Música
Cultura  /  Música 25/06/2022

Rubén Blades: "M'han censurat a l'Havana i a Miami, i quan et censuren els extrems vol dir que vas bé"

Músic. Actua al Festival Cruïlla de Barcelona el 9 de juliol

12 min
El músic Rubén Blades

BarcelonaRubén Blades (Panamà, 1948), llegenda de la salsa i influència decisiva en el desenvolupament de les músiques llatines, actua el 9 de juliol al Festival Cruïlla de Barcelona. Hi arriba uns mesos després de rebre el Grammy a la personalitat de l'any i de publicar els discos Salswing!, amb l'Orquesta de Roberto Delgado, i Pasieros, adaptació de temes propis a la brasilera amb el grup Boca Livre. L'autor de Pedro Navaja i Buscando América, l'home que va revolucionar la salsa amb Willie Colón (amb qui després se les va tenir de tots els colors), el "cronista que canta", que deia Gabriel García Márquez, atén l'ARA en videoconferència.

Com es veu vestit de swing i de música brasilera?

— Bé. Les connexions musicals que tinc són molt profundes. Escolto swing des que tinc 12 anys i música brasilera des dels 14 o 15. No noto cap diferència entre participar en un àlbum amb cançons de swing, en un fet d'una manera brasilera o en un de salsa. M’hi sento igual de còmode.

El concert al Cruïlla s'assemblarà al que va fer el 2017 al Poble Espanyol ?

— Espero que sigui millor. Tenim molt de material i hem demanat permís als promotors per tocar més temps, dues hores i quinze minuts. Tocarem els clàssics que la gent demanarà i que voldrà escoltar i altres coses noves que hem estat fent. Així que crec que aquest concert serà molt més complet que l'altre.

Doncs aquell concert ja em va semblar impressionant.

— Sí, va ser molt bo, perquè que la banda sona molt bé. Podem anar des d'un format de sextet a un de conjunt, d'orquestra o de big band. No hi ha cap banda que ho pugui fer ara mateix, que jo sàpiga.

Han passat més de 50 anys de Juan González. Aquesta cançó i el disc amb Pete Rodríguez van tenir un gust una mica agredolç. Va ser el seu primer àlbum, però no va tenir la repercussió esperada.

— Fixa't que jo estava tan entusiasmat amb la idea de fer un disc complet que mai no li vaig assignar una expectativa comercial gran. Va ser gairebé un miracle que pogués fer un àlbum. Pancho Cristal, que era productor a Nova York, em va escoltar de casualitat i em va dir que si mai anava a Nova York que l’avisés. La meva mare, que tenia pànic que em fiqués en problemes perquè acabava de començar la dictadura a Panamà, va intentar treure'm del país. No teníem calés per anar a Nova York, i hi vaig poder anar perquè el meu germà Luis, el més gran, que en pau descansi, treballava a l’aerolínia Panamerican, i em van donar el passatge gairebé regalat. Fer el disc va ser una sorpresa i un gust enorme, però no va passar res i això no em va sorprendre gens. No n’esperava gaire. Un sempre té l'expectativa que potser a algú li agradarà el que fa, però no va ser un desencís total. Tot i que, sí, va ser una merda: el disc no es va vendre.

¿El primer que es va vendre va ser ¡Metiendo mano! (1977)? ¿O Siembra (1978)?

— El primer disc en què vaig participar que va tenir algun reconeixement va ser Barretto (1975), l'àlbum que vaig fer amb Ray Barretto, però per Barretto, no per mi.

Com era la vida a Nova York als anys 70?

— Interessantíssima. Em sentia com Pinotxo al lloc on va portar-lo el llop; era una meravella. Musicalment era extraordinari perquè et trobaves amb tota mena de músics. Però també era una ciutat perillosa: hi havia bastanta violència, problemes de drogues al carrer i problemes econòmics seriosos, però tot i així la ciutat tenia alguna cosa que ajudava molt: per exemple, amb el sou magre que guanyava podia viure decorosament, i per l'estudi on vivia pagava 100 dòlars al mes. Si hagués arribat a Nova York amb les condicions econòmiques que hi ha avui, primer no hauria arribat a Nova York, hauria hagut d'anar-me'n a un altre lloc perquè aquí tot ha canviat, però aquells dies era meravellós. John Lennon vivia a vuit carrers d'on vivia jo i me'l trobava pel carrer caminant. També Miles Davis, Christopher Walken...

Vivia a Harlem?

— No, a la 86 i després a la 82 amb Columbus Avenue, però en realitat el Barrio començava a la 90. Hi arribaves caminant.

