Anna Nubiola: "El meu marit, Enric Gispert, va ajudar a salvar la continuïtat musical del país"

Sant Benet de Montserrat"Em dic Anna Nubiola i vaig néixer a Barcelona el dia 29 de setembre del 1930". Ho explica al monestir de Sant Benet, a Montserrat, la vídua d'Enric Gispert, fundador del Cor Al·leluia, vinculat al grup Ars Musicae (per on van passar músics com Jordi Savall) i promotor de la Nova Cançó. Nubiola, una religiosa nonagenària de maneres elegants, dicció precisa i cap clar, conserva records i documents de la Catalunya musical del segle XX i parla per primera vegada del seu marit, mort el 1990.

Com va conèixer l'Enric Gispert?

— L'any 1947 hi va haver l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, el primer gran acte en què els catalans es van atrevir a sortir junts després de la guerra. Jo tenia 16 anys i vaig venir-hi amb la meva germana, que hi cantava amb la Schola Cantorum. Pujant una escala de les cel·les em vaig trobar uns ulls que em miraven. Va ser molt bonic. Tothom té un moment molt bonic, oi? Ahir estava mirant cartes de l'Enric i diu que va ser un moment terrible. I això que ell no era gens wagnerià, era molt mozartià. Per raons familiars que no venen al cas no ens vam casar fins al 1959.

Quina formació musical va tenir el seu marit?

— Anava a classes de piano amb el senyor Taltavull, un dels grans personatges musicals d'aquest país, amic de Felip Pedrell, mestre d’Irineu Sagarra, del pare Estrada, de l’abat Cassià Just... És que a Barcelona hi havia moltíssima cultura musical amb el Robert Gerhard, hi havia vingut Schönberg... Tot això es va acabar el 1939, amb alguns exiliats i els altres callats.

El seu marit està molt vinculat a la Nova Cançó.

— Sí, però miri com va anar. L’Enric anava a la Schola Cantorum de la Universitat de Barcelona i el senyor Porter... el coneixes, oi?

Porter Moix?

— No, els Porter Moix són els fills del senyor Porter: la Maria, el Miquel i la Rosa, que anaven a la Schola Cantorum. El senyor Porter era el Josep, que tenia molta relació amb la Casa Americana de Barcelona i va portar uns espirituals negres a l'Enric perquè els cantessin.

I dels espirituals negres, ja va venir la Nova Cançó?

— No, és que a l’Enric li agradava tot tant, que estava a tot arreu. I el Miquel Porter buscava un assessor musical per a Edigsa i li va oferir la feina. Llavors va ser quan va conèixer en Raimon. Va estar dos o tres anys dormint a casa quan venia a Barcelona.

Què en recorda, d’aquell Raimon?

— El primer dia, en què l’havia acompanyat Joan Fuster, va venir amb la guitarra sense ni funda, eh? A l’Enric li encantava que la gent cantés i ell, a ple pulmó, cantava allò de “la cara al vent!” I els veïns: "Què passa amb el vent?" Es quedaven xerrant de música i de política tota la nit. En Raimon era un noi de poble, una delícia, amb tota la puresa, i amb una fonètica valenciana que m’encantava.

L’Enric Gispert va participar després en els arranjaments de Veles e vents?

— Sí, amb en Lleó Borrell. [L’Anna Nubiola es posa a cantar Veles e vents.] I recordo el dia que havia de gravar Al vent! A l’estudi havien posat una bateria i una guitarra elèctrica, com si esperessin un cantant de rock. En Raimon va dir que ell no pensava cantar amb aquells instruments.

Va ser un moment de gran efervescència musical.

— Sí, el Cor Al·leluia va sortir al mateix temps que la Coral Sant Jordi, amb l’Oriol Martorell, i que el Cor Madrigal, del Manuel Cabero. L’Oriol no era perfeccionista com l’Enric, però era un superdotat capaç de fer cantar tot el camp del Barça, amb aquella esplendor tan necessària per a un país. 

O sigui, música clàssica, espirituals negres i Nova Cançó.

— Tot va lligat, a la vida. Josep Maria Lamaña havia creat el grup Ars Musicae el 1934, on cantava la Victòria dels Àngels i més tard hi va tocar la Laura Almerich, que després seria la guitarrista d'en Lluís Llach. Doncs bé, Harmonia Mundi va editar un disc d'Ars Musicae i li donen el gran premi del Disc Francès, amb una menció especial "per al meravellós disc català de Gispert". Jo n’estic molt orgullosa, perquè aleshores no hi havia mitjans com ara.

El seu marit va ser detingut?

— A ell no li agradaven els comunistes, amb això no s’avenia amb en Raimon, que era tan comunista, però va tenir problemes a la universitat per catalanista. El Pablo Porta, que anava amb pistola a la universitat, un dia l'hi va posar a la panxa. Allò era pur nazisme. Però l’Enric era un noi amb esperança. Exigent i difícil, però vam ser molt feliços fent-ho tot. L’any 1969, quan l’estat d’excepció, van trucar a la porta i se’l van endur. Com que agafaven tanta gent, havien trobat el seu nom en un paper. Vaig dir als policies: "Si li fan mal, els mataré". "Señora, nosotros no hacemos daño". El vaig anar a buscar a Via Laietana al cap de vuit dies. Gent com la Victòria dels Àngels es van bellugar perquè sortís sencer, però el van tenir dos anys sense passaport. Això no va impedir que el doctor Jubany el nomenés Mestre de Capella de Santa Maria del Mar. 

Per què va entrar a monja quan ell va morir?

— Vaig estar deu anys tenint cura de la meva mare perquè jo era la filla que no havia tingut fills, aquelles coses que passen a les famílies. La mare vivia sola, pobreta. Va morir als 100 anys. I, mentrestant, pensava: “Si me’n pogués anar a fer vida contemplativa... i vaig venir aquí”. Jo era molt pietosa, o molt mística, no ho sé. I vaig ser el rècord Guinness de novícia vella. Tenia 70 anys. Jo volia servir, cantar salms, escombrar, somriure…

Veig que està molt somrient.

— He viscut al costat d’una persona extraordinària. Potser jo no vaig ser prou extraordinària per a ell. 

Una figura poc valorada? 

— Això no soc jo qui ho haig de dir.