Música
Cultura  /  Música 08/07/2022

Duran Duran breguen amb la nostàlgia al Cruïlla la nit d'un altre triomf de Rigoberta Bandini

El grup britànic va defensar els clàssics dels vuitanta al Fòrum

3 min
El cantant britànic Simon Le Bon durant el concert de Duran Duran al Cruïlla

BarcelonaAcollidor és l’adjectiu que millor descriu l’essència del Cruïlla. El festival rep el públic amb l’amplitud dels braços d’un pivot de la NBA que marca la defensa. Mantenir l’aforament per sota de les 25.000 persones permet fluir sense presses ni angoixes i el so arriba amb qualitat a tothom, precisament perquè el festival conserva una dimensió humana, gran, perquè no és petita, però en cap moment tan immensa per fer-te sentir attrezzo residual en una foto aèria.

Com passava abans de la pandèmia, una alegria serena i plaent torna a córrer pel Cruïlla. Aquest divendres ja era així poc després de les set de la tarda quan força gent seguia una actuació de la gira de retrobament d’Oscar d’Aniello i Helena Miquel com a Delafé y las Flores Azules. “Estic tremolant. Gràcies, gràcies”, va dir Helena Miquel agraint la bona acollida. A l’escenari Cruïlla Enamora, amb una interessant secció de vents, la guitarrista Núria Moliner (Intana) i l’imprescindible Dani Acedo al control de les bases, es respirava la mateixa felicitat mentre lliscava un hip-hop amb diferents graus de satisfacció que va culminar amb una exultant interpretació de Mar el poder del mar.

Tot seguit, a l’escenari Estrella Damm, van aparèixer els britànics Duran Duran, supervivents del pop de masses dels vuitanta. Van començar amb un clàssic, Wild boys, que ja feia entendre per on aniria la cosa: so gran i la veu de Simon Le Bon maldant per enfilar-se a les melodies com si encara fos aquell new romantic de les carpetes escolars, però amb el saludable aspecte d’un senyor de 63 anys que gosa dur americana i pantalons clars i que fa pinta de poder protagonitzar una pel·lícula d’Albert Serra. Els Duran Duran del 2022 mantenen un to instrumental notable quan concerten cites amb la seva particular dècada prodigiosa, com la jamesbonfiana A view to kill, celebrada al Cruïlla amb somriures de discoteca nostàlgica. El problema és que a Le Bon li va costar trobar la veu, i a Notorious, una de les imbatibles, feia patir sentir-lo bregar amb l’afinació, sobretot pel contrast amb el bon ofici de les coristes. Com Rafa Nadal quan intervé el fisio, va salvar el partit en peces de discos més recents que demanen menys pujades de to com Pressure off i Give it all up. Era la manera de recuperar forces per poder ser a lloc a Ordinary world, la balada que podrien haver fet a mitges Guns N’ Roses i Oasis, però en la part final del tema va fregar la catàstrofe del joc en blanc. Tanmateix, quan tens ganes de passar una bona estona, balles com ballaries en un karaoke quan un amic persegueix els versos amb més voluntat que encert: amb la cervesa a la mà i cara de “res no m’arruïnarà el vespre”. Una part considerable del públic va optar aleshores per baixar a l’escenari Vueling, el de l’amfiteatre, per acompanyar l’andalusa Zahara en la catarsi electrònica de les cançons de Puta, un repertori que amb el temps ha guanyat contundència.

Rigoberta Bandini al principi del concert al Cruïlla

De tornada a Duran Duran, la banda estava recuperant Careless memories en una recta final de concert més entonada en general que va mostrar una bona lectura funk-pop de Girls on film lligada amb l’electrofunk de la versió d’Acceptable in the 80 de Calvin Harris, camí del comiat amb Rio. Festa crida festa, i tocava continuar-la amb Rigoberta Bandini, triomfadora de la primera part de la segona jornada del Cruïlla. Passen els mesos i els concerts i es manté la connexió d’eufòria entre ella i el públic. Canta tot el que s’espera d’ella, es queda amb els pits enlaire al final d’Ay mamá, estrena en directe, i a duo amb Amaia, la cançó Así bailaba, versió feminista de la terrible Los días de la semana de Los Payasos de la Tele, i rep l’acollida que només es dispensa a la reina de la festa que va sorgir del confinament.

stats