Vuit apunts en fred del segon cap de setmana del Primavera Sound

El festival infinit s'acaba amb una jornada marcada pel retorn als escenaris dels mallorquins Antònia Font

5 min
Courtney Barnett durant el seu concert al Primavera Sound 2022

El Primavera Sound 2022 ja és història. La vintena edició del festival no només ha estat la més esperada, després de dos anys de pandèmia, ni la més llarga, dos caps de setmana, sinó també la més polèmica. Les disputes amb l'ajuntament, la celebració l'any que ve a Madrid i les cues del primer dijous han deixat pas a grans concerts. Aquests són vuit apunts a destacar del segon i últim cap de setmana.

Obrir i tancar

Nueva Vulcano, uns clàssics del rock de la ciutat, van obrir el segon dijous del Primavera Sound. Van tocar en un dels escenaris icònics, el de les graderies, on s'instal·la cada any qui té disc a presentar, en aquest cas Ensayo (2020). És un reconeixement merescut que l'organització rendeix a un grup que s'ha guanyat cada espai a base de concerts enèrgics i entusiastes. Passa igual amb Mujeres, uns altres més importants que multitudinaris. A ells, en canvi, els van programar tocades les 3 de la matinada. De tots dos, de Nueva Vulcano i Mujeres, són alguns dels himnes més emocionants i comunitaris de la ciutat. Per obrir o per tancar, que els donin una còpia de la clau del Fòrum i que vinguin cada any.

Visca Mallorca

Dissabte era el gran dia del retorn dels mallorquins Antònia Font, que al Primavera Sound han començat la seva gira de resurrecció. Amb raó s'ha parlat molt del seu concert, però també remarquem el que pocs minuts abans van executar uns altres prodigis balears, Da Souza. No hi ha banda de pop en català més en forma que ells, ni cap altra de més preparada per fer el pas i començar a moure's a les esferes de la música de masses. La col·lecció de cançons del seu xou de dissabte demostra que cal prendre-se'ls seriosament: Migracions de salmons, Pedres i pals, Metres per segon i la recent i celebrada Fotogrames. La revàlida definitiva? El nou disc que sortirà al setembre.

Joan Miquel Oliver, d'Antònia Font, aquest dissabte

Poder femení

De vegades el Primavera Sound s'agrada tant a si mateix i repeteix tant les virtuts pròpies que ja no saps fins a quin punt es fan les coses de cara a la galeria. La qüestió és que han apostat per la paritat absoluta al planter de músics i això és un fet que s'ha de celebrar amb eufòria. Especialment veient com està el panorama general, amb dades preocupants i vergonyoses pel que fa a presència femenina als cartells d'alguns festivals multitudinaris, com el Canet Rock. Al Primavera Sound de divendres se superposaven a la mateixa hora dones talentoses i potentísismes com Lorde, Courtney Barnett, Stella Donnelly i Rigoberta Bandini. No hi ha massa festivals al món que puguin igualar-ho.

Courtney

Escollir no anar a veure un cap de cartell sempre et pot crear això que en diuen FOMO (sigles de fear of missing out, és a dir la por d'estar perdent-se alguna cosa). Els que divendres van apostar per Courtney Barnett en comptes de Lorde poden estar tranquils. Primer perquè el concert de la neozelandesa va ser somnolent, salvat a estones pels èxits de l'antic Melodrama (2017). En canvi, el de Barnett va ser un dels grans xous d'aquest Primavera Sound. A l'australiana, que sempre és un valor segur i venia a presentar Things Take Time, Take Time, li va sortir tot rodó, jugant amb delicadesa els tempos que demanava el concert en tot moment, sonant en un punt intermedi entre la tendresa i la cruesa. 

Lona

La ja històrica recreació del petó berlinès de les alcaldesses de Madrid i Barcelona ha portat cua. Era provocador? Sí. És dolent ser provocador? No. Però avui dia banalitzar Díaz Ayuso és blanquejar i normalitzar la ultradreta, l'anticatalanisme i la mala educació. A més, potser no és el moment de posar-se el públic local d'esquena, sobretot tenint en compte els problemes logístics de la jornada inaugural i la creixent sensació d'estar en un lloc cada cop més pensat per al públic estranger. Que no va sortir bé, i que va fer enfadar, i molt, Ada Colau, ho saben prou els organitzadors del Primavera Sound, que el cap de setmana següent van canviar-la per una rivalitat que el 2022 no interessa a ningú, la de Guardiola i Mourinho.

El petó entre Pep Guardiola i José Mourinho.

Anecdotari

Els valents que han sobreviscut als dos caps de setmana han acumulat anècdotes per parar un carro. Des dels clàssics de creuar-te amb famosos (Stephen Malkmus, Damon Albarn) fins a topar-te amb tota mena gent de vestuaris impossibles: membres de la tuna, superherois, futbolistes i fins un noi amb un mallot de saltador de perxa. Entre totes les petites històries després de tantes hores navegant pel Fòrum, aquí deixem constància de dues: un tècnic de llums d'Antònia Font, alçat a quinze metres de terra però que ballava emocionat totes les cançons, i l'esperpent de Jay Electronica, a qui van cancel·lar el concert de dijous 20 minuts després de començar, havent generat un caos difícil de definir, que incloïa llançaments d'objectes –d'ell cap al públic–, una invasió d'escenari i cops de porra dels membres de seguretat.

Repetim?

Com en aquells anuncis de natillas, diversos artistes han repetit xous durant el festival. Alguns en diverses ocasions, com Jorja Smith o King Gizzard & The Lizard Wizard, que han arribat a tocar cinc vegades en sis dies, i a més sense repetir cap cançó (o això han dit, ningú ho ha comprovat). És curiós veure com les bandes han encarat els concerts repetits segons les circumstàncies. Gorillaz van aprofitar que el llegendari Mos Def viu a Barcelona per fer-lo sortir a cantar els dos caps de setmana. En canvi, a Fatoumata Diawara només la van tenir col·laborant en la primera nit, fent una petita variació de setlist. Dua Lipa, en canvi, va fer un concert calcat al de la setmana anterior al Palau Sant Jordi. Això sí, amb un vestuari diferent.

2027

Segurament mai sabrem fins a quin punt el Primavera Sound ha estat a prop o lluny de deixar la ciutat, ara que s'han compromès a estar-s'hi, com a mínim, fins al 2027. Si ha existit un perill real o tot plegat ha estat una mesura de pressió cap a l'ajuntament. Uns diran que com més gran i més dies de festival, millor (especialment si formen part de la indústria turística) i altres que amb un cap de setmana l'any n'hi ha més que suficient, especialment els militants del circuit regular de música en directe de la ciutat. El gremi que agraeix que tot això es quedi en tres dies és el dels cronistes musicals. Era fàcil reconèixer-los dissabte, ja que han acabat deambulant pel Fòrum com zombies en l'apocalipsi. L'any que ve hi tornem.

stats