Pat Metheny i Ron Carter, cordes en diàleg a la Porta Ferrada

Sant Feliu de GuíxolsPat Metheny i Ron Carter. Festival de la Porta Ferrada. 15 de juliol

Es van conèixer gairebé fa un any al Festival de Jazz de Detroit i al cap de poc temps ja s'havien reservat les dates per fer una gira conjunta. Pat Metheny, un dels tòtems de la guitarra jazz amb més de vint Grammy a les prestatgeries, i Ron Carter, un contrabaixista de referència amb més de cinquanta anys de carrera, van demostrar en el concert que aquest divendres va inaugurar la 54a edició del Festival de la Porta Ferrada que aquell primer trobament no va ser flor d'un dia. Gairebé no es van dirigir la paraula en l'hora i mitja llarga en què van estar sobre l'escenari, ni tan sols van saludar el públic, però van establir un diàleg intensíssim i desbordant que va convertir el repte que suposa la seva relació –sobre l'escenari, només ells dos, una guitarra i un contrabaix– en un joc de nens.

Metheny i Carter van anar combinant gairebé sense pausa estàndards i composicions pròpies a través melodies, improvisacions i pinzellades sonores que s'anaven entrellaçant de forma infal·lible. Construïen i desconstruïen constantment peces com els clàssics 'All the things you are', 'Down here on the ground', de Lalo Schifrin, o 'Freddie the Freeloader', un original de Miles Davis del disc 'Kind of blue', del 1959, que va proporcionar un dels moments amb més 'groove' de la nit. També hi va haver espai per a temes habituals de Metheny com 'James' o 'Question and answer', que alguns espectadors, militants ansiosos, van premiar amb aplaudiments.

Mentre el públic de l'Espai Port de Sant Feliu de Guíxols (molt bona entrada, amb més de mil espectadors) anava caçant al vol punts de referència que permetien posar títol i data a la música, els 'jazzmen' es dedicaven a debatre sobre l'amor, la composició, els colors, la història, la tècnica, el so i fins i tot la moda i pentinats. Metheny, el guitarrista de cabells indomables propis d'una rebequeria adolescent, amb roba d'esport i vambes, un malalt del control, la precisió i la tecnologia musical; Carter, el veterà de gairebé 80 anys, un 'jazzman' incorruptible d'una altra època, dels que encara surten a tocar amb vestit de sastre i corbata, que només necessita el contrabaix per fer tots els sons del món. Així ho va demostrar en el petit moment de recés a meitat del concert en què va regalar un enorme solo amb picades d'ullet a Bach. Va ser la resposta a l'aquàtica peça que Metheny es va marcar en solitari amb la guitarra preparada amb tres mànecs i quaranta-dues cordes Pikasso, que va arrencar una de les ovacions de la vetllada.

'St. Thomas' de Sonny Rolling i l'estàndard 'I fall in love too easily', com a bis, van tancar una nit en què Carter i Metheny, en l'únic concert que faran a terres catalanes, van demostrar que ni un format tan minimalista els fa fràgils. Van superar fàcilment la ingravidesa del duet amb solvència i rotunditat, sense deixar espai al dubte i la debilitat, un element sempre necessari per fer la música més humana.