Música
Cultura  /  Música 25/01/2023

Gessamí Boada: "La meva manera d'afrontar la ruptura és la contrària a la de Shakira"

Música. Publica el disc 'L'art d'estimar'

5 min
Gessamí Boada en una imtage promocional.

BarcelonaCadascú entoma una ruptura sentimental a la seva manera. Gessamí Boada (Mataró, 1989) ho ha fet dedicant el disc L'art d'estimar (Satélite K, 2022) a reflexionar sobre l'amor des de la vulnerabilitat, i amb serenor malgrat la desfeta. Sonoritats acústiques, aromes jazzístiques i detalls electrònics vesteixen les cançons del tercer àlbum de la cantant maresmenca, que actua el 18 de febrer al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona.

Com estàs?

— Millor, millor. Tot plegat és un procés i fer aquest disc també m'ha anat molt bé. M'ha ajudat a tancar ferides.

L'avantatge que teniu els artistes és que l’amor és un combustible per a la creació.

— Sí. De fet, ja tenia unes altres cançons quan vaig trencar amb la meva parella, que fèiem molt de temps que estàvem junts. Aleshores el Kquimi Saigi, que és un dels meus millors amics i el productor de pràcticament tot el que faig, va dir: "Doncs ara aprofita per fer cançons i ja veuràs, faràs un disc". "Sí, home, que no, que encara no..." Finalment li vaig fer cas i em va anar molt bé. Vaig crear algunes cançons noves des de zero, en un nivell més terapèutic, en vaig recuperar algunes d'antigues i al final crec que té bastant de sentit el que hem creat.

És un disc conceptual sobre l'amor, però no és un disc cronològic sobre una ruptura.

— És un disc bastant circular. La meva idea és que el puguis escoltar des de qualsevol punt; tant és per quina cançó comencis perquè tot torna, com a la vida. T'enamores, et desamores, estàs bé, estàs malament, tots passem per aquestes etapes... Em va costar molt fer l'ordre d'aquest disc per això, precisament, perquè no hi havia un principi i un final clars, tot i que sí que he intentat que comencés una mica positivament, amb Un instant, que potser té el to una mica més alegre del disc, entre cometes, i que acabés amb Love is you, una mica d'esperança de poder tornar a estimar.

També has anat a buscar fora de la teva experiència personal, en poemes de Miquel Martí i Pol com No demano gran cosa.

— És una cançó que tenia mig feta fa molts anys, perquè és un poema que portava a la carpeta de l'institut. Després, quan en tenia cap a 22, el vaig musicar com un exercici, i es va quedar en un calaix fins que el vaig recuperar l'any passat. El Kquimi hi ha fet aquest arranjament de cordes i ha agafat una altra dimensió.

L'altre text aliè és el de Sònia Moll, a Desafinada. Com encaixes aquests textos d’altres amb una història tan personal com la que explica el disc?

Desafinada parla explícitament de desenamorar-se i d'estimar. És una cançó que ja tenia feta fa dos o tres anys, i vaig pensar que hi encaixava molt bé. I l'altra cançó que vaig anar a buscar una mica fora és la que vam fer amb l'Arnau [Figueres], Un instant.

Aquesta temàtica t'ha fet canviar l'estètica musical?

— És un disc que sona bastant diferent, tot i que crec que és coherent amb el que he estat fent. Però és molt despullat, té molt poqueta producció o una producció molt minimalista, que també és un estil. La temàtica crec que ha sigut bastant clau. De fet, la meva idea era fer un disc amb una altra sonoritat, perquè les cançons que tenia comportaven una altra cosa, i aquestes, com que eren tan petites totes, necessitava que tinguessin els mínims instruments possibles.

Amb la teva formació jazzística, ¿no et vas plantejar que el to fos una mica més estripat?

— He intentat cantar des d'un lloc de molta més vulnerabilitat. Hi ha algun moment que sembla que estigui plorant, perquè és que realment quan la vaig gravar el primer cop plorava. És un disc fet des d'un lloc en què jo estava desmuntada i no tenia gaire força. I he volgut que es quedés així.

