'Nunca, casi nunca, a veces, siempre': No és país per a noies
Una adolescent embarassada viatja a Nova York per avortar en un film premiat a Sundance i Berlín
'Nunca, casi nunca, a veces, siempre'
(4 estrelles)
Direcció i guió: Eliza Hittman. 101 min. Estats Units (2020). Amb Sydney Flanigan, Talia Ryder, Théodore Pellerin i Sharon Van Etten. Estrena als cinemes
El títol de la tercera pel·lícula d'Eliza Hittman, premiada als festivals de Sundance i Berlín, remet a les possibles respostes d'un test d'opció múltiple que l'Autumn, l'adolescent protagonista, ha de respondre. És un títol paradoxal tenint en compte que, quan descobreix que està embarassada, les opcions de la jove no seran moltes sinó més aviat escasses. Acompanyada de la seva cosina, l'Autumn emprendrà una odissea que la portarà del seu poble de Pennsilvània a Nova York i a descobrir, pel camí, que no és un país (ni un món) fet a la seva mida.
Una de les virtuts de Nunca, casi nunca, a veces, siempre és que el seu contingut polític –que reivindica sense estridències els drets reproductius de les dones– està assentat en un ferm compromís amb la realitat, com si Hittman confiés que l'exposició transparent dels fets fos suficient per revelar les esquerdes d'un sistema que explota i controla, de manera sostinguda, el cos femení. Aquesta concepció de la ficció com a instrument per fer emergir la realitat és el motor que propulsa la magnífica escena central del film. Sobre un prolongat primer pla de l'Autumn (una Sidney Flanigan de gest contingut i mirada esquiva) se senten les preguntes de la treballadora social d’una clínica abortiva, que aborden qüestions clau sobre la llibertat sexual i el consentiment. Com en la fantàstica seqüència del qüestionari a Antoine Doinel en Els 400 cops, la connexió entre cinema i vida aflora al rostre de la intèrpret: el seu gest incòmode i les seves llàgrimes sobtades semblen revelar no només el tumult interior del personatge sinó també de l’actriu que l’encarna. Amb la col·laboració inestimable de la directora de fotografia Hélène Louvart (Lazzaro feliç), Hittman situa, doncs, a Autumn/Flanigan en el centre d'un film delicat i humanista, en què l'skyline de Manhattan s'intueix, exclusivament, en la mirada enlluernada de la protagonista.
