Les profunditats efervescents del Macba

BarcelonaSempre és estimulant veure les instal·lacions de la israeliana Sigalit Landau del Macba: les canonades amb què estan fetes sembla que brotin del terra i porten la vida quotidiana dins els espais impol·luts del museu. “Són peces que parlen del control col·lectiu”, explica Antònia Maria Perelló, la cap de la col·lecció i la comissària de l’exposició on es pot veure una d’aquestes peces, Col·lecció MACBA. Sota la superfície. “L’aigua és un bé molt preuat a Israel -afegeix-, i com que les canonades i els comptadors passen per fora de les cases el govern converteix en públic el control domèstic”. A més, les canonades són com un “organisme” o “el sistema nerviós”.

Sota la superfície va obrir les portes abans que la retrospectiva de la nord-americana Rosemarie Castoro, i Perelló sembla que la va tenir en ment a l’hora de seleccionar les 41obres de 24 artistes incloses dins la mostra. Com Castoro, les obres de Sigalit Landau i les de Rita McBride i Charlotte Posenenske que hi ha a la mateixa sala reflecteixen com algunes dones artistes de generacions posteriors han donat complexitat i vida al llegat del minimalisme. Mentre artistes com Carl Andre i Donald Judd apareixen com patums; Charlotte Posenenske feia escultures amb trossos de conductes d’aire condicionat i rebaixava el seu grau d’autoria, i Rita McBride, escultures que evoquen tendals. “Les formes de l’abstracció apareixen com el contenidor de continguts més sofisticats del que en principi podia semblar”, subratlla Perelló. Com que coneix a fons la col·lecció del museu, la comissària ha pogut fer una exposició com aquesta, on a partir d’una lectura més formal que intel·lectual de les peces dona lloc a un recorregut suggeridor ple d’obres i de diàlegs insòlits. Per exemple, Bossa daurada, de Dora García, propietat de La Caixa, és preciosa, però l’or és un element tòxic i la peça fa referència a les catàstrofes en les quals es fan servir mantes tèrmiques. Al costat hi ha una garlanda de llums de Félix González Torres que, en lloc de luxe i festa, està amarada de malenconia per la mort del seu company.

Pintar amb típex i fer murs

“La superfície del títol vol dir moltes coses. És la superfície de l’obra d’art, però també es pot entendre com una pell i una membrana que separen l’interior de l’exterior -diu Perelló-. En l’art occidental, des de l’antiga Grècia, la pell ha sigut obligada a representar la realitat. Però quan això deixa de ser necessari, a partir de l’impressionisme, s’obre un nou camp”. Tot i així, els artistes contemporanis segueixen jugant amb elements pictòrics. Al començament del recorregut, Perelló fa col·lidir amb èxit dos grans noms de l’art català contemporani: mentre que a Gran error Ignasi Aballí esborra pintant amb típex, el Tàpies que té a la vora ja no vol ser quadre sinó mur. Les dues obres comparteixen espai amb una tela de Lucio Fontana que qüestiona la pintura amb un gest radical.“A través del tall, l’artista ens diu que l’obra d’art i el públic compartim el mateix espai”, diu Perelló.

Més endavant hi ha una altra obra en la qual també s’observa el tret violent de l’artista: Abarrotat VII (groc), d’Ángela de la Cruz, propietat de La Caixa, és un dels característics olis rebregats de l’artista. “Hi aplica la seva força i la seva ràbia”, subratlla la comissària. En la mateixa línia que la destrucció d’una obra d’art no és necessàriament un gest anihilador, es poden veure tres pintures triturades de Perejaume transformades en “compostatge”.

“Partint d’elements clàssics, els artistes introdueixen nous elements, com la perfomativitat i el llenguatge”, diu Perelló, sobre Frase (Der Wachtturm), de Jordi Colomer, feta amb fragments de fusta, guix i marbre, i unes fràgils escultures de Karla Black col·locades damunt un reguer de pigment titulades Particle Debt. I en el cas de les peces de Robert Rauschenberg i Dieter Roth que hi ha més endavant es pot observar com substitueixen la pintura per “elements reals”: la d’un està feta amb una de les caixes de cartró que va fer servir durant una mudança, i la de l’altre amb una gran varietat d’espècies. Roth les va fer servir perquè, a més dels colors, li permetien introduir l’element olfactiu en l’obra.

Antonia Maria Perelló proposa un altre diàleg memorable amb dues obres de Latifa Echakhch i Derek Jarman. À chaque stencil une révolution i Blue estan agermanades pel color blau -una referència a Yves Klein-, però la política i l’activisme prenen tons molt diferents. À chaque stencil une révolution consisteix en una sala folrada de fulls de paper de carbó blau dels que es feien servir per fer octavilles, però no tenen cap missatge. Els fulls van ser esquitxats amb alcohol, així que el terra està tacat de blau i l’obra, com el cas de Landau, envaeix l’espai del museu. L’objectiu d’Echakhch és fer un monument als moviments revolucionaris de les últimes dècades i criticar els actuals. En canvi, la pel·lícula de Jarman té un to absolutament personal. El blau remet als efectes secundaris que li produïen a la vista els medicaments contra el VIH que prenia i la seva veu en off fa un diari íntim i terminal.