Kendrick Lamar i SZA, predicadors d'alt voltatge a l'Estadi Olímpic

Barcelona[Les fotografies d'aquesta crònica les ha facilitat la promotora Live Nation. Són d'un concert de la gira de Kendrick Lamar i SZA, però no del de Barcelona perquè els artistes no hi van acreditar fotoperiodistes.]

La pista és un mar de braços alçats que accentua les paraules que Kendrick Lamar recita amb ràbia. Des de les grades de l’Estadi Olímpic Lluís Companys, l’efecte és hipnòtic: un embut ple de gent cridant amb una sola veu, un gran ritual. El raper comparteix la nit amb SZA, la cantant amb qui està fent el Grand National Tour, una gira conjunta, poc convencional i que ha passat per Barcelona aquest 30 de juliol.

L'espectacle està dividit per blocs, amb actuacions separades i conjuntes. Cadascú hi presenta el seu material, però era natural fer-ho en un espectacle conjunt: Lamar i SZA són dues figures clau del hip-hop i el R&B de l’última dècada i fa anys que col·laboren a l'estudi i en directe. A escena, cadascú té el seu espai: Lamar escup les paraules i es desplaça desafiant. SZA és icònica i divertida, la veu dibuixa les notes amb llibertat i el moviment s'exagera amb una cabellera arrissada que rebota a cada salt. Han trobat la recepta perfecta, amb la mesura justa per no desgastar el públic que aquest dimecres ha omplert l'estadi i sorprendre'l constantment. 

Kendrick Lamar obre la vetllada dins d’un cotxe negre que s’eleva lentament i apareix al centre de l’escenari, el mateix de la portada del disc GNX (2024). Tot s’encén quan surt del vehicle amb foc i petards per interpretar Wacced out murals i Squabble up. Canta sol o amb una vintena de ballarins que apareixen puntualment per empènyer amb força cada síl·laba. El so fluctua i de vegades engoleix la veu del raper, que aconsegueix imposar-s'hi amb precisió.

SZA entra asseguda sobre el mateix cotxe, ara cobert de fulles, com una aparició mitològica. Junts canten 30 for 30 i Lamar desapareix. Si els visuals d'ell eren en blanc i negre, els d’ella es tenyeixen de color i hi apareixen insectes gegants i textures orgàniques com vingudes d’un altre planeta. També porta ballarins, amb els quals crea figures icòniques que miren a càmera i es retransmeten per la pantalla gegant. Destaca el moment en què canta sobre una formiga gegant des del centre de l’escenari o quan per fer Nobody gets me es vesteix de papallona. Kiss me more, un dels temes que més ha sonat a la ràdio, peta fort i arriba amb el regal d’uns petards que esclaten sincronitzats amb la cançó.

Els moments compartits funcionen molt bé: Doves in the wind i All the stars avancen amb sintonia, amb els protagonistes cedint-se l'espai amb respecte i complicitat. L’escenografia és canviant i mana la pantalla que separa els blocs i ordena el viatge. L’estructura és efectiva perquè les més de dues hores i mitja i la cinquantena de cançons passen com si res. Fa estrany que no hi hagi músics tocant en directe, sobretot en moments en què el soul o el R&B voldria ser orgànic de debò. El so de vegades és caòtic i amb uns greus que aclaparen, però l’energia del recital aconsegueix enterrar-ho: avui la cosa no va d’audició precisa, sinó de catarsi col·lectiva. El públic respon a tot, a hits com HUMBLE i Family ties i al “Barcelona, aprecio el vostre amor” de Lamar.

Not like us és catàrtic. Lamar és un predicador modern i el públic li és fidel. L’ovació quan acaba és unànime. Els bisos es fan esperar i seran conjunts: amb un Luther que vibra increïblement bé i un Gloria que queda mig desinflat. Amb les paraules i les bases esgotades, Lamar i SZA entre al cotxe negre que torna a ser al centre de l’escenari per emportar-se’ls cap endins i donar la cerimònia per tancada.