09/05/2021

Paula Bonet: “Hi ha moltes paraules que no existeixen sobre fets, emocions”

9 min
Disponible en:

“Aprèn a mirar bé, que és tan important el que mirem que com ho veiem”, li diuen a la protagonista de L’anguila...

Habitualment en el com ho veiem hi ha un dictat, un context en el qual ja se’ns ha educat, per mirar d’una determinada manera. L’anguila intenta posar el focus en certs fets, en certs elements els quals també hauríem d’estar mirant. Obrir el camp de visió.

¿És una història que entrellaça dues educacions sentimentals?

Sí, hi ha dues històries paral·leles que, com si fossin dues anguiles, van enredant-se i separant-se i tornant-se a ajuntar. Dues històries que aparentment són molt oposades, però que no ho són tant. Una és la història d’amor dels meus avis, que es van conèixer l’any 1948, i l’altra història parteix de la meva experiència emocional, de les relacions que intento establir amb homes. Després que la meva primera relació sigui amb un home molt més gran que jo, el que d’alguna manera et construeix des del lloc on ell et vol construir, intento visibilitzar aquesta manipulació que habitualment patim dones joves habitualment per part d’homes. Les dues històries que aparentment són tan diferents van de bracet perquè estan plenes d’agressions.

Un altre cop la importància del punt de vista...

Partim homes i dones d’una experiència única, que és la masculina. La nostra formació emocional, la nostra formació intel·lectual parteixen únicament de l’experiència masculina. Llavors, allò que ens afecta a les dones queda sempre relegat a un segon pla i és molt difícil que es pugui entendre des d’un lloc de prestigi. Si parlem de literatura des del cànon literari, les dones parlem de coses de dones, que només interessen a les dones, i aquestes històries de dones sembla que no formin part del que és universal, es vincula la universalitat a la masculinitat. Hi ha moltes paraules que no existeixen. Hi ha molts fets i hi ha moltes emocions. Hi ha molts diàlegs de nosaltres mateixes amb el nostre cos que no existeixen en un lloc públic i, per tant, no es poden abordar des de llocs interessants.

Com és el trànsit de la pintura a la novel·la?

Pintant hi ha revelació, que és la manera com un pintor o una pintora, quan ja entra dins l’obra, es permet desaparèixer perquè sap que no és transcendent, que el que és transcendent, en cas que ho sigui, serà l’obra i no tant el vehicle, la mà. Escrivint he entès des d’on he de pintar, pintant he entès aquesta estructura. Hi ha un moment revelador que explico a L’anguila, que és quan estic pintant embrions. Vaig viure una experiència de dos avortaments espontanis seguits i volia entendre el perquè d’aquest dolor. Volia entendre la carn gestant carn, carn que no aconseguia viure, què podia passar en aquella pèrdua, perquè hi ha històries, hi ha moltes històries sobre pèrdues gestacionals, però no ens arriben.

I pintar l’hi va permetre?

Com que tinc la sort de poder pintar, pintant vaig arribar a aquesta revelació, entenent que pintar és el lloc on l’ego, on el jo, ha de desaparèixer i on has d’estar pendent del que passa. T’han dit que pintar és imposar-te, imposar el teu traç i imposar allò que vols explicar, però si deixes d’imposar, és la pintura la que et donarà la revelació. Pintant embrions vaig arribar a una tècnica de gravat, que es diu algrafia, en què es treballa bàsicament la taca i en la qual fem servir tòner i alcohol i treballem sobre planxes d’alumini granulat. Què passa amb el tòner, l’alcohol i l’alumini? Tot es deforma. Llavors jo vaig anar a fer el gest que he fet sempre, que he estat pintant embrions per fer el cap o per fer el braç o per... I aquell cap es va deformar, el braç va anar cap a un altre lloc. Va ser aquest estar atenta a les coses i permetre que el braç es deformés, i no anar a pintar la idea de braç que jo tinc, el que em va fer entendre que si jo havia tingut aquests avortaments era perquè els éssers que estava gestant eren incompatibles amb la vida. Per tant, no podia estar pensant el meu dol, no es podia centrar en aquell fill sa que no vaig arribar a veure, perquè mai va ser un fill sa. Jo els dic monstres per exagerar. Per posar un espill que faci més evident allò que volem invisibilitzar.

Quan vostè ho viu descobreix que una àvia seva també va tenir una experiència similar. ¿La diferència entre la seva àvia i vostè va ser que l’àvia no va tenir dret a estar atenta?

