Cinema

Pep Sala: "Quan Robbie Robertson em va dir que volia assajar amb Sau em vaig cagar a sobre"

Guitarrista

5 min
El músic Pep Sala

BarcelonaQuan Pep Sala va saber dimecres a la nit que Robbie Robertson havia mort, el temps es va aturar. "Vaig estar sol una estona, viatjant pels records i escoltant algunes cançons. Una cosa així t’engega el cervell i et retorna tot d’imatges del passat". Segur que una d’elles va ser la del concert de Sau a La Monumental el 1992, el que es va enregistrar per al disc Concert de mitjanit, on el guitarrista de The Band va ser un dels convidats i va tocar un parell de temes amb el grup. "Va ser un privilegi tocar amb ell, i sobretot conèixer-lo", diu Sala.

Què va significar la figura de Robbie Robertson per a tu? Quan el vas presentar a La Monumental vas dir que us havia ensenyat "a fer música a través dels seus discos".

— Sí, perquè The Band va ser un dels meus grups de capçalera, jo n'era molt fan. I el seu primer disc en solitari [Robbie Robertson, del 1987] és extraordinari. L’escoltava cada dia i quan li vaig ensenyar al Carles [Sabater] va flipar. Hi ha dos temes en què es fa acompanyar dels U2. Dels U2, t’imagines? M’he passat la vida traient els acords i les lletres de les seves cançons, i les he tocat amb tots els meus grups.

Com el valores a ell, com a guitarrista?

— Va donar un aire nou a la guitarra elèctrica i va ser un dels primers que va començar a fer harmònics amb la pua. No era un guitarrista supertècnic, no era un Jeff Beck, però va canviar la manera de tocar la guitarra d’una generació. Fins i tot Clapton el posava pels núvols.

I com va ser que algú com ell acabés tocant amb Sau el 1992?

— Quan el Robbie va anar a tocar a Sevilla al concert Llegendes de la guitarra, els directors de la revista Popular 1 em van proposar que hi anés jo, a entrevistar-lo, perquè sabien que n'era molt fan. Així que hi vaig anar i hi va haver bon rotllo. El va sorprendre que jo sabés que era mig mohawk i que la seva mare va néixer en una reserva índia. I en un moment donat li vaig dir que tocava en un grup i el vaig convidar a gravar un tema. Em va dir que li enviés la cançó, però estava enfeinat fent una pel·lícula amb Scorsese i no va poder ser.

Sembla el final de la història...

— Sí, però quan Sau preparàvem el concert de La Monumental vaig pensar: per què no el convidem? I ell va dir que sí, que vindria, però amb una condició. Jo vaig pensar, "Collons, si demana calés ja l’hem cagat". Però no. Em va dir: "Jo ja no toco en directe, estic molt rovellat, així que m’agradaria assajar una setmana amb vosaltres". Jo em vaig cagar a sobre. Com si volia assajar tres mesos! Així que va venir, es va instal·lar en un hotel a Vic i vam assajar una setmana, tocant les cançons del concert i una mica de tot. Van ser uns dies fantàstics, i el concert, sensacional.

Sau i Robbie Robertson a La Monumental

Vau quedar amics, doncs.

— No diré que vam tenir una gran amistat, seria pretensiós per part meva, però vam continuar fent coses. Jo vaig anar al seu estudi a Los Angeles, on ell era una gran estrella, i vam escriure dues cançons junts. I després va venir a Barcelona a gravar-les. Són Dansant a mitjanit i La llei del carrer i surten a Paranys de la memòria, el meu disc amb La Banda del Bar. Va ser una gran experiència, i vam mantenir una mica el contacte. Fa dues setmanes el vaig felicitar pel seu 80è aniversari.

Per cert, com va reaccionar la discogràfica a la col·laboració?

— No ho entenien. "Això no us farà vendre més discos, aquí no el coneix, el públic", deien. Però nosaltres no ho fèiem per vendre més discos, mai vam fer res per vendre més discos, sinó perquè ens feia molta il·lusió. A ells els hauria agradat que convidéssim, no ho sé, Kylie Minogue.

Com era ell en persona?

— Era un paio molt tranquil, molt cerebral i seriós. Es va casar jove i va deixar enrere el món de les drogues. Mentre els altres de The Band seguien amb el sexe, les drogues i el rock'n'roll, ell va dir prou, perquè veia que acabarien morint-se. Portaven vides molt diferents, és normal que se separessin. I al Robbie li interessava molt el cinema. Era molt amic de Martin Scorsese, parlava d'ell com si fos el seu germà.

M'imagino que vas aprofitar l'amistat per preguntar-li mil coses.

— Sí, esclar. Jo soc molt de dir les coses com les penso, i a ell li feia gràcia. I un dia, assajant, li vaig parlar de The weight, la millor cançó de The Band. "És meravellosa, m’encanta, una de les millors que s’han escrit mai –li deia jo al Robbie–, però em pots dir de què collons parla la lletra?" [Riu]. Jo m’havia passat l’adolescència intentant desxifrar-la, perquè és molt críptica.

'The weigh', de The Band, al film 'L'últim vals'

I què va dir?

— Que havien tingut una nit molt boja en algun lloc i que després va escriure una cançó parlant de la gent que va conèixer aquella nit. Però res de missatges bíblics: si a la cançó parla de Nazareth és perquè és el poble de Pennsilvània on fabriquen les guitarres Martin. Tot allò de Moisès i el dia del judici eren casualitats... I també vam parlar mil vegades de Dylan, m’explicava coses que no surten als llibres, com que el dia del concert de L'últim vals encara no sabien si vindria. Els van avisar a mitja actuació, quan ja eren a l’escenari, que en Dylan s’acabava de presentar, però sense guitarra!

Deus tenir moltes anècdotes amb Robertson.

— Recordo un dia, l’últim que va estar a Barcelona. El vaig convidar a sopar al Botafumeiro perquè als dos ens agradava molt la gastronomia. I ell va agafar el maître per banda i li va fotre un rotllo en anglès: que havia passat uns dies meravellosos a Catalunya, que Vic era una ciutat fantàstica, que s’ho havia passat molt bé tocant amb Sau, que havien fet un concert a La Monumental... I al final li diu: "Aquest és el meu últim sopar, així que porti el que vulgui... Però no ho espatlli". [Riu]. Jo em vaig acollonir, pensant que la targeta de crèdit explotaria. Però no, el Robbie era un senyor i ens va convidar.

Entenc que per a tu va ser un regal conèixer-lo.

— Sí, totalment. I també un aprenentatge de la vida i l’esperit. Imagina que ets escriptor i et diuen que pots treballar una setmana amb Shakespeare. Em sento molt privilegiat d’haver conegut el Robbie i d'haver compartit tants sopars, dinars i converses. Va tenir una vida extraordinària i va fer una música extraordinària. I crec que ara el que ell voldria és que se celebrés la seva vida i la seva música.

stats