El pletòric últim ball de Serrat: "Proclamo el meu acomiadament per voluntat pròpia"

El cantautor tanca la gira de comiat acompanyat per l’admiració del públic del Palau Sant Jordi

4 min

Joan Manuel Serrat al Palau Sant Jordi, el 23 de desembre del 2022. PERE VIRGILI

Barcelona"Bona nit, senyores, senyors i gent imparcial. De debò que semblava molt lluny el dia d’avui quan a l’abril vaig començar a fer una gira amb aquest espectacle. És un gust haver acomplert la fita, però els sentiments són una mica contradictoris", ha dit Joan Manuel Serrat aquest divendres al Palau Sant Jordi just després d’obrir el concert amb Temps era temps. "Gràcies a tothom per acompanyar-me, especialment avui que proclamo el meu acomiadament per voluntat pròpia. Però amb alegria, que serà el darrer concert, però vull passar-m’ho de collons", ha afegit, somrient i buscant un to distès. L’ovació ha donat pas a Cançó de bressol i El carrusel del Furo, interpretades amb la veu ferma, desfent el nus a l'estómac que l'emoció estava tancat.

El Palau Sant Jordi durant el concert de Joan Manuel Serrat, el 23 de desembre de 2022. PERE VIRGILI

Serrat ha fet del Sant Jordi el seu carrer i l’ha vestit de festa, en aquestes tres nits de comiat. I, com a la cançó, la gent ha tirat Montjuïc amunt per celebrar un ball amb la nostàlgia, l’últim ball amb Serrat cantant des d’un escenari. La magnífica escudella d’emocions de dimarts s’ha repetit dijous i divendres, potser amb més intensitat a mesura que s’acostava l’última ovació. El mateix Serrat ha volgut protegir-se emocionalment aquests dies, mirant d’evitar visites, salutacions i eufòries abans de cada actuació, però sabent que estaria envoltat d'amics, companys de faràndula i personalitats de diferents àmbits que no han faltat a les cites; ni el president de la Generalitat, Pere Aragonès, a qui alguns espectadors van xiular quan el cantautor del Poble-sec li va agrair la seva presència dijous; Serrat els va tallar dient que allò no era un míting polític sinó "una festa". Divendres de la festa en van gaudir l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, entre altres representants institucionals.

En els tres concerts ha cantat sense trencar-se del tot perquè la professionalitat hi ajuda, però entre cançó i cançó ha deixat veure la magnitud de la vulnerabilitat sentimental de tot plegat. El públic també ha hagut de gestionar l’aixeta emocional. Aquest divendres novament hi ha hagut llàgrimes més o menys contingudes al principi, quan Temps era temps marcava el to de la vetllada; a punt de vessar amb alguns versos de Me'n vaig a peu ("cal dir adeu a la porta que es tanca"); prou desfermades amb Pare (impressionant divendres el vers final "ens han declarat la guerra") i El meu carrer, i galta avall sense fre amb La tieta i amb una Paraules d’amor situada cap al final del repertori, quan ja s’han vençut totes les resistències.

Amb un ímpetu juvenil

Per cert, en temps de concerts en què la gent no reprimeix les ganes de cantar, sorprèn encara que el públic de músics com Serrat no alci la veu tota l'estona; al cap i a la fi, s’estimen més sentir l’artista que no el veí de platea o graderia. Tanmateix, no deixen passar l’oportunitat de cantar, sobretot quan el mateix Serrat els convida a fer-ho, que és el que ha passat amb Paraules d’amor i Cantares, segurament els dos moments més de pell de gallina juntament amb Cançó de matinada, la rebuda a Para la libertad (que ha cantat pletòric, amb un ímpetu juvenil extraordinari), l’aplaudiment després de Mediterráneo i, al bis, l'esclat d'alegria de Fiesta, la cançó que Serrat ha volgut que fos l'estendard del comiat.

"Serrat és una bèstia de la cançó i això ho sap tothom", va piular dijous Roger Mas. Síntesi i eloqüència, la del cantautor de Solsona, que descriu perfectament l’abast del llegat serratià, el seu domini de la cançó i la capacitat per commoure tantíssima gent. També ho recordava fa uns dies Jorge Drexler a l’ARA, quan lloava les estrofes de sis versos de Mediterráneo. I és una bèstia també per com ha convertit en cançó la paraula dels poetes acostant-s’hi "amb una actitud que equilibra el respecte amb l'audàcia, la reverència amb l'apropiació", tal com explica Sebastià Alzamora. La vintena de peces que ha triat per als tres últims concerts, amb paritat lingüística, costumisme poètico-social, preocupacions mediambientals i l'amor per Barcelona ("la que em gira l'esquena i la que em dona la mà"), és el reflex més precís de tots els Serrats que conformen aquesta bèstia de la cançó. Alguns potser han trobat a faltar algunes composicions amb nom de dona, d’altres haurien agraït alguna d’aquelles formidables adaptacions del cançoner tradicional, però de la selecció final (incloent-hi la immortal Pueblo blanco, només en la tercera nit), cap n'és sobrera perquè totes expliquen algun moment de la història d’ell, del públic i, per extensió, d’un temps i un país.

L'ovació final, però també les que ha anat recollint al final de cada cançó, han sigut dignes d'un dels més grans cantautors de la història. "Moltes gràcies, és inevitable que les coses que comencen acabin, i que acabin bé. Que acabin bé és fantàstic, com aquest concert", ha sigut la resposta a l'ovació. Després, passades les dues hores de concert, i atenent el crit d'un espectador, Serrat ha fet l'únic parlament en castellà de la nit, en què ha tingut un record especial per a "tres companys i amics" que ja no hi són: "Salvador Escamilla, Quico Sabaté i Joan Ollé, la persona que vaig tenir més a prop". I tot seguit ha tocat tot sol Una guitarra, una de les primeres cançons de Serrat per tancar l’últim concert de Serrat.