Sempiterna 'Traviata', servida amb fermalls d'or musicals

Hi ha un tòpic que diu que el paper de Violetta Valéry està escrit per a tres tipologies de soprano: la liricolleugera per al primer acte, la lírica per al segon i la dramàtica per al tercer. Tot i la bondat de l’estirabot, no és cert: la soprano que interpreti la protagonista de La traviata ha de tenir un timbre i color homogenis i ha d'entomar les exigències d’un rol complet, magistralment escrit però maratonià, que va de la frivolitat (primer acte) a la consciència tràgica (tercer acte) davant d’una mort prescrita ja al preludi, passant per un equilibri que s’ensorra com un castell de cartes (les dues escenes del segon acte). La soprano Nadine Sierra resulta perfecta per al paper i ha signat una versió de manual en unes funcions de La traviata que han tornat al Liceu el regust de les seves nits més glorioses davant de títols de repertori. Sierra és, senzillament, perfecta: veu bonica, bon ús de l’instrument, expressivitat gloriosa, reguladors portentosos i bona prestació actoral la converteixen, avui, en una Violetta de referència. Passatges com el Dite alla giovane del segon acte o la segona secció de l’Addio del passato —incloent-hi al final una messa di voce inoblidable— ja formen part de la llegenda.

Javier Camarena ha esdevingut, amb raó, un dels tenors predilectes del nostre teatre, on també ha protagonizat sessions inoblidables. I el seu Alfredo fa justícia a la seva fama. Però sigui per prudència —el tenor mexicà ha patit un refredat important— o perquè potser el rol no s’acaba d’ajustar a la tessitura natural de l’intèrpret —li falta pes i densitat dramàtics—, ha quedat una mica enrere respecte de la seva companya d’escenari. Sense desmerèixer (això mai) una prestació de qualitat i que en cap moment quedava empetitida al costat de Sierra.

També Artur Ruciński, molt bregat en interpretacions verdianes al nostre teatre, ha rubricat un Giorgio Germont de línia i fraseig nobles, sense oblidar la severitat del rol, especialment als dos quadres del segon acte. En tot cas, el baríton polonès ens ha convençut molt més, pel seu timbre juvenil, en papers verdians que no representen la veterania d’un pare. Un bon estol de secundaris, entre els quals cal esmentar Gemma Coma-Alabert, Josep Ramon Olivé, Pau Armengol, Albert Casals i Gerard Farreras, han acabat d’arrodonir una funció que serà recordada en els annals liceistes per la qualitat i l’homogeneïtat de la proposta. El bon ofici de Giacomo Sagripanti al fossar davant d’una orquestra dúctil i l’entrega del cor —potser massa reduït— van contribuir a la festa.

Reposada una vegada més a l’escenari del Liceu, la proposta dramatúrgica de David McVicar funciona com anell al dit. El terra de l’escenari, amb la làpida de Violetta, marca el to de l’espectacle, que visualment pot semblar molt arrelat a la tradició, però que en el gest i en alguns detalls de l’escenificació (que remarquen la frivolitat i la grolleria que envolten la protagonista) ens endinsen en un drama, el de Violetta, que pot ser tan actual com ho era en temps de Verdi o d’Alexandre Dumas quan va concebre La dama de les camèlies. Sempiterna Traviata, servida amb fermalls d’or a la Rambla i en un espectacle que ningú hauria de perdre's.