PATRIMONI

Les restauracions modernistes: una necessitat i un risc

Comença la rehabilitació de l’església de Vistabella, de Josep Maria Jujol, sense consens sobre el projecte

Els edificis patrimonials sovint passen desapercebuts: l’ull s’acostuma a veure’ls cada dia, formen part del paisatge. Fins que arriba l’hora d’intervenir-hi. Aleshores poden saltar totes les alarmes i que immediatament es formin dos bàndols irreconciliables: un de defensors encesos de la reforma que s’hi farà i un altre de detractors ferotges. “ El patrimoni ha d’estar viu, hem de ser capaços de reinterpretar-lo i reaprofitar-lo a cada moment. Sempre que hi ha debat a l’entorn del patrimoni, ja sigui perquè es vol destruir o perquè es vol modificar o simplement perquè hi ha una revalorització, és quan la societat se l’apropia”, diu Josep Maria García Fuentes, arquitecte i professor de la UPC. “Quan mires la història de l’arquitectura -subratlla-, s’han fet grans edificis intervenint amb contundència sobre edificis històrics. Roma, per exemple, està construïda capa sobre capa. I és així com s’afegeix profunditat al patrimoni. El problema és, sempre, la qualitat d’aquestes intervencions”.

Precisament aquesta és la qüestió. L’Ajuntament de la Secuita (Tarragonès) presentarà aquesta tarda el projecte de restauració de l’església de Vistabella, de Josep Maria Jujol, i després s’analitzarà en una taula rodona. Les bastides per intervenir en el campanar ja estan posades. Crida l’atenció que el debat no s’hagi fet abans.

Un encàrrec dels vilatans

L’església de Vistabella no és fruit de cap intervenció en un edifici preexistent. És un edifici que està íntimament lligat a la seva comunitat: l’arquitecte la va dissenyar per encàrrec dels vilatans i la va construir amb la col·laboració dels veïns. Està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional i és una de les obres més emblemàtiques de l’arquitecte. Per la fragilitat dels materials i perquè Jujol veia el pas del temps com un material més en moltes de les seves obres, s’ha de tenir molta cura a l’hora d’intervenir-hi. El projecte de l’arquitecte Santi Prats Rocavert (que abans s’ha ocupat de restauracions d’envergadura com les dels pavellons de l’Hospital de Sant Pau) recull algunes de les solucions del pla director que van redactar els arquitectes Josep Llinàs (guanyador del premi FAD per la restauració d’un altre Jujol, el Teatre Metropol) i Roger Miralles, però d’entrada conté una solució polèmica, perquè modificarà l’obra de Jujol. Als anys 20 el campanar va caure per culpa d’un llamp i l’arquitecte el va reforçar amb ferros, que va revestir de maons. Ara se substituirà el ferro per acer inoxidable, però no es cobrirà. L’objectiu és retornar, segons diu el projecte, “l’esveltesa” al coronament de l’edifici. A la pràctica, és corregir el mateix Jujol. “No s’hauria de deixar l’acer inoxidable a la vista -opina l’arquitecte Pau Jansà-. S’hauria de recuperar la idea de Jujol, que la vista fos la que ell va deixar, encara que sigui feta ara”.

El projecte té l’aprovació de la comissió territorial de patrimoni cultural. La Generalitat aporta 156.000 euros dels més de 210.000 del pressupost de la primera fase de l’obra, que també té previst dotar l’edifici d’il·luminació exterior. La resta l’aporten els veïns. “Només restaurarem -assegura Santi Prats- i deixarem les pàtines actuals. Si no són fruit d’una patologia, les mantindrem. Les cobertes ara tenen uns fongs que aparentment fan bonic però tenen les arrels a les juntes de morter i fan que entri aigua dins l’església. En aquest cas, hem d’eliminar la pàtina”, diu l’arquitecte.

Cada edifici, un cas específic

Però, ¿n’hi ha prou amb una llei de patrimoni, un grup de tècnics i una comissió territorial per restaurar edificis que, a més d’història de l’art, també contenen memòria col·lectiva? ¿Els processos d’aprovació de les restauracions haurien de ser més interdisciplinaris i participatius? García Fuentes desconfia de les normatives però també d’obrir massa el debat a l’entorn del futur d’un edifici patrimonial. “No sóc gaire partidari de les lleis de patrimoni i de les normatives, perquè al final redueixen les intervencions a una sèrie de punts que es poden fer o no segons aquesta llei, i això no és garantia que surti ni bé ni malament”, afirma. La principal problemàtica és que cada edifici és únic. “No hi ha criteris que es puguin generalitzar. Al final aquest tipus de projectes requereixen bons arquitectes i bons professionals, amb el risc que això comporta, i no són coses que es puguin simplificar amb una normativa. Es necessita un coneixement profund de l’obra”. El professor de la UPC també critica els projectes “descafeïnats”: “Si s’acaben fent coses massa consensuades s’acaben fent operacions que semblen només de neteja. Però fins i tot en aquestes hi ha alteracions importants de les obres”.

En qualsevol cas, és un terreny delicat i en el qual s’ha de ser molt exigent. “Hi ha especialistes que estan recuperant edificis, i després comencen a aparèixer als mitjans i a les xarxes on es comparen els seus treballs amb l’ Ecce homo de Borja”, lamenta Mercè Manonelles, de l’ Associació de Restauradors de Patrimoni Arquitectònic. Un d’aquests casos és el Castell de Matrera a Villamartín (Cadis). La restauració de Carlos Quevedo va rebre una allau de crítiques i, també, un dels premis Architizer A+. