Natalia Lacunza: "El meu projecte té un discurs que va molt més enllà de la meva sexualitat"

BarcelonaLa cantant navarresa Natalia Lacunza (Pamplona, 1999) continua eixamplant l'impacte de Tiene que ser para mí (Universal, 2022), el disc que va culminar un període que havia començat com a concursant a Operación Triunfo el 2018. Ara, amb la complicitat del productor Pau Riutort – "és la meva mà dreta", diu ella–, albira nous horitzons musicals mentre van apareixent col·laboracions que tenia pendents de publicar com Qué voy a hacer, amb el grup Sheggo, o Me he pillao x ti, amb Ana Mena. Natalia Lacunza actua aquest dissabte a la sala Razzmatazz de Barcelona (21 h), dins del Banco Mediolanum Festival del Mil·lenni.

Com afrontes l'any?

— Amb moltíssima il·lusió, molta bona actitud i moltes ganes de continuar aprenent. Cada any gaudeixo més de la meva feina i aconsegueixo portar-ho tot allà on trobo certa estabilitat.

Has fet alguna modificació en l'espectacle respecte als concerts de l'any passat?

— A poc a poc anem incloent-hi més repertori nou, però tampoc hem tingut temps material per crear una nova gira des de zero, perquè hem estat empalmant dos anys de concerts i no hi ha hagut una parada real encara per reorganitzar-ho tot. El directe continua tenint l'essència de banda, que és una mica el que jo buscava el 2020, i adaptat als sons del nou disc i amb uns arranjaments una mica més electrònics.

Ja ha passat més de mig any des de la publicació del disc. ¿Les cançons et continuen representant?

— Aquest disc va ser molt per entendre'm a mi mateixa. Quan el vaig acabar vaig comprendre moltes coses. Sí que crec que aquesta ferida es va tancar quan s'havia de tancar. Per tant, ara estic buscant noves coses que vull transmetre i expressar i sento que he canviat força.

¿Es pot dir que les cantes amb una mica més de distància, potser?

— Sí, amb una altra distància però amb la mateixa emoció. Entenc perfectament el punt en què estava quan les vaig escriure, i el fet de veure la gent cantar-les des de la seva pròpia emoció és com revifar tota l'estona aquella emoció, i alhora és superbonic.

¿Escriure sobre el despit o des del despit ajuda a fer-lo cicatritzar?

— Expressar-se és una manera d'apaivagar una emoció negativa. Expressar la incertesa i el dolor és també una de les bases de l'art. És a dir, sí, per mi a la música sempre ha sigut molt purgant.

Musicalment, et sents còmoda en un espai on poden ressonar Zahara i Taylor Swift alhora?

— Sí. Crec que estem en un moment molt divertit de la música i en què hi ha molta barreja d'estils i construccions d'ambients sonors molt ambigües. Evidentment, Zahara i Taylor Swift són dues artistes que admiro moltíssim, però soc consumidora de tota mena de música des de ben petita.

¿Creus que ser de Pamplona es nota en la teva música d'alguna manera?

— Doncs crec que sí, perquè musicalment hi ha moltes coses que he mamat a casa. Sí, clarament, perquè és el lloc on vaig néixer i on he passat més anys de la meva vida, de moment.

Quina mena de música escoltaven els teus pares?

— De tot. A casa teníem discos de Queen, Neil Diamond, Cara Dillon, Dinah Washington, moltíssima música clàssica…

Bones veus sobretot.

— Sí, molt bones veus i molt bons storytellers també, i molt musical. I també molt fado, molta música francesa; per exemple, la de Charles Aznavour. I moltes obres de guitarra espanyola i coses folklòriques i molt nostàlgiques. Crec que tinc molt marcada la nostàlgia en tot el que faig.

¿Estar exposada als mitjans de ben jove t'ha afectat d'alguna manera?

— Sí, sens dubte, i és una cosa que he pensat des del primer moment i que comento constantment amb la meva psicòloga. Hi ha moltes coses que de sobte vaig haver d'afrontar d'una manera molt madura sent jo molt joveneta i havent viscut molt poques coses. Però, bé, sempre he sigut molt espavilada, i he aconseguit separar una mica el meu jo mediàtic i el meu jo personal. Sento que sempre he sigut molt honesta amb el meu discurs.

Entenc que continues un tractament pel quadre ansiós-depressiu que vas tenir.

— Bé, per tot, perquè és necessari, perquè a la vida és molt important conversar, aprendre i revisar-se constantment, independentment de si tens algun trastorn o no. És un exercici supersà. Ara mateix estic bé, i igualment continuo anant a la psicòloga, perquè crec que és important.

May Meneses, de Nena Daconte, explica que la indústria de la música no és precisament l'entorn més favorable quan perilla la salut psicològica.

— Clarament, no ho és, perquè és bàsicament exposar-te constantment a ser cosificada i que la teva persona sigui tractada com un producte. Això és molt complicat d'assimilar. Entenc perfectament que hi hagi molta gent que tingui problemes molt forts amb això, i fins i tot gent que és del club dels 27, saps? [es refereix a músics que van morir als 27 anys com Janis Joplin, Jimi Hendrix, Kurt Cobain i Amy Whinehouse]. Són moltes coses i jugues molt amb la teva autoestima, amb la teva dignitat, amb la percepció que tens de tu mateix. És un món complicat per tenir estabilitat mental, però, bé, tot es treballa.

En el context de la indústria musical espanyola, on et situes? Ni ets on són les músiques urbanes, ni en un pop més convencional, sinó just enmig.

— Crec que toco una mica diversos àmbits de la música i no podria definir-me amb un de concret. També m'agrada, perquè és com que puc tenir cançons que sonin a Los 40 tot i que no siguin d'un pop més estàndard radiofònic, i alhora tenir referències més underground i alternatives. Això em dona possibilitats de créixer cap a un costat o cap a l'altre.

Quan es busca el teu nom a Google sovint es destaquen declaracions més o menys estridents sobre sexualitat i sobre relacions sentimentals. ¿Has arribat a considerar si et convé controlar més el que dius públicament?

— No, el que crec és que els titulars els escriu qui els escriu, i determinades coses que criden l'atenció es posen de titular. Òbviament, hi ha hagut moments en què m'han fet una pregunta, l'he contestada i potser no he estat conscient de tot el que la resposta suposaria mediàticament. En qualsevol cas, el meu projecte té un discurs creatiu i una intenció que va molt més enllà de la meva sexualitat. Estic orgullosa de pertànyer al col·lectiu que pertanyo, i encantada de posar el meu gra de sorra si puc ajudar a visibilitzar la causa i a normalitzar determinades coses, però també m'exposo tota l'estona a qüestionaments i situacions incòmodes. I penso: "M'agradaria que fos una mica igual si m'agraden les dones o els homes". M'agradaria que es fessin un altre tipus de titulars més relacionats amb el projecte.

Quin projecte immediat tens? Publicar un disc a finals d'any?

— Crec que abans. No faré un disc com a tal, però sí que trauré música en un format una mica més light perquè tinc moltes cançons noves. He estat superproductiva els últims mesos. Tinc cançons que m'encanten, que em semblen superdivertides, i no m'agradaria que quedessin en un calaix.