Música
Cultura  /  Música 02/06/2022

Els Rolling Stones a Madrid: 54.000 goles amb la llengua fora

Arrenca 'Sixty', la primera gira europea sense Charlie Watts i qui sap si l'última de la mítica banda britànica

3 min
Concert dels Rolling Stones a Madrid

Madrid"És el nostre primer tour sense el Charlie [Watts]. El trobem molt a faltar", anunciava Mick Jagger abans de cantar Sad, sad, sad, segurament l'única nota trista d'una nit de festa que, com no podia ser d'una altra manera, culminava amb (I can't get no) Satisfaction. Acompanyades de repics de bateria, les pantalles reflectien unes imatges del més veterà dels Rolling Stones, mort l'agost passat als 80 anys a causa d'un càncer de gola. El record inicial deixava pas a l'esperada sortida a l'escenari del grup encapçalat per Jagger, Keith Richards i Ronnie Wood, que celebrava el seu 75è aniversari amb confeti i davant les 54.000 persones que van omplir l'estadi Wanda Metropolitano de Madrid.

L'última cita de la banda britànica a l'Estat havia sigut a l'Estadi Olímpic de Barcelona el 2017, i a la capital espanyola l'esperaven des que hi van tocar per última vegada el 2014, al Santiago Bernabéu. "Reial Madrid? Atlètic de Madrid? El millor futbol és a Madrid", buscava complicitats Jagger, que amb sis dies a la ciutat havia tingut temps de viure la victòria dels blancs a la Champions, passejar-se pel Retiro i fotografiar-se amb el Guernica al Reina Sofía, encara que estigui prohibit. ¿Qui pot para els peus a l'inesgotable cantant dels Stones? Jagger es ficava el públic a la butxaca amb els seus moviments de pelvis, especialment a Miss you, la cançó que obria una segona part de concert plena de hits.

Es rumoreja que la gira Sixty, amb 14 concerts per Europa coincidint amb les sis dècades de vida dels Stones, pot ser el seu últim ball. I no se'l van voler perdre aquells que treien de l'armari les jaquetes negres de cuir i les botes en un dia calorós per reviure temps passats, ni tampoc joves que volien viure aquesta experiència. "Només en coneixem una cançó, però ens han dit que no ens ho podem perdre", admetien l'Alonso, el Pepe i el Miguel, tres adolescents que anaven al seu primer concert de rock com qui va a fer unes copes al carrer Ponzano (camisa clara i polsereta d'Espanya). Els Stones com a esdeveniment històric propiciava aquesta barreja.

Keith Richards, ovacionat

"Fantàstic, Madrid! Sona molt bé", es congratulava Jagger, just després de donar-se la mà amb Richards, el company de viatge amb qui ha mantingut una relació d'amor-odi durant la seva inseparable trajectòria. El guitarrista, en un segon pla durant el primer tram del concert, tenia el seu moment de protagonisme interpretant Happy i Slipping away. Els espectadors també agraïen aquest parèntesi més melòdic, i ovacionaven Richards, per després explotar amb els últims vuit clàssics.

Jagger caminava a poc a poc per la passarel·la al ritme de la música com si fos un Midnight rambler, un viatge de més de deu minuts ple d'energia que començava amb l'harmònica del frontman i acabava amb aquell perfecte soroll de guitarres, baix, piano i bateria a tot drap que només s'aprecia en directe. Amb Start me up ja hi havia gent a sobre les espatlles de l'amic fent volar la samarreta, i saltant, i Paint it black, Sympathy for the devil i Jumpin Jack Flash van ser una festa d'electricitat. Ja només quedava el bis de Gimme shelter, en què el duet que formen Jagger i Sasha Allen (cors) s'acompanyava d'imatges de bombardejos a Ucraïna. I, esclar, (I can't get no) Satisfaction, amb Steve Jordan, el relleu de Charlie Watts, serrant les dents en els últims cops de bateria i 54.000 persones amb la llengua fora.

stats