Ángeles Toledano: "No pots quedar-te a mitges. Si vols transmetre una emoció, has d'anar a totes"

BarcelonaEscenaris catalans com el del Festival Vida de Vilanova i la Geltrú, el Teatre l'Atlàntida durant el Mercat de Música Viva de Vic o la Sala Apolo de Barcelona han estat testimonis de l'impacte sonor i visual d'Ángeles Toledano (Villanueva de la Reina, Jaén, 1995). Cantaora de formació, i exploradora de mena com la cantaora Rocío Márquez, Toledano està construint un relat artístic molt interessant a partir del disc Sangre sucia (Universal, 2024).

Fa un any de la publicació de Sangre sucia. Quin balanç en fas?

— Superpositiu. Em sento molt orgullosa de tot el que ha aconseguit el disc. És més del que havia somiat. Estic supercontenta de la gira que estem fent.

També és una recompensa a tants anys d'estudi i de feina? No és un èxit que t'arribi amb 20 anys, sinó pràcticament als 30 anys.

— Sí, totalment. L'abraço com una recompensa a tota la feina, tota la reflexió, tot l'estudi i tot l'amor que he dedicat a la música durant tant de temps. I a haver-ho fet a foc lent, amb els meus tempos, perquè fins que vaig fer el disc gairebé no coneixia el món de la indústria musical i no sabia que existia la pressa. En el flamenc és tot tan lent... Se't comença a reconèixer com a cantaora quan ja tens una edat. És ara que m'he adonat que he fet un disc a una edat més madura.

Tanmateix, notes que la teva veu encara té recorregut, oi? Encara no l'has dut al límit.

— No, per res. M'estic coneixent en un altre aspecte, fora del flamenc. El flamenc, encara que sigui molt personal, no deixa d'estar imitant, per dir-ho així, cantaores antigues o cantaores del teu temps. I es torna una mica impersonal també perquè en realitat està reinterpretant cants de Camarón, d'Enrique Morente... Va ser en el moment de ficar-me a l'estudi i fer la meva música que em vaig plantejar que pot haver-hi una via més personal. Però s'ha de fer amb calma. La meva personalitat encara s'està formant i li donaré el temps que calgui.

La teva relació amb el flamenc és des de molt jove, però no per l'entorn familiar, oi?

— Al meu nucli familiar, res. De fet, a la meva mare no li agradava el flamenc. Ara li agrada més que a mi (riu). A casa ningú em va dir el que havia d'escoltar. Simplement, va passar així. I avui dia tota la meva vida i la del meu nucli familiar s'ha construït al voltant de la música. Els meus pares m'han donat tot el suport, m'han portat a l'escola durant anys i panys per aprendre'n i, al final, la seva vida també s'ha construït al voltant d'això.

Cantaores com Rocío Márquez han après a relacionar-se d'una manera més activa amb el micròfon i l'estudi, que és una cosa que no passava tant abans. I també ha introduït noves temàtiques en les lletres.

— La Rocío és una referent indiscutible per a totes, i l'hem de valorar com es mereix. En la manera de crear, en els processos creatius i en la manera de proposar, ens ha animat a ser valentes i a fer les nostres pròpies propostes.

Probablement, sense el precedent de Rocío Márquez, no hauries tingut l'atreviment de comptar amb Sara Torres a La palabra en la boca i construir la cançó com ho fas.

— Ella ens ha ensenyat tot aquest món. Totalment.

Cap a on creus que aniran els teus pròxims passos artístics?

— De moment continuo creant sobre Sangre sucia, donant forma a un directe molt viu i que m'encanta. El visc amb molta intensitat. Sí que és veritat que hi ha alguna cosa, com si fos una mena de símptoma físic a la zona de l'estèrnum, que va cap a una altra banda. Però encara no sé què és, ni com serà, ni quan, ni res. Però hi ha una cosa que ja m'està fent pensar en coses. Estic escrivint, hi ha desordre.

Un desordre cap a on? En la línia del que fas a Seguiriya, Mamá, tenías razón o Nocturna manzana?

— Cap a una cosa que encara no he encaixat.

A propòsit de Sangre sucia, el disc comença amb Araora com si fos la banda sonora d'una pel·lícula de terror, tot i que després el disc no és gens terrorífic.

— Sí, hi havia la intenció de trencar aquesta por. Carreguem moltes pors, i volia fer-ne ficció, fer-ne música. Em venia mot de gust. Recordo quan m'enviaven els canvis que feien en el vídeo, que jo els deia: "Ha de fer més por, més malson". No em semblava mai prou. Va haver-hi un moment que la gent em deia: "Quina por!". I vaig pensar que potser m'havia passat. Però amb el temps vaig comprendre que no pots quedar-te a mitges. Si vols transmetre una emoció, has d'anar a totes. Perquè les coses perdurin, has d'anar fins al fons.

Per això els teus concerts són tan contrastats, amb parts molt solemnes i contingudes que de sobte es trenquen i deixen entrar molta alegria.

— Sí. Contrast, molt contrast, com a bona Bessons.

Quin és el teu millor record relacionat amb la música?

— El record més bonic que tinc de la música és haver estat asseguda amb el meu avi i haver compartit aquells moments que ens van fer connectar l'un amb l'altre. Ell ja no hi és, però em deixa un record meravellós.

I un record musical que voldries oblidar?

— Voldria oblidar del tot l'època dels concursos. Vaig estar molts anys concursant a les penyes flamenques, i això m'ha deixat molt tocada. M'agradaria oblidar-la perquè no va ser una època gens feliç. De fet, aquesta competitivitat no m'agradava gens. Ho vaig passar molt malament. No puc obviar que m'ha passat, però voldria oblidar-la i sentir que la música no és competició, que és una altra cosa.

I t'angoixes, per exemple, amb els nombres de reproduccions de les cançons?

— No és una cosa que m'hagi preocupat gaire fins ara, que és quan m'estic assabentant de com funciona la indústria musical. Em preocupa? Home, vull continuar tenint recursos i seguir treballant; i si per aconseguir-ho necessito nombres, doncs sí, em preocupen. Perquè vull continuar pencant, perquè vull seguir arribant al públic i fent discos, perquè vull continuar dedicant-me a la música. Em sembla un privilegi dir que no em preocupa, perquè si no et preocupa és que tens els recursos i la pasta darrere que et fa de coixí. Em preocupa perquè ho necessito, però no em preocupa gaire.