Sobre amor i ruptures, és inevitable parlar de Shakira, que ha fet una cançó de despit. En el teu cas, el to després de la ruptura és un altre ben diferent.

— Hi he estat pensant molt aquests dies precisament amb això de la Shakira, que no dic que hàgim viscut la mateixa situació, però, al cap i a la fi, una ruptura sempre és dolorosa, no? Hi ha diferents maneres d'enfocar-ho, i crec que la meva és totalment la contrària: des del respecte i des de l'amor, precisament, no des de l'odi. Crec que hi ha zero odi en el meu disc. Hi ha molta acceptació.

Expliques que el títol del disc està inspirat en el llibre L’art d’estimar, del psicoanalista Erich Fromm.

— Ja tenia el disc fet i em faltava un títol. Vaig trobar aquest llibre de casualitat, i només veure el títol vaig pensar que és això, que estimar és un art. El dol té moltes fases i la Shakira ara està molt enfadada. De fet, ara no, perquè aquesta cançó segur que l'ha escrit fa mesos; vull dir que devia estar enfadada fa mesos, ara no sé en quin punt està, però tots hi passem. Però crec que no val la pena quedar-se massa estona en aquest lloc d'enfadamenta.

La llengua també està en relació amb la temàtica i amb la intimitat del que expliques. Mana molt més el català que en els discos anteriors. També hi ha cançons en anglès i francès, però el català és estructural.

— Sí, al cap i a la fi, el català és l'idioma amb què em relaciono amb la meva gent i amb mi mateixa, tot i que a vegades penso en anglès també, perquè he viscut a l'estranger i amb la meva parella parlàvem en anglès. Vull dir que per a mi és molt natural escriure en altres idiomes, però aquest disc naixia d'un lloc molt íntim i havia de ser en català.

Quina és la cançó del disc que t'ha costat més afrontar?

— Potser Llàgrimes de gel, que és la més directa. És la que em va costar gravar-la sense posar-me a plorar mentre cantava. Però crec que ara estic en un altre punt i que puc cantar aquestes cançons tranquil·lament.

Aquesta cançó és la de la constatació, la de "sé que no tornaràs".

— Sí, és com un loop també, aquest disc. Les cançons són totes també molt cícliques. Es van repetint les estructures. Vaig repetint les frases i les faig cada cop més llargues. I al final l'explosió final, que és "Llàgrimes de gel, llàgrimes de gel, llàgrimes de neu". És com quan ja ets al torrent de tristesa i et deixes emportar.

Com ho faràs en directe? A Barcelona tindràs convidats com l'Henrio, l'Anaïs Vila i el Publio Delgado.

— Sí, això serà el concert de presentació, el 18 de febrer al CAT, i a més hi haurà tota la banda, que són el Darío Barroso, l'Arnau Figueres, el Kquimi Saigi i la Nerea Pozo. Per primer cop portaré corista, que em fa molta il·lusió, i no hi ha bateria, que és un canvi important, perquè tenia ganes de buscar una altra sonoritat. La idea és crear un concert molt íntim, molt proper i molt emocional.

¿Són bons temps per a concerts íntims i, per tant, d'una audiència limitada?

— És mal moment per als concerts en general, tret que siguis una gran estrella i toquis al Palau Sant Jordi. Al circuit de concerts petits alguna cosa devem estar fent malament perquè no acaba d'arribar al públic, o el públic no hi té interès. És molt complicat vendre entrades. Jo ja tinc tres discos, hi ha gent que en porta deu i segueix costant-li molt i crec que hi ha propostes de qualitat que si la gent es permetés entrar-hi podrien gaudir-les molt. És com que només anem a la Dua Lipa, a la Rosalía, que està molt bé i a mi també m'agrada molt, però també hem d'anar a les propostes més petites, jo crec.

stats