Aparador

Una novel·la salvatge de Miquel de Palol

‘Què! Estampes d’un dependent filòsof’ és la història d’un home malcarat que vol liquidar el veí

“No tinc res contra els obsessos sexuals, al contrari, me’n considero un de la millor espècie, però la libidomania i la paranoia recurrent compulsiva fan una combinació mortal de necessitat”. Qui s’expressa així no és Miquel de Palol, sinó l’explosiu personatge i narrador de la seva nova novel·la, Què! Estampes d’un dependent filòsof . “És un home que està en guerra amb el món i amb la seva realitat immediata -explica Palol assegut en un dels sofàs del bar Velódromo de Barcelona, instal·lat entre els seus nous editors, Rosa Rey i Joan Simó, d’Angle-. Fa una feina que creu que no s’adiu amb el seu talent, cosa que es dona sovint. El protagonista té una relació procel·losa amb el gènere femení però també amb el gènere masculí”.

Palol feia vuit anys que no publicava novel·la. L’últim tour de force narratiu havia sigut El testament d’Alcestis (Empúries, 2009). Des de llavors no donava a conèixer cap ficció llarga, encara que en tot aquest temps ha seguit treballant novel·les -que amb sort veuran la llum en els propers anys- i ha mantingut la seva activitat editorial força activa, amb llibres de poemes com Aire amb cel de fons (Proa, 2009), assajos com Meditacions des de Catalunya (Columna, 2011) i experiments difícils de classificar com El llac dels signes (Proa, 2015). “Des del punt de vista estructural, Què! és el meu llibre més senzill -afirma-. No hi ha complicacions de punt de vista ni tampoc salts temporals. L’argument se centra en un individu que planifica assassinar un veí seu que és molt pesat”. La novel·la arrenca amb l’arribada del protagonista a un nou pis de l’Eixample, “el més merdós que es pugui imaginar”, segons escriu. “Quin ferotge fill de puta va establir les lleis de buscar pis?”, afegeix per acabar d’arrodonir la hipèrbole.

Una ment sexual i criminal

El narrador està molt cremat -a tots els nivells-. Abans i tot d’obrir les caixes de cartró de la mudança queda amb la seva parella, la Carlota. “Li vaig haver de fotre un polvo en unes condicions que si ho hagués vist des de fora devia semblar teatre experimental”, es pot llegir al llibre. La veu que explica la història és, a més de misantròpica, misògina i escatològica. Una de les fites estilístiques de la novel·la és la descripció d’una ventositat. L’altre punt fort és la desinhibició -que pot arribar a incomodar- amb què afronta el sexe, la religió i la voluntat de matar algú. “L’assassinat és una acció molt reprovada per la societat però tant en la narrativa literària com en la cinematogràfica es considera gairebé com una cosa normal”, comenta l’autor amb una afabilitat que contrasta amb les males puces que ha reconcentrat al llibre. De Josep Carner escriu: “Es pot mesurar el grau d’imbecil·litat dels catalans en l’altura de l’estima en què tenen la poesia d’aquest greixós subjecte”. Arran d’una conversa amb un poeta mediocre li ve al cap la fal·làcia de les relíquies del prepuci diví: “Si totes fossin autèntiques, ajuntant-les comportarien una titola que riu-te’n de la dels cavalls. Una idea gens estranya al budisme: una grandiosa polla omnirepartidora amb un nen petit adossat a la base”. L’escriptor Roberto Bolaño va traient el cap a la novel·la fins que el seu editor del moment, Jorge Herralde, es decideix a carregar-se’l.

“Intento no escriure les novel·les amb ràbia, de la mateixa manera que quan faig un poema d’amor miro de no anar calent -afirma-. Quan et fiques en la pell d’un personatge et prens com a model, però no autobiogràficament, sinó del que podries arribar a sentir o pensar. L’autor es pot imaginar que és un assassí, un pederasta o un lladre sense necessitat de cometre cap crim. El protagonista del llibre és el reflex del monstre i del pallasso que tots tenim capacitat de ser”. Palol considera que “la mala llet és la moneda de canvi dels temps actuals”. El seu narrador, una mena de Thomas Bernhard barceloní, dispara contra tot i contra tothom sense clemència. Al principi només ho fa verbalment, però arriba un moment en què comença a planejar l’assassinat del veí empipador, un home capaç de recomanar-li on hauria d’anar a menjar, però també d’intentar pispar-li la nòvia o de proposar-li de sortir una nit amb dues dones per intentar acabar al llit amb elles.

Quatre precedents d’alt voltatge

‘El jardí dels set crepuscles’

Després d’anys publicant només poesia, Palol va debutar el 1989 com a novel·lista amb un llibre d’una complexitat i ambició notables. Acaba de ser traduïda al francès i l’acollida ha sigut molt bona.

‘L’àngel d’hora en hora’

Apareguda el 1995, presenta la història d’un personatge que viu a la Barcelona dels anys 80 i que no té pèls a la llengua per explicar el seu món, corrupte i decadent, amb un sentit de l’humor aspre.

‘Les concessions’

Ambientada al barri de Gràcia, aquesta novel·la del 2004 vol ser “un homenatge a la gent corrent” a través de la concatenació d’escenes de sexe, excessos i violència amb diàlegs molt ben portats.

‘El testament d’Alcestis’

Ciència, mitologia i religió, però també música, política, sexe i metafísica abunden en una de les novel·les més complexes de Palol. Va guanyar el Premi Nacional de Cultura de literatura l’any 2010.

Més continguts de