va donar lloc a una cèlebre banda homònima. També va flirtejar amb el free i amb l’univers exquisit de la discogràfica ECM: Crystal silence, el mateix Return to forever o, ja cap als anys 80, Children’s song. Ara fa un any l’Esmuc Jazz Project va oferir a L’Auditori barceloní una extraordinària revisió orquestral de Children’s song.

En paral·lel als seus titubejos amb el jazz, diguem-ne, de lluïment, va iniciar, ja als anys 80, una etapa consagrada al jazz fusió més acrobàtic. Sota l’estela de l’Elektric Band va signar treballs que el van acostar a un públic jove, avesat a gaudir de les escomeses decibèliques d’aquesta proposta. L’Elektric també reunia joves promeses. No en va, Chick Corea va ser també un autèntic descobridor –o arreplegador– de músics amb gran talent. Entre d’altres, el baixista barceloní Carles Benavent.

La relació amb Catalunya

Benavent va enregistrar amb Corea quatre discos i va fer una gira, l’any 82, amb Paco de Lucía i Corea que recorda com la millor de la seva carrera. “Tenia el Paco a una banda i el Chick a l’altre”, explica, i considera Chick Corea un músic que el va marcar. “Va ser valent a la seva manera: es va embarcar en projectes que fugien del jazz tradicional que es feia”, recorda.

Corea no només va influir una generació de creadors de la nostra escena, sinó que també va recalar un fotimer de vegades a casa nostra: a Barcelona, des de mitjans dels anys 70, a Badalona, Terrassa, Andorra o el Festival de la Porta Ferrada. L’esdeveniment on va tocar més cops va ser el Festival de Jazz de Barcelona, sobretot des que se’n va fer càrrec la productora The Project. “Hem fet gairebé tots els seus concerts a Catalunya en els últims vint anys”, recorda Joan Anton Cararach, director artístic del festival. El pròxim 19 de novembre havia de ser la vegada número catorze que havia d’actuar al festival barceloní.

Cararach qualifica Chick Corea com una “benedicció per a qualsevol programador”. “Cada any tenia sis o set projectes en marxa”. El promotor el compara amb el pianista Keith Jarrett, que va anunciar la seva retirada l’octubre passat. “Són dos dels músics que han colonitzat els últims 50 anys”, apunta. Corea també era “un dels millors ambaixadors del flamenc”, afirma, i fa referència al seu misticisme, que el feia creure en la reencarnació: “En algun moment del seu pas per l’Univers creia que havia sigut espanyol o d’un país hispà”, diu.

Corea, guanyador de 23 Grammy, deixa per a la posteritat una obra extensa que ha creat escola i l’ha convertit en un tòtem del jazz. “Vull donar les gràcies a tothom que m’ha ajudat durant el meu viatge a mantenir encès el foc de la música”, va deixar escrit abans de morir.

Discografia essencial
  • 'Now he Sings, Now He Sobs' (Solid, 1968) Una de les primeres mostres del teu talent. A trio, amb Miroslav Vitous (contrabaix) i Roy Haynes (bateria).
  • 'Return to Forever' (ECM, 1972) Amb 'Crystal Silence' (1973) i 'Children’s Song' (1984) és un dels treballs més emblemàtics del seu pas pel segell alemany. Trencador, amb Stanley Clarke i Flora Purim, entre d’altres, 'Return to Foreve'r va donar peu a una banda homònima amb la qual va enregistrar peces tan conegudes com ara 'Spain'.
  • 'Touchstone' (Warner, 1982) No és tal vegada dels més coneguts, però sí el primer dels quatre discos en els quals va participar el baixista català Carles Benavent.
stats