Per què vas matar el teu germà, Pere?

Andorra la VellaNi al cementiri de la parròquia de Canillo ni al d'Andorra la Vella en queda cap rastre, dels últims Areny. Cap làpida assenyala on van ser enterrats els germans que van protagonitzar un dels fets més dramàtics i foscos del segle XX a Andorra. Fins i tot la imponent casa on van succeir els fets, construïda sobre les roques de Canillo, amb finestres que han sobreviscut cinc segles d'història i per on entrava tota la força del vent en dies rúfols, ha estat silenciada: va estar tancada fins fa poc més d'un parell d'anys. La història oficial explica que la nit del 31 a l'1 d'agost de 1943, Pere Areny Aleix, que dormia al mateix llit que el germà gran, Antoni Areny Baró, va agafar una escopeta, carregada amb balins i que guardaven a l'habitació, i li va disparar un tret al cap. Antoni tenia 56 anys, i Pere, 29. El judici es va fer a la Casa de la Vall, sense advocats ni possibilitat de defensa, i Pere Areny va ser condemnat a mort pel Tribunal de Corts. Va morir afusellat el 18 d'octubre de 1943. Va ser l'últim condemnat a mort a Andorra. "Sempre s'ha explicat que havia matat premeditadament el germà perquè volia ser l'hereu, i he trobat informació que ho posa en qüestió; en Pere tenia una malaltia mental", diu l'escriptor i professor Iñaki Rubio, que s'endinsa en aquest capítol fosc de la història andorrana al llibre Morts, qui us ha mort? Crònica de dos crims: l'últim condemnat a mort d'Andorra (Comanegra).

Rubio és de Barcelona però de petit estiuejava a Andorra i ara hi viu des de fa anys. La història d'aquest fratricidi sempre l'havia fascinat, sobretot des que al Palau de Gel es va passar el documental Pena capital, dirigit per Jorge Cebrián. Va tenir molt poc públic: "Els pares i padrins deien que no s'hi havia d'anar, cap dels que hi va anar era de Canillo", recorda Rubio. L'escriptor es va endinsar de ple en la història: va demanar un any d'excedència i va vendre el cotxe i una càmera de fotografiar per poder tenir temps per entendre i explicar què va passar. "Era molt fàcil fer un reportatge o una crònica negra o d'aventures, perquè Espanya vivia la postguerra, Europa la Segona Guerra Mundial, i els nazis es passejaven per Andorra, però el que volia fer era humanitzar en Pere", diu. Rubio va aconseguir accedir al sumari gràcies a l'ajuda de la família de la mare del Pere, perquè en tenen una còpia. És l'únic, a part dels descendents, que l'ha vist, perquè no es farà públic fins al 2043. D'allà en treu molts dels detalls que ajuden a entendre què va passar aquells dos mesos de 1943. "He pogut llegir l'interrogatori i ell diu que no vol ser l'hereu; a més, ell ja era hereu de les terres de la seva mare, el mòbil es desfà", detalla Rubio.

La solitud dels quatre germans

Hi ha un altre element, però, que dona moltes pistes: la casa, a pocs quilòmetres de Ransol, un poble on aleshores hi vivien quatre famílies. Quan Rubio hi va anar, abans de les reformes que van començar el 2018 per convertir-la en un acollidor allotjament turístic, encara s'hi veien les taques de sang, mig esborrades a força de fregar, a la paret del dormitori de l'últim pis. Sense aigua corrent ni electricitat, amb teies col·locades en orificis a la paret per donar llum i, al terra, un foc per donar una mica d'escalf, la vida en aquest casalot aïllat devia ser duríssima. A través de la literatura, Rubio aconsegueix que el lector entri a la casa tal com era fa 78 anys, i sigui testimoni de com era la vida d'aquests quatre germans, tots ells solters. La germana més petita, l'Àngela, i l'única supervivent després de l'homicidi, patia molts problemes mentals i, morts els germans, la van ingressar en un frenopàtic de Barcelona. A en Pere tothom li exigia un comportament que no podia tenir i es va anar quedant sol i aïllat, sempre menystingut. "El problema era que no era normal i el van considerar normal", defensa l'autor.

L'Antònia, la germana gran i filla de la mateixa mare que l'Antoni, es va haver de fer càrrec dels germans i va anar quedant també sola, sense la possibilitat de tenir una vida, fins que va morir, poc més d'un any abans de l'assassinat. La víctima, l'hereu, era un home fort, de coll gruixut i mans grans, que es feia respectar. Al primer pis de la casa hi ha un banc, arran de la finestra, on els veïns expliquen que en Pere i l'Àngela s'asseien sovint i, quan algú que enfilava el camí que passava a prop els saludava, fugien corrents. "En Pere era un malalt mental que va fer un disbarat, i el que va passar és vergonyós per al país i la societat andorrana. Espero que el llibre convidi a fer-se preguntes. Nosaltres estem molt agraïts a l'Iñaki", destaca Jordi Costa, descendent de la família de la mare d'en Pere. "No hi va haver cap garantia de res, simplement es va aplicar allò de qui la fa la paga", afegeix. Costa recorda que la seva padrina explicava que el dia que van afusellar en Pere el silenci era molt dens i angoixant: "Quan van dir si algú volia dir alguna cosa a favor del reu, el silenci es podia tallar amb un ganivet".

Aquell 18 d'octubre el poble va seguir les passes del Pere, com si fossin una comitiva fúnebre, fins a la plaça on cinc policies andorrans li van disparar. Tots tenien les escopetes carregades i no hi va haver cap tret de gràcia. Hi havia d'haver un sisè policia que es va negar a fer-ho, en Pere Canturri. Era un dels agents més joves del cos de la policia. "He volgut reivindicar també en Pere Canturri. Vaig entrevistar el seu fill, un any abans que morís; sempre va voler demostrar que el seu pare havia renunciat, però quan vaig trobar el document, ell ja havia mort". Aquell 1943, Andorra, sense exèrcit, tot just estrenava el cos de policia, format per sis agents. Es va acomplir exactament el cerimonial fixat en un llibre antic que recull els usos i costums establerts des de l'època medieval. "Es va aplicar el qui la fa la paga i no es van saber buscar recursos", conclou Rubio.

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Morts, qui us ha mort? Crònica de dos crims: l'últim condemnat a mort d'Andorra (Comanegra). a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.