¿Aquest sou magre el guanyava a l'anomenada Oficina de Correus de la discogràfica Fania?

— Correcte.

Què va ser el millor i el pitjor de la seva relació amb la Fania?

— El millor de la Fania va ser que va brindar una possibilitat als músics de salsa de ser escoltats, no només localment sinó internacionalment. Jerry Masucci i Johnny Pacheco van crear una companyia que es va convertir en el centre de la producció de música de salsa a nivell mundial. Això va ser extraordinari perquè els músics van tenir l'oportunitat de donar a conèixer les seves creacions i alhora també van poder viatjar i cobrar uns diners per les actuacions que eren més dels que es pagaven a la ciutat de Nova York, on es pagava molt malament. La part dolenta de la Fania va ser no reconèixer els royalties dels músics, no pagar als músics els diners que mereixien. Aquest va ser el problema bàsic de la Fania: no atendre i no respectar els drets dels músics.

Quins cantants eren els seus referents en aquella època? Ismael Rivera? Cheo Feliciano?

— Vaig tenir aquests dos impactes, però l'estil d'Ismael Rivera era massa agressiu per a mi. El del Cheo era més urbà, més suau, i les nostres veus s'assemblaven molt. Així que Cheo Feliciano va ser el meu model. Després vaig tenir l'honor de ser-ne amic; poques vegades pots fer-te amic dels seus ídols, i jo vaig tenir aquesta oportunitat, cosa que agraeixo molt. La primera vegada que vaig xerrar amb ell li vaig dir, emocionat: "Miri, jo voldria ser tan bo com vostè, voldria ser com vostè". I ell em va mirar, em va posar la mà a les espatlles i em va dir molt suaument: "No, Rubén, no siguis com jo, sigues millor que jo". Això et dona una idea del caràcter i de la humanitat de Cheo Feliciano.

I com era la seva relació amb Héctor Lavoe?

— Va ser bona quan es presentava. Amics d’anar amunt i avall no ho vam ser perquè jo no feia servir drogues i era molt crític amb la droga. La gent que fa servir droga no se sent còmoda tenint al voltant gent que no en fa servir, ja sigui perquè senten que els estan jutjant o perquè pensen que un creu que és millor que ells. Però a mi tampoc m'agradava el cercle de les persones que envolten els que usen drogues perquè és un cercle fosc. Sempre tenia la sensació de perill. Però en termes professionals sempre ens vam portar bé i vam participar plegats en moltes experiències. Li vaig donar la cançó El cantante, que es va convertir en el seu signe musical. Hèctor era un paio molt especial, amb un sentit de l'humor extraordinari i molt bons sentiments. Una llàstima que morís tan jove, als 46 anys, pel problema de la droga.

El que explica a El cantante sobre el que no es veu de l’ofici musical ho ha sentit com una experiència pròpia?

— Algunes coses sí, però qui vivia en aquell moment el pes de la fama era l’Hèctor, no jo. Jo tot just estava començant. A més, ell tenia els seus propis problemes familiars, de salut i amb la droga. El moment que estava passant ell li donava molta més sinceritat a la interpretació. M'alegro de no haver sigut jo qui la va gravar primer perquè no hauria donat el to de sinceritat que sí que transmetia l'Hèctor.

Jorge Drexler diu que vostè és l'artista més complet de la cançó en el sentit que no deixa res de fora de l'experiència, que ho té tot: idea, emoció i ball. Aquest va ser el seu propòsit, arribar-nos alhora a través del cap, el cor i els peus?

— Bé, no puc dir que fos una elecció tan premeditada. El que vaig notar immediatament del gènere salsa és que estava dirigit exclusivament a l’esbargiment, a la diversió. No n’hi ha res dolent, però es feia servir exclusivament en aquest context. Jo pensava que com a manifestació de l'art urbà, el material per a la composició havia d'anar molt més enllà del que només és orientat al ball. Vaig utilitzar la salsa per presentar al públic els contes curts que escrivia. Ho vaig fer perquè sabia que a nosaltres, em refereixo a tots nosaltres, ens encanten les històries, els contes, i en aquest cas particular històries que reflecteixen realitats que vivim. D'aquí a l'argument polític hi ha un pas perquè a la ciutat tothom està afectat d'una manera o altra per les conseqüències polítiques de l'acció de l'administració. Qui ho va tenir clar sempre va ser el Gabo [Gabriel García Márquez]. El vaig conèixer abans del Nobel, i això és important dir-ho perquè molta gent el va conèixer després. Roberto Pombo, que va ser l'editor del diari El Tiempo de Bogotà, un dia que passejava amb el Gabo, duia a la mà un llibre sobre com redactar cròniques. I el Gabo li va dir: "Engega això a dida i escolta el Rubén”. El Gabo ho tenia clar. "Tu ets un cronista que canta, un escriptor que canta”, em deia.

