Tenir o no tenir fills, un trauma novel·lístic

BarcelonaSi no puc volar, primera novel·la d’Estel Solé, havia de ser una adaptació de l’obra de teatre Animals de companyia, que va passar de representar-se en cases particulars a fer una gira per l’Amèrica Central. “M’hi vaig posar i no me’n sortia de cap manera -reconeix l’autora, nascuda a Molins de Rei el 1987-. Llavors, l’equip de Rosa dels Vents em va dir que escrigués sobre el que volgués. Però al principi no tenia cap tema”.

Solé parla amb la mateixa honestedat que l’Ànnia, la protagonista de la seva primera novel·la. Se li va acudir a partir de la detecció d’un problema mèdic: “Van trobar-me endometriosi. Estava intentant tenir fills amb la parella i no me’n sortia”. L’endometriosi comporta el creixement del teixit endometrial fora de l’interior de l’úter i fa molt difícil que les dones que la pateixen puguin quedar-se embarassades. “ Si no puc volar va néixer a partir de la reflexió profunda sobre el fet de poder tenir fills o no -explica-. És una novel·la sobre la maduració i l’acceptació de les circumstàncies”. Així, va traspassar “la intensitat emocional” al personatge, l’Ànnia, una dona de 38 anys que ha perdut la parella, no té feina i viu en un petit pis amb el seu avi. “Volia que el personatge tingués gairebé 40 anys perquè és una edat important en la vida de les dones -diu-. L’Ànnia és d’una altra generació a la meva, però no crec que entre la gent de 30 i 40 anys hi hagi tantes diferències. El més important és que ella i jo compartim l’estil de vida i la inestabilitat”.

Coneguda per haver participat a la sèrie de TV3 La Riera, Estel Solé també ha publicat dos llibres de poemes, el primer dels quals, Dones que somiaven ser altres dones, va guanyar el premi Amadeu Oller, i ha escrit les obres de teatre Animals de companyia i El pacte, que l’any passat va estar a punt de guanyar el Torneig de Dramatúrgia Catalana del festival Temporada Alta.

Exposar els defectes

“M’agraden els personatges imperfectes, carregats de defectes -admet-. Si els prejutges al principi pots acabar empatitzant amb ells més endavant”. L’Ànnia viu turmentada per la relació d’amor fracassada, per l’aparent impossibilitat de tenir fills i perquè creu que sent alguna cosa especial pel seu millor amic. En un dels capítols més inspirats del llibre entra en una botiga de roba i s’emprova un vestit que li va petit. No hi ha manera de treure-se’l i li han d’acabar tallant amb unes tisores. “Això és autobiogràfic -diu-. Un dia em vaig quedar atrapada en un vestit del Zara. És un exemple més de com els meus personatges cauen en el seu propi fang i alhora és una manera de parlar del cos imperfecte de la dona. Cal lluitar contra els cànons estètics i contra el tràngol del tallatge”.

Estel Solé donarà a llum el seu primer fill a finals de juny. Per saber si la història de l’Ànnia també acaba bé cal arribar fins al final de la novel·la.