Música
Cultura  /  Música 08/06/2022

El funk-rock d’una nit de juny amb Red Hot Chili Peppers

49.000 persones acompanyen el grup californià en el primer concert sense restriccions pandèmiques a l'Estadi Olímpic des del 2019

4 min
Anthony Kiedis, Flea i Chad Smith durant el concert de Red Hot Chili Peppers ahir a l’Estadi Olímpic Lluís Company

BarcelonaEl carisma del baixista Flea, la presència del guitarrista John Frusciante i el record d’uns quants grans èxits, alguns amb més de trenta anys d’història, eren prou reclam per anar a l’Estadi Olímpic Lluís Companys a veure Red Hot Chili Peppers. A més, com si en aquests temps de metaversos i virtualitats el grup volgués rescatar el valor primigeni de la música, van disposar un escenari grandiós però auster, sense passarel·les ni plataformes ni elements mòbils: només una gran pantalla al fons, una altra a la part interior del sostre i dues de laterals gegants, un joc de llums sense estridències i, esclar, un so a un volum molt respectable, a l’altura de la rebuda dispensada pel públic, sobretot de la cridòria amb què va reaccionar quan el realitzador mostrava Frusciante a les pantalles. És realment impressionant l’estima que li va demostrar el públic, 49.000 persones segons va informar la promotora Live Nation; pràcticament ple l'aforament de 50.000.

Chad Smith, Flea i John Frusciante durant el concert de Red Hot Chili Peppers a l'Estadi Olímpic.

Amb intermitències més o menys llargues, aquests herois del funk-rock psicodèlic dels anys 80 i 90 han arribat al 2022 amb disc nou, Unlimited love, l’àlbum que certifica el retorn de Frusciante al grup després d’una dècada dedicada a aventures personals de caire electrònic. I el defensen a bastament, dedicant-li la quarta part d’un repertori de directe d’una vintena de peces. El repertori, això sí, camina inexorablement cap a les joies de la corona de Blood sugar sex magik (1991), el disc amb què els californians van esdevenir més que supervendes. Aquell pessic funk que tan aviat enlairava balades com desfermava un frenesí adrenalínic continua viu, i d’alguna manera constitueix encara avui el tret distintiu de la banda. De la vida anterior, de moment pocs testimonis en aquesta gira.

Després d’una introducció a càrrec del guitarrista, Flea i el bateria Chad Smith, va sortir el cantant Anthony Kiedis per cantar Can’t stop i engegar un primer bloc ben enèrgic, amb riffs de guitarra realment poderosos com el del final de Dani California i solos de baix marca de la casa. La química escènica entre Flea i Frusciante dona vida a la banda en temes nous com Blacksummer, The heavy wing i Aquatic mouth dance o quan baixa la intensitat rítmica, perquè tot i el desplegament d’energia, els Red Hot Chili Peppers del 2022 administren les forces, a vegades dins d’una mateixa cançó, com van fer a The zephyr song, pausada fins a l’esclat rítmic final. Gestionar les forces fa que en el mig temps, allà on creixen temes com Otherside i Californication, la veu de Kiedis, tot serrell, bigoti i pit a l’aire, doni el millor i pugui enfilar-se en aquella èpica estranyament melancòlica que ahir va ser tan celebrada. I amb tantes ganes com hi havia d’un gran concert de rock.

Com no podia ser d’una altra manera, aquestes ganes van ser recompensades en el tram final de l’actuació, primer amb l’engrescadora Give it away, el funk més rapejat que cantat en què Frusciante fa meravelles gratant la guitarra i Flea salta com si no estigués a prop de fer 60 anys. I després, en el bis, amb Under the bridge, que va rebre la resposta d’un estadi entregat que tot seguit es va mostrar diligent en el cor de By the way; "Standing in line / to see the show tonight / And there's a light on / heavy glow". Un final prou simbòlic per a una hora i tres quarts de Red Hot Chili Peppers.

El regal de Nas com a teloner

Si el Primavera Sound ha inaugurat la temporada de macrofestivals, la banda californiana s’ha encarregat d’obrir la dels macroconcerts a l’aire lliure amb la primera actuació sense restriccions pandèmiques a l’Estadi Olímpic des de la d’Ed Sheeran el 7 de juny del 2019. Feia tres anys que no es repetia el ritual habitual: prop de 50.000 persones caminant muntanya amunt, bon ambient generalitzat i ganes d’amortitzar l’entrada, que en aquest cas costava entre 56,75 i 142,75 euros.

En aquesta gira que va començar el 4 de juny a Sevilla, els Red Hot Chili Peppers premien els que arriben abans amb dos teloners d’altura. Un els acompanya tota la gira: Thundercat, l’àlies del baixista Stephen Bruner, que fa uns anys va passar pel Sónar. L’altre teloner va canviant: a Sevilla va ser Beck (un dia després d’actuar com a cap de cartell al Primavera Sound) i a Barcelona, Nas; poca broma, l’autor d’Illmatic (1994), un dels millors i més rellevants discos de hip-hop de la història. En altres ciutats hi haurà teloners com A$AP Rocky i Anderson Paak. Nas, acompanyat de DJ i bateria, va sortit vestit de blanc-i-blau estiuenc, amb barret també blanc i una N ben grossa i ben lluent penjada al coll. Tot plegat molt vella escola Costa Est, com el seu flow, model i exemple per a qualsevol raper que ha volgut ser rellevant. Gairebé trenta anys després, temes com Represent continuen sent bombes infal·libles. Nas va començar amb poc públic, però a poc a poc va aconseguir que la gent s’acostés cap a l’escenari. “Barcelona, necessito energia!”, va demanar, i la va tenir amb la pista de l’Olímpic convertida en un mar de braços maldant per seguir el ritme. No passa cada dia que et plantin una llegenda d’aquest calibre com a teloner.

stats