Una locomotora anomenada Wilko Johnson

És un dels guitarristes més importants de la història del rock (el punk anglès clàssic i bandes actuals com Franz Ferdinand i The Black Keys no serien el mateix sense els riffs embogits de Wilko Johnson) però no el veuràs a les portades de les revistes. El seu hàbitat natural sempre ha estat fent bots i ganyotes dalt d’un escenari, un lloc on torna a trobar-se a gust després de superar miraculosament, ara fa cinc anys, un càncer amb un tumor al pàncrees de la grandària d’un meló. “És estrany i fins i tot dur mirar enrere, com recordar un somni que gairebé has oblidat. De vegades, quan a la nit baixo a comprar llet al súper, penso: «Estic viu, sento l’aire a la cara i estic baixant a comprar llet». És l’hòstia!”, explica mentre riu contagiosament a l’altra banda del telèfon.

Johnson va aprendre a tocar la guitarra de manera autodidacta. “El meu heroi més gran va ser Mick Green, guitarrista de Johnny Kidd & the Pirates. Quan estava aprenent a tocar, escoltava les seves cançons a la ràdio i intentava copiar el seu estil”, recorda. “Cap als 18 anys ja era el meu fort i tenia un estil propi. Després vaig anar a la universitat i vaig estar quatre anys sense tocar, fins que un dia Lee Brilleaux, cantant de Dr. Feelgood [el grup que el va fer conegut als anys 70], em va parar pel carrer quan jo treballava de mestre i em va oferir ser-ne el guitarrista”. El músic de Canvey Island gasta ja 71 anys i l’estiu passat va publicar Blow your mind, el seu millor disc fora de Dr. Feelgood, un tractat de blues-rock confessional i destraler sobre l’abans i el després de la malaltia. A més, continua sent un nervi en directe, quelcom que es podrà comprovar el 10 de febrer a la sala Apolo. “Si toques un bon riff o un solo de guitarra i alhora corres per l’escenari, el públic s’ho passa millor. M’agrada excitar la gent i és el que faig”. “Ni a l’estudi puc parar quiet”, confessa Johnson entre riallades.

+ Detalls

Wilko Johnson + Jesse Dayton

Sala Apolo (Barcelona)

10 de febrer