Una òpera (?) per al gran Ocaña s’estrena a la Beckett
Marc Rosich reivindica el pioner de la 'performance' més lliure a la Barcelona preolímpica
'Ocaña, reina de las Ramblas'
Sala Beckett. 19 de setembre
Pot confondre que 'Ocaña, reina de las Ramblas' neixi sota el paraigua d’Òpera de Butxaca i Nova Creació (OBNC) i de la mà del seu director artístic, el dramaturg Marc Rosich. Res més lluny de la realitat: en el context del 25è aniversari d’OBNC, l’espectacle s’emmarca més aviat en el context del monodrama o de l’espectacle de reminiscències cabareteres però no de l’òpera, tot i les àmplies fronteres del gènere.
El nom, doncs, no fa la cosa, i aquí del que es tracta és de valorar la qualitat de l’espectacle. Ocaña, a qui ara no descobrirem, va ser un pioner de la 'performance' en el context d’una Barcelona tan canalla com efímera, anorreada sota el ciment de les places dures d’aquella Barcelona, posa’t guapa pre i postolímpica, “gràcies” a la complicitat de les dues institucions governamentals de la plaça de Sant Jaume. Sota la pell d’un fals progressisme o de la defensa de les essències pàtries, la Generalitat convergent i l’Ajuntament socialista es van carregar la mentalitat punk que representaven Ocaña i la seva colla.
Queden, això sí, els records d’una ciutat que bullia d’activitat creativa, enmig de l’explosió de la llibertat sexual, del transvestisme i d’una homosexualitat desinhibida, tot i els fantasmes de la droga i de la sida. I aquests són els temes que enfila el llibret de Marc Rosich, que en alguns moments peca d’oportunisme i demagògia i que potser demana una segona o tercera revisió en el fons i la forma.
En canvi, el format de l’espectacle, dirigit pel mateix Rosich, és àgil, teatralment eficaç i molt adequat a les seves pretensions. Hi contribueixen en gran mesura Joan Vázquez, esplèndid actor i cantant que personifica Ocaña i el narrador que situa molt bé l’espectador en el context d’aquella Barcelona que va desaparèixer, al costat de l’excel·lent guitarrista Marc Sambola.