És molt possible. És que això també és un fet que està en aquesta herència generacional. Un avortament pot tenir moltes causes, però el que ens diu el context és que és culpa nostra. És culpa de la dona que ha patit aquest avortament, i habitualment aquesta culpa s’acaba convertint en vergonya també, perquè també des de petites ens van construint un caminet que ens porta irremeiablement a la maternitat. Sembla que la maternitat és una obligació i, esclar, a cap dona no li agrada sentir-se tarada, que el seu cos no ha fet el que el cos de la dona hauria de fer. Aquesta tara l’acabes vinculant a la culpa. He viatjat massa, no he descansat, he menjat alguna cosa que no hauria d’haver menjat, la culpa, la culpa, la culpa. La meva àvia, la manera que té de treure-hi ferro, a allò, d’allunyar-se d’allò com a subjecte, que ho ha viscut i ho narra, és abordar-ho des de la ironia, des de la broma. Sí, des d’aquest lloc on allò no té importància. Però a mi em sembla molt bonic i molt dur. Bé, jo recordo l’àvia com ho explicava: feia així amb el puny, era com un ronyó. “Vaig venir del mercat un dia i a les calces hi havia... al vàter va caure com un ronyó”. Però quan parlava del ronyó, amb l’altra mà feia com si bressolés.

També parla vostè de violència.

També de les violències invisibilitzades. Les que estan al lèxic, a la mirada; sembla que les dones o són massa joves o són massa grans. ¿Quin és el moment de maduració perfecte per a nosaltres, perquè se’ns tingui en compte? Perquè el que hem de dir s’escolti, perquè tinguin l’autoritat que tenen ells? Per què els homes a mesura que es fan grans guanyen en autoritat, en saviesa, en respecte, i a nosaltres se’ns aparta? És un dels temes que inevitablement volia tractar en aquest llibre.

És lliure quan desaprèn?

Sí, desaprendre l’herència i perdre-li el respecte, perquè finalment el respecte també es construeix a partir d’aquesta herència. Llavors, en aquest procés de desaprendre és quan una entén el dret que té de poder viure amb la llibertat més gran possible també, i assenyalant totes aquestes agressions i poder... A veure, és molt difícil recuperar-se d’un abús, d’una violació o d’un maltractament que s’allarga en els anys, és una ferida que no es tanca mai, vas carregant amb allò, però pots saber en quin lloc col·locar-ho. Hi ha moltes maneres de construir-se com a dona o com el que sentis que ets. Bé, ara estic intentant parlar d’allunyar-nos d’aquesta construcció única que domina el món, que és la masculina, heterosexual, aquest patriarcat que s’imposa. Llavors, jo vull poder comprar un llibre d’una dona i detestar-lo. Vull poder comprar un llibre d’una dona i no sentir-me en cap moment identificada amb aquesta dona, perquè vull saber que aquesta experiència també existeix. Ens diuen el que és la literatura a la qual hem d’aspirar, des de petites ens diuen que com que ens estan educant igual que el teu cosinet tindreu les mateixes possibilitats a la vida i tot serà fàcil, que hi haurà igualtat, però després no és així. Estàs llegint un senyor que no té en compte que està parlant amb altres senyors de coses de senyors i quan tu apareixes és perquè et volen tocar el cul o perquè necessiten un objecte bell amb el qual no dialoguin.

¿Només es pot detectar el maltractament parlant del maltractament des del punt de vista d’una dona?

Jo penso que sí, i a més a més s’ha de parlar i s’ha de seguir parlant i s’ha de continuar parlant perquè els mateixos mecanismes d’aquest context et fan dubtar de la teva història. He escrit una novel·la perquè volia fer servir totes les ferramentes que et dona la literatura, perquè la ficció col·loqués el lector o la lectora en llocs on no es permetria col·locar-s’hi si sabés que això és tot veritat. Quan llegeixes El consentiment, de Vanessa Springora, o quan llegeixes Mi verdad, de Joyce Maynard, en aquestes autobiografies hi ha una persona parlant de la seva vida i parlant del seu agressor amb nom i cognoms. La lectora mai es podrà posar en el lloc que sí que li permet la literatura. Hi ha un personatge que és un professor universitari que construeix una xarxa transparent durant tot un any, en tot un curs acadèmic, al voltant d’una alumna a la qual finalment l’any següent aconsegueix atrapar i tenir la intimitat que a ell li convé construir amb ella. Com a autora, la ficció s’imposa i pots, com a lector o lectora, posar-te en el lloc de la protagonista i enamorar-te d’un maltractador i, quan t’has enamorat del maltractador, fer-te totes les preguntes, de per què m’he enamorat del maltractador durant els deu minuts que m’ha durat la lectura d’aquestes pàgines. Llavors, que el lector faci aquest esforç d’entendre tot aquest desplegament, tot aquest mecanisme, com és de difícil per a una dona maltractada assenyalar que està sent maltractada i allunyar-se del seu maltractador.

