Bones intencions (i alguna cosa més) per obrir la temporada de L'Auditori

A poc a poc, anem obrint temporades. I la de L’Auditori arrencava aquest cap de setmana amb una OBC emparada per la nova direcció artística de la casa encapçalada per Víctor Medem, però preparada per l’anterior equip. El programa inaugural es pot llegir com a carregat de bones intencions, tot i que sobre el paper es pot dir que la cosa va una mica més enllà, començant per la tria del repertori, amb l’obertura de Sesostri de Domènec Terradellas, La mort de Cléopâtre de Berlioz i la sempiterna Novena de Beethoven.

La peça de Terradellas va sonar sense pena ni glòria sota la batuta d’un Ludovic Morlot que semblava voler anar per feina abans de la cantata de Berlioz (el títol correcte de la qual hauria de ser Cléopâtre), dirigida amb coneixement de causa i que va resultar el més reeixit de la vetllada. La soprano libanesa-canadenca Joyce El-Khoury respon al model de soprano liricodramàtica (o falcon) molt escaient per a aquest repertori, tot i que amb alguns aguts tibants. Amb ganes, això sí, de sentir-la entre nosaltres en papers escenificats.

Bones intencions les de la programació de la simfonia de Beethoven: pot sonar a tòpic, però en temps com els que vivim —amarats de violència i de tensions prebèl·liques (o directament bèl·liques)— les paraules del poema de Friedrich Schiller amb què culmina el quart moviment resulten escaients. No cal ser ingenu per pensar que el cant de joia i de pau, subratllat per la meravellosa música del compositor de Bonn, no serveix per a res en un món convuls com el nostre. Però és si més no reconfortant pensar que durant cinquanta minuts hom va poder pensar en la possibilitat d’un present molt millor del que tenim i en el que ja pensaven Schiller i Beethoven. Un bon esperó en el context d’un concert celebrat amb les mobilitzacions ciutadanes al carrer en pro de la fi del genocidi a Gaza.

Artísticament, potser s’hauria pogut apostar més pel talent de casa a l’hora d’escollir els solistes de la simfonia, perquè el planter escollit va assolir un nivell notable, però sense excel·lències destacables entre les veus de la citada El-Khoury, de la mezzo valenciana Silvia Tro-Santafé, del tenor mexicanoestatunidenc René Barbera i del baix nord-americà Davone Tines.

Paper desigual el de l’Orfeó Català davant d’una pàgina que els seus membres tenen arxiapresa però que interpreten amb un entusiasme i una implicació que transmeten amb convicció. Tanmateix, no va haver-hi gaire homogeneïtat: bé les cordes masculines, desiguals les femenines. La direcció de Ludovic Morlot no sempre va aconseguir la quadratura dels plans sonors i es va sentir més d’un passatge desquadrat. Complicitat d’una correcta OBC, amb seccions més greixades que d’altres a inicis de temporada.