Un escriptor que canta i que va posar veu al pensament d’Eduardo Galeano.

— Galeano va ser algú molt especial, un paio extraordinari. La manera com descriu Amèrica ens va fer aprendre coses que havíem oblidat. Tant de bo jo tingués aquest nivell.

És optimista sobre el futur d'Amèrica?

— Sí, perquè tot són processos. Un cop estava assegut amb un senyor a Madrid, i l'home rondinava: que si a l'Amèrica Llatina érem desordenats, que no fèiem això, que no fèiem allò altre. Li vaig dir: “Quan els egipcis estaven fent els càlculs del pas del sol pel firmament, els que vivien en aquell temps on avui és Espanya estaven menjant coses que encara es movien al plat". És tot un procés, i en aquest sentit a l'Amèrica Llatina tot just estem creixent. Vam passar una colonització brutal, després vam ser controlats per criolls que van adoptar les maneres de ser i d'administració que abans repudiaven... Tot aquest procés porta molt de temps. Al president panameny Demetrio Porras, a la dècada de 1920, un periodista li va preguntar què necessitava Panamà per ser com Suïssa, i Porras li va dir: “Els suïssos”. Serà un procés difícil, com tots, però, i ho crec en termes mundials, hi ha massa amor i massa bellesa en aquest món perquè quedi en mans del mal i de l'odi. No té sentit que l’odi i el mal controlin l’univers. El mal no va ser el que va crear una flor. No crec que el nostre destí, malgrat els nostres actes contraris, sigui un destí d'odi i de mal.

Als anys setanta i vuitanta vostè estava fent crònica del present en cançons com El padre Antonio y el monaguillo Andrés, sobre l'assassinat de l'arquebisbe Romero al Salvador i altres, i Desapariciones. Amb el pas del temps costa més ser cronista del present?

— No, el que passa és t'adones que és la mateixa història. La història es repeteix en espiral, com l'ADN. Per exemple, el que va passar a les dècades dels setanta i vuitanta a l’Argentina, Xile i el Salvador amb les desaparicions... El 2014, a Ayotzinapa, a Mèxic, van desaparèixer 43 estudiants , i el més horrorós és que no van desaparèixer sota un règim militar sinó sota un règim de dret. Molta gent ho ha oblidat, però jo no. Tinc una cançó que es diu Ayotzinapa, que trauré aviat amb Luis Enrique Becerra, amb qui vaig fer l'àlbum Paraiso Road Gang. Les històries són les mateixes, repetides per altres generacions. Per aquesta raó potser les cançons que escric no han tingut data d'expiració. Malauradament, cançons com Pablo Pueblo encara són vigents.

I d’altres que expliquen situacions més quotidianes com Decisiones també són vigents.

— I tant! Decisiones me la va prohibir la dictadura a Panamà. Volien prohibir el disc Buscando América (1984), però, per simular que la dictadura militar no prohibia discos, la junta de censura nacional va prohibir la cançó Decisiones al·legant que jo estava fomentant la infidelitat marital i l'avortament. Molt originals…

Quina censura li ha sabut més greu?

— Fixa't que ha passat al revés, perquè m'han censurat a l'Havana i a Miami. Quan et censuren els extrems, d'esquerra i dreta, vol dir que vas bé.

Què va passar a Miami?

— Va ser per Tiburón, que em van treure de la ràdio durant quinze anys [Tiburón, del 1981, és una cançó que critica l'intervencionisme dels Estats Units a l'Amèrica Llatina]. I a Cuba primer va ser per la cançó El apagón, del disc Amor y control (1991), perquè cantava que “entre un Fidel i un Somoza no se arregla la cosa”. I l'altra vegada per la meva defensa de la poeta cubana María Elena Cruz Varela, que va ser humiliada, colpejada, vexada i arrestada simplement perquè va signar una sol·licitud molt respectuosa demanant més llibertat. Va ser condemnada a dos anys de presó el 1992. Aleshores em vaig declarar enemic d'aquell règim marxista-leninista. Com que no vaig a Cuba no n'he notat les conseqüències personalment, però sí que sé que hi va haver reacció perquè una mestra de francès que vaig conèixer a Puerto Rico, a casa de Tite Curet Alonso, em va dir que a Cuba ella ensenyava francès traduint cançons en espanyol, algunes de les quals eren meves. Cada any les presentava i les aprovaven, però un any li van dir que les meves no. Són molt misteriosos amb les seves coses...