Sempre hi ha algú que diu: “Però són adultes”...

Fa molt mal escoltar això, fa mal, fa mal perquè si algú no és capaç d’entendre que una dona de 19 anys que no sap quasi res de la vida, que acaba de sortir del poble, que arriba a una Facultat de Belles Arts, a un Institut del Teatre, a un lloc on li estan mostrant el que a ella li dona més plaer, li estan mostrant l’accés als llibres, l’accés a conèixer el seu cos... És molt sinistre que una persona des de fora no entengui que aquesta altra persona que fa abús del seu poder està sent absolutament cruel, egoista. Una persona que abusa del gènere. Són els amos del món. El món està fet perquè ells puguin agafar el que els vingui de gust. Com pots abusar del teu gènere, com pots abusar de la teva experiència, abusar de la càtedra, tu ets la figura que aquestes dones més admiren perquè volen ser com tu, perquè els han promès que podran ser com tu, si fas el que tu els dius que facin. Llavors aquí, davant d’aquesta evidència, que la resposta d’algunes persones sigui encara aquesta, “és que eren majors d’edat”, estaven naixent a la vida, estaven tenint les primeres relacions sexuals, s’estaven enamorant per primer cop, estaven responsabilitzant-se d’elles mateixes per primer cop, estaven fora de la mirada autoritària dels pares molts cops per primer cop, em sembla que és una falta de respecte absoluta i una actitud sinistra.

¿Per parlar hi ha d’haver un reconeixement dels altres?

Sí, i això és el que està passant ara. És molt dolorós escriure una novel·la així, fa mal, però és necessari, aquest faltar-se al respecte, aquest saber que com a autora tu no ets important, tu desapareixes en l’obra. Quan pintes és més evident, quan escrius ha de ser igual. El llibre ha de contenir el dolor que jo sento, la ràbia que he pogut sentir, ha de transmetre aquesta veritat.

¿S’ha sentit posant-se vostè mateixa a la intempèrie?

És el que he fet sempre. Per a mi és un esforç tractar certs temes, però entens que és important per a les dones que venen al darrere... Em feia molta por que la meva mare llegís aquest llibre, però li deia “Pensa en la teva neta, que ha d’anar a la universitat o a qualsevol lloc on la mare, la família, pensi que està en un lloc segur i que estigui en un lloc segur, perquè aquests abusos de poder passen constantment, a les universitats passen constantment, i tothom ho sap i tothom ho permet”. El departament de Pintura d’aquesta novel·la permet que això passi, l’hi aplaudeixen. Llavors, esclar, aquest perfil d’home el que fa és reafirmar-se. Ho hem de verbalitzar i cuidar-nos les unes a les altres.

La pintura és un acte físic.

Escrivint L’anguila volia que fos carn que batega, que vols atrapar i que s’esvara, que no pots retenir. Durant molt temps, a més a més, pensava que era carn calenta i la metàfora de l’anguila m’anava molt bé també per parlar de la bellesa. De quina idea de bellesa tenim habitualment tan única, tan pobra. La bellesa és a molts llocs, i s’hi pot accedir des de molts llocs, i l’anguila és bella. La història de l’anguila, com és de misteriosa l’anguila. La llarga travessia que fa, totes les mutacions que ha de fer per poder sobreviure. Llavors jo volia que l’escriptura fos igual de física que la pintura i em va sobtar i alegrar trobar una cita. Estava llegint un llibre de Chirbes i en un fragment parla de l’anguila, d’un nen a qui deixen el cistell d’anguiles i ell l’ha de cuidar. Llavors diu: “Y metía la mano dentro y no podía, le daba asco y repulsión, pero no podía dejar de acariciar aquellos cuerpos resbalosos y fríos ”. Això és l’anguila. El no poder tornar amb el professor universitari, no poder no enamorar-te d’algú que pot arribar a ser molt fastigós, que pot... que t’està fent molt de mal.

stats