BarcelonaCinc anys ha calgut esperar perquè Renaldo & Clara, el grup liderat per Clara Viñals, aplegués prou cançons per fer un àlbum. Fins ara havien publicat dos EP, i havien sovintejat els escenaris. De fet, tenien prou material. “Estàvem cansats que algunes cançons que tocàvem en directe no es poguessin escoltar enregistrades”, recorda Viñals. El disc Fruits del teu bosc (Bankrobber, 2014) és el resultat d’aquesta necessitat i alhora ha sigut possible perquè Viñals ha consolidat la formació amb Víctor Ayuso, Hugo Alarcón i la incorporació del baixista Jordi Rexach i el bateria Eric Herrera.
Tenir una banda estable pot servir per desfer un equívoc. Massa sovint s’ha associat Renaldo & Clara amb el folk, més enllà de prendre el nom d’una pel·lícula de Bob Dylan. “Això del folk no ho acabo d’entendre, perquè fem pop. La meva teoria és que, com que hem fet molts concerts acústics, justament perquè no teníem bateria, ens identificaven amb el folk”, diu Viñals, una compositora que comparteix univers estètic amb el pop del segell britànic Sarah Records i amb grups de Sant Sebastià com La Buena Vida. El pop, “senzill però amb matisos”, és el que defineix una obra compromesa amb “la contenció”, sempre buscant la distància adequada per expressar “sentiments contradictoris”. “No faig cançons superfelices ni supertristes. M’agrada més analitzar un sentiment concret des de la distància i sense que soni afectat”, assegura. El repte de Viñals és complex. “La idea de la cançó surt d’un sentiment meu. No sé construir-la des de la ficció, però tampoc faig un diari personal”, explica. Per trobar l’equilibri depura la tècnica poètica fins al punt d’eliminar l’atribució de gènere en els versos. En totes les cançons es dirigeix a algú, però les paraules no indiquen ni el gènere de qui les escriu ni el de la persona a qui van dirigides. “Ho faig conscientment i m’ajuda a distanciar-me”, diu aquesta admiradora de Joan Vinyoli i Cesare Pavese.
Atemporalitat i geografia
La atemporalitat de la música de Renaldo & Clara també té alguna cosa a veure amb l’entorn geogràfic. “A Lleida hi ha molt poc circuit musical. Hi estàs bastant aïllat. Jo busco fugir de modes i a Lleida no estic rodejada de gent que estigui fent coses a l’última”, reconeix. Tot plegat conforma una manera de fer intimista en què la dolçor de sobte rep la sotragada d’un vers inquietant. Es podrà comprovar el 29 de març a Lleida (Cafè del Teatre) i el 4 d’abril a Girona (La Impremta).
