La personificació de l’auge i caiguda del Nou Hollywood
BarcelonaMichael Cimino s’emmirallava en Howard Roark, l’arquitecte de The Fountainhead que contempla com la massa conformista menysté el seu geni creatiu i visionari. El director de Manhattan sud va intentar durant anys dur a terme una nova versió de la novel·la d’Ayn Rand, que ja havia portat al cinema King Vidor l’any 1949 amb Gary Cooper de protagonista. Va ser un dels molts guions guardats en un calaix d’un cineasta que només va firmar set llargmetratges al llarg de la seva vida. Com Roark, Cimino se sentia menyspreat per una indústria, un públic i una premsa que van posicionar-se en contra de la seva obra cabdal, La porta del cel, només dos anys després d’haver-lo enaltit per El caçador. Amb aquell western de construcció èpica, mirada lírica i cor marxista, va firmar una de les pel·lícules més abassegadores de la història, una revisió del relat fundacional d’Estats Units a partir de la lluita de classes.
Com es pot comprovar en la recent edició en DVD i Blu-ray del segell La Aventura, el pressupost desbordat del film s’ajusta a una forma grandiosa d’entendre el cinema que queda plasmada en escenes memorables com la de l’assassí que s’entreveu a través dels llençols estesos o la del ball sobre patins. El seu rotund fracàs econòmic va servir d’excusa perquè Hollywood liquidés una dècada apassionant en què per primer cop els pressupostos megalòmans s’havien posat al servei de la mirada del director i no dels interessos del productor. La mala fama d’haver enfonsat un estudi no és l’única amb què va haver de carregar Cimino. La majoria dels seus films, marcats per un desencant gairebé nihilista i una manera d’entendre la vida convulsa i sempre en lluita contra el sistema, van crear polèmica. La carrera erràtica de Michael Cimino no difereix tant de la d’altres companys del Nou Hollywood com Peter Bogdanovich o el Francis Ford Coppola dels últims vint anys. Però queda com l’exemple més flagrant i extrem d’una generació de mestres que el Hollywood contemporani s’ha permès el luxe de bandejar.