Cuba i Puerto Rico han sigut els grans aliments rítmics de la salsa. ¿El disc La rosa de los vientos (1996) era una manera de fer justícia també a les músiques panamenyes?

— Als músics i a la gent del nostre país. Tot i la corrupció administrativa i política, Panamà és un bon poble, i té gent bona gent. I hi ha moltíssim talent a totes les àrees. Per a mi La rosa de los vientos va ser una oportunitat perquè aquest talent es fes internacional. Vam fer el disc amb músics, compositors, arranjadors, estudis i dissenyadors panamenys, i va guanyar el Grammy. Va demostrar la nostra capacitat de competir amb qui fos i on fos.

Fa uns mesos, quan li van donar el Grammy a la personalitat de l'any, el músic René Pérez, Residente, arran d’una polèmica amb J Balvin , va fer un gran elogi del que representa Rubén Blades. Se sent connectat amb la generació de Residente?

— René em recorda molt a mi quan vaig començar, però ell està en un altre gènere. Una vegada li vaig preguntar per què inicialment s'havia dedicat al reggaeton i no a la salsa, i em va dir molt honestament, com és ell: “Rubén, jo no sé cantar”. Però el que fa el René és molt interessant i molt important. Es va convertint en una mena de guia, va influint en altres músics en els seus despertars cívics. Estic segur que el René té una connexió amb Bad Bunny, que ajuda Bad Bunny a pensar les coses millor. És cert que alguns artistes d'aquesta generació em tenien com a punt de referència. Per exemple, el René agafa un àlbum meu com Mundo (2002) i en fa una versió fent una connexió a través del seu ADN amb llocs de tot el món que visita, fa música en aquests llocs i realitza un documental. És molt intel·ligent, i té la capacitat de comunicar aquesta intel·ligència a una gran quantitat de persones. Amb ell i Eduardo Cabra, quan tenien Calle 13, vam fer La perla, i aquesta connexió em va portar a una audiència que potser no estava familiaritzada amb la meva feina, com també ho han fet Maná, Los Fabulosos Cadillacs, Los Lobos… De cop i volta una generació més jove s'assabenta del que estem fent.

Residente també actuarà al Cruïlla, i el mateix dia que vostè ho farà Juan Luis Guerra, un altre artista connectat amb el seu llegat.

— Juan Luis Guerra ha fet cançons que tenen un profund contingut social, i ha sigut dels pocs que ho han fet. Continua concentrat en els aspectes romàntics, però quan fa èmfasi en assumptes socials té una capacitat extraordinària. És una excel·lent persona, un excel·lent músic amb una gran sensibilitat.

Gairebé sempre s'incideix en el contingut social i polític de les seves cançons, i es parla poc de les cançons d'amor de Rubén Blades, algunes d’extraordinàries com Paula C.

— Correcte, però és més interessant parlar de coses que els altres no fan i que també tenen un to d'escàndol. De mi diuen que soc cantant de protesta, però mai no m'han dit cantant de proposta, que és el que plantejo. [Alertat perquè l'avisen que queda poc temps d'entrevista, de sobte canvia de tema]. Sobre els Stay Homas [el grup barceloní amb què ha col·laborat fa poc], ells són una mostra dels nois que trobes per les xarxes i que tenen un talent especial. Són molt bons en el que fan. A aquesta gent sempre intento ajudar-los, perquè el problema que tenen artistes de qualitat com ells és que no tenen com fer-se notar. A companys meus que som famosos els dic que utilitzin les nostres xarxes per fer conèixer aquests talents que val la pena que la gent conegui i que no tenen manera de projectar-se internacionalment perquè encara no han estat descoberts.

Vostè sempre ha sigut molt generós. Quan actua a Catalunya agraeix a l'Orquestra Plateria les versions que va fer de temes de vostè com a Pedro Navaja i Ligia Elena.

— Sí. L'èxit mai no és d'una sola persona, té molts components. A mi m'ha ajudat molta gent, i aquest principi d'ajudar els altres ha de continuar.

Algun dia arribarà la pau amb Willie Colón o això és impossible?

— Jo tinc pau amb Willie Colón, el que no faré serà compartir escenari amb ell perquè no s'ho mereix. Però el reconeixement al talent sempre existirà. El pitjor que pots fer amb la gent que t'odia és odiar-la de tornada perquè això fa que l'odi guanyi. Jo no odio ningú. Jo ajudo qui puc. Això sí, hi ha coses que crec que no han de ser premiades. Quan passen coses fetes de mala fe, un perdona, no oblida, però tampoc no premia. I jo no premiaré ningú que m'hagi ofès de la manera que em va ofendre ell.

stats