CINEMA

A la recerca de la màgia perduda de Carèlia

Andrés Duque estrena al D’A un film que denuncia el genocidi cultural d’aquesta regió russa

Carèlia és una regió situada entre Finlàndia i Rússia, un territori travessat per les cicatrius de la guerra, la repressió política i el genocidi cultural de l’època estalinista, que va arrasar el seu folklore popular i la llengua pròpia. Andrés Duque (Caracas, 1972) no n’havia sentit a parlar fins que el protagonista del seu anterior film ( Oleg i les rares arts ), el pianista Oleg Nikolaevitx Karavaitxuk, va veure un treball anterior de Duque, Paralelo 10, i va concloure que el cineasta era “com un xaman carelià”. La frase va disparar la curiositat de Duque pel poble carelià i els vestigis de la seves tradicions màgiques, un interès que ha donat forma a Carelia. Internacional con monumento, el seu nou film, que es projecta avui diumenge al Zumzeig (19.30 h) en el marc del Festival D’A de Barcelona.

“Volia construir la meva pròpia versió de Carèlia, sense dades antropològiques ni científiques, una mena de ficció en la tradició que ja van seguir Borges, Joan Fontcuberta i Tolkien”, explica Duque, que es refereix al conte La muerte i la brújula de Borges, les fotografies màgiques de Fontcuberta com a sacerdot carelià i la Terra Mitjana de Tolkien, inspirada en la poesia èpica oral de Carèlia que va recopilar Elias Lönnrot i que és el fonament identitari del poble carelià. Després de setmanes a Carèlia buscant algun rastre de la seva màgia perduda, Duque la va trobar en la forma d’una família molt especial. “Preguntant a pobles i masies, em van parlar d’un pintor que vivia amb la dona i els fills al mig del bosc, en la més absoluta humilitat, cultivant o pescant el que mengen i educant els nens a casa”, explica el director. Els Pankratev van ser la resposta a les seves pregàries, una família de savis il·luminats que vivien en harmonia amb la natura i els nens dela qual jugaven al bosc, llegien, cantaven i feien meditació transcendental. “En la tradició careliana, els que preserven la màgia són els nens, tenen un paper importantíssim -explica Duque-. Els pares fomenten aquestes pràctiques, els eduquen en les arts i en l’ambient més sa que puguis imaginar”. El director no adopta una posició distant i objectiva, sinó juganera i participativa. En un moment se sent Duque cridant perquè un insecte l’acaba de picar i, sense deixar de gravar, es refugia en una tenda per curar-se la ferida. “El bosc estava ple de mosques -recorda-. Tots els plans que veus els vaig gravar amb 300 mosques brunzint al cap, l’única part del cos on no em podia posar repel·lent d’insectes”.

El bosc dels morts

La lluminositat dels Pankratev, que Duque explora a través de l’observació pura i d’experiments visuals de muntatge, deixa pas a la gravetat de la mort que recorre un altre bosc carelià, el de Sandarmokh, una selva d’arbres aparentment idíl·lica que amaga sota terra fosses comunes de milers de víctimes de la repressió estalinista del poble carelià. Fascinat per aquest monument funerari, un santuari per als familiars de les víctimes amb fotografies dels morts als arbres, Duque volia entrevistar Iuri Dmitriev, l’activista que porta trenta anys desenterrant les fosses i mantenint viva la memòria de l’horror. Però dies abans de l’entrevista Dmitriev va ser detingut per les autoritats per tinença de pornografia infantil i per abusos a la seva fillastra, unes acusacions que, segons Duque, són un muntatge de la policia russa. “Dmitriev és una figura incòmoda per al govern de Putin, que en els últims anys està intentant netejar la imatge de Stalin per convertir-lo en un heroi i no un genocida -explica Duque-. I estan tenint èxit: ara mateix la popularitat de Stalin és la més alta de la història de Rússia”.

Finalment, Duque va entrevistar la filla de Dmitriev, Katerina, que ofereix un testimoni rigorós i colpidor. En sortir de l’entrevista, Duque es va topar de cara amb la policia. “No ens van detenir, però volien que sabéssim que ens estaven controlant”, explica. A diferència d’ Oleg i les rares arts, que es va distribuir amb èxit a Rússia, el director sap que el nou treball tindrà moltes dificultats per exhibir-se allà. “Rússia està tornant a un període de totalitarisme en què el poder religiós té una gran influència en el polític”, alerta. Ell té un pla per mostrar la pel·lícula en una ruta regional al marge dels festivals importants i, en paral·lel, prepara el seu nou film, que estarà dedicat a la Carèlia finlandesa: “Vull fer un díptic dels dos costats del territori dividit. Tinc pistes molt interessants sobre la relació dels nazis amb Carèlia i estic intentant localitzar una pel·lícula que van filmar els nazis quan van ser a Carèlia”.

Més continguts de