Simon Rattle & Magdalena Kožená S.A.

El director d’orquestra anglès Simon Rattle i la mezzosoprano txeca Magdalena Kožená, que són marit i muller, formen una atractiva parella damunt dels escenaris. S’ha de reconèixer que Rattle no és ni ha estat mai un gran pianista i que Kožená ja no té l’esmalt avellutat que exhibia a l’inici de la seva fulgurant carrera. Tanmateix, el concert de dimecres al Liceu tenia un innegable interès per l’originalitat de les propostes interpretades, molt poc freqüents, i també per la seva qualitat: obres de Chausson, Richard Strauss, Brahms, Ravel, Janáček i Dvorák.

Per a l’ocasió, Rattle assegut al piano i una Kožená que va actuar en totes i cadascuna de les peces del programa (coronat amb el bis del sempre immarcescible Morgen de Strauss) van comptar amb sis músics de primeríssima qualitat: els violinistes Giovanni Guzzo i Rahel Rilling, el viola Amihai Grosz, el violoncel·lista Dávid Adorján, el flautista Kaspar Zehnder i el clarinetista Christopher Richards. Com a septet o amb la intervenció d’un o dos d’ells, i amb una Kožená omnipresent, el concert va anar de menys a més, tant en interès per les obres com per la qualitat interpretativa.

Del que es tractava era de gaudir d’una soirée íntima, com si fos una trobada entre amics. Lamentablement no va quallar en el públic liceista, que anava desertant puntualment amb vergonyosos abandonaments de la sala. Una llàstima, perquè el concert va valer molt la pena. Certament, la immensa sala del Liceu potser no és l’espai més adequat per a una proposta d’aquestes característiques, però la vàlua i el renom dels dos artistes titulars i la peculiaritat d’un repertori tan ben triat com poc habitual mereixerien una mica més de respecte entre el públic assistent, que, sovint, acudeix a aquests concerts perquè entren dins de l’abonament i sense que hi hagi un interès específic pel que s’interpreta.

Kožená segueix exhibint una veu naturalment preciosa, però amb alguns recursos lleument minvats. Però la segona part –que arrencava amb les Cinc cançons d’Ofèlia de Brahms– li va permetre lluir un instrument ideal, per la tímbrica eslava, al servei de les divertides cançons infantils del cicle Řikadla de Janáček i amb intervencions cantades dels músics acompanyants.