Cultura 10/04/2021

Rafael Tous: "Vaig fer coses que no feia ningú en aquest país”

Entrevistem el fundador de la mítica Sala Metrònom coincidint amb l'arribada al museu de les 1.100 obres que va donar al Macba l'any passat

6 min
El col·leccionista i mecenes Rafael Tous envoltat d'obres d'art al seu domicili
Dossier Rafael Tous: "Vaig fer coses que no feia ningú en aquest país”

L’empresari tèxtil, mecenes i col·leccionista Rafael Tous (Barcelona, 1940), conegut sobretot com a fundador de la Sala Metrònom, és una força de la natura. L’any passat va donar la seva col·lecció d’art contemporani al Macba: unes 1.100 obres dels grans artistes conceptuals catalans. Però segueix col·leccionant: fotografia, art africà, art asiàtic, postals antigues i de països exòtics... I té una ingent biblioteca d’art formada per 250.000 llibres que conserva escrupolosament, com tots els seus fons, a la seva mansió.

Sempre que es presenta apunta que és lleó i drac. Què volen dir els seus signes zodiacals?

— Tots dos els poso com els animals més potents del món, sempre he defensat que aquesta història té alguna cosa d’especial.

El seu afany de col·leccionista es remunta a quan era un nen.

— Vaig començar col·leccionant cartellets de cinema quan tenia cinc anys, en vaig omplir les parets d’una habitació del pis del carrer Muntaner on vivíem. Una dia la mare va fer pintar l’habitació i me’ls va arrencar tots, vaig quedar desesperat. També vaig començar a guardar joguines i llibres de contes: recordo que vaig tenir un atac de petit, una mena de tuberculosi estrambòtica que hi havia aleshores, i vaig passar gairebé un any en un hotelet de la Molina. Hi havia una vitrina amb uns llibres de contes, un dels quals tenia unes  figures que es movien, i vaig fer que me’l guardessin, i cada nit cantava per a la gent que hi havia a l’hotel perquè em donaven propines. I com que era vergonyós, m’amagava darrere un sofà per cantar. El fet és que quan vaig tenir els diners estalviats vaig comprar el llibre. 

Més endavant, abans de l’art conceptual, va col·leccionar pintura catalana de noms com Ramon Casas i Santiago Rusiñol.

— Quan em vaig separar de la meva segona dona, ella es va quedar gairebé totes les obres d’artistes com Antonio Saura i l’Equipo Crónica, que ja començaven a tenir un valor comercial, i jo em vaig quedar gairebé tot el bloc de l’art conceptual: no tenia un valor comercial, però a mi m’entusiasmava perquè tenien un missatge importantíssim, no han patit gens el pas del temps, semblen fetes d’ahir mateix. 

Quina reacció va provocar el seu gir cap a l’art conceptual?

— No hi havia ningú, ningú estava interessat pel que feia aquesta gent, per això van quedar molt contents que algú els anés a veure i els ajudés, amb les compres que jo els feia, a continuar amb la seva feina. Jo era una persona fora del context normal del col·leccionisme d’aquest país, totalment fora, no n’hi havia cap més. La prova d’això és que diria que no hi ha, ni a Catalunya ni a l’Estat, cap altre col·leccionista d’art conceptual. 

Viu envoltat d’obres d’art. També convivia amb les obres que va donar al Macba?

— Sempre les he tingut guardades perquè no es fessin malbé en un magatzem especial, i a dins de casa només tinc deu o vint obres d’art, tot el que tinc sempre ha estat meticulosament guardat.

La Sala Metrònom va ser un espai pioner, abans que sorgissin institucions com la Fundació Antoni Tàpies o el Macba, i va marcar una època. La primera seu va obrir a Sant Gervasi l’any 1980 i tres anys després la va traslladar al carrer Fusina. Com va evolucionar d’un espai a l’altre?

— El primer Metrònom va estar més dedicat a la pintura política, de protesta, i a algun artista conceptual, a la gent que estava una mica fora del context normal de les galeries de Barcelona. En aquell moment a Barcelona es venien els pintors clàssics. Després vaig trobar un local en venda al Born molt barat, era un magatzem de pernils. Aleshores un pis costava 700.000 pessetes, els preus eren baixíssims, i jo el vaig comprar a uns bascos, que l'havien comprat a un català que havia tancat el negoci. Quan el vaig comprar vaig haver de refer tot l’edifici. A més de centrar-me en l'art conceptual, vaig començar a fer concerts, dansa contemporània, conferències, debats sobre la Biennale i la Documenta de Kassel... Vam fer 500 activitats diferents i va tenir una repercussió internacional importantíssima. En tinc guardades 10.000 crítiques.

La Sala Metrònom va tancar definitivament el 2006, i fa uns vint anys que no es fa cap exposició monogràfica de la seva col·lecció. Com creu que la rebrà el públic d’ara?

— El públic jove d’ara està entusiasmat. 

Va rebre suport institucional en algun moment?

— Quan vaig començar no en vaig rebre, tot el Metrònom primitiu el vaig finançar jo. Vaig finançar el Metrònom del carrer Fusina al 100% durant cinc o sis anys i després vaig començar a dir que volia fer instal·lacions més importants, i l’Ajuntament de Barcelona em va ajudar molt. Em donaven quinze milions de pessetes a l’any, que era una cosa extraordinària, però no sabia mai si me’ls donarien l’any següent i havia d’estar pensant què preparava i amb quins artistes parlava, perquè no sabia si l'ajuda continuaria. Però va fer-ho. La Generalitat em va donar molt poques ajudes i les de Madrid van ser ínfimes. L’ajuda realment important que vaig rebre va ser de l’Ajuntament de Barcelona.

Precisament va haver-hi un moment que va voler vendre la col·lecció a l’Ajuntament de Barcelona.

— Vaig pretendre vendre-la precisament a l’Ajuntament de Barcelona perquè la diposités al Macba, on ara l’he donat gratuïtament, perquè amb els diners volia continuar tenint el Metrònom obert. Volia vendre la part conceptual a un museu per poder continuar, perquè el negoci de la moda anava baixant a mesura que apareixien les grans cadenes, que s’estaven carregant els negocis dels que veníem a boutiques més petites de totes les ciutats d’Espanya i Europa, o dels Estats Units. Davant aquesta problemàtica vaig haver de demanar els diners, perquè no podia mantenir la Sala Metrònom amb el que jo volia fer. Perquè el que em venia al cap era fer peces realment importants.

No hi havia, i encara no hi ha, una llei del mecenatge espanyola.

— No hi havia cap llei que ajudés ningú a fer res. La problemàtica d’aquest país és que no hi ha cap incentiu fiscal per als col·leccionistes, és un desastre.

Tenia algun model internacional per a la Sala Metrònom?

— Viatjava molt per feina, i em dedicava un 10% a la feina i un 90% a la cultura: anava a tots els museus, els espais alternatius i les galeries. Em movia, m’agradava molt parlar amb la gent i molta gent important, sobretot d’Europa, va passar per Barcelona per veure què fèiem. També va ser molt important la part de la dansa contemporània, perquè els artistes no tenien espais per fer res. I els concerts, en vam fer un amb cent músics que van venir dels Estats Units. Vaig fer coses que no feia ningú en aquest país.

Ha mantingut la relació amb els artistes que van exposar a Metrònom?

— Amb tots, tinc amistat absoluta amb tots. Quan anava a París per feina, trucava al Jaume Xifra i al Joan Rabascall i me’ls emportava a sopar. Anàvem a un restaurant de dues o tres estrelles Michelin i ens tornàvem bojos. El Jaume Xifra cada cop que sopava amb mi acabava plorant per la il·lusió que li feia estar amb mi, per l’interès que jo mostrava per la seva obra, pel tiberi que ens estàvem fotent: van ser unes nits inigualables. I amb Francesc Torres a Nova York el mateix. Hi ha una cosa molt bonica en aquesta generació d’artistes: tots es tenen estima entre ells. Ara això s’ha destrossat completament, ara hi ha un instint de la supervivència dels artistes, que volen ser independents i passen del que fan els altres, i hi ha molt pocs artistes que tinguin amistat entre ells. Els artistes conceptuals eren molt especials per com estaven polititzats i per l’estima que es tenien els uns als altres. Tots els artistes que vaig conèixer va ser perquè els uns em presentaven els altres, això va ser el que verdaderament em va emocionar.

Va tenir en algun moment algun problema de censura?

— Ningú em va venir mai a dir res. Avui dia el món de la cultura està molt paralitzat, no hi ha una creativitat tan brutal com hi va haver als anys 70, 80 i 90, almenys com la de la generació dels artistes conceptuals dels quals hem parlat. Al món de la cultura no hi ha gaires col·leccionistes, no hi ha diners per comprar obres d’art i realment està tot molt parat.

¿Creu que els artistes d'aquell moment estaven menys preocupats per l’aspecte comercial de la seva obra que els artistes joves d’avui?

— Tret d’alguns, que continuen sense estar preocupats per si venen o no, els altres s’han fet famosos i estan dins les estructures de les galeries i fan exposicions en grans museus d’arreu del món, com Antoni Muntadas, Francesc Torres i Antoni Miralda.

Dossier Rafael Tous: "Vaig fer coses que no feia ningú en aquest país”
Vés a l’ÍNDEX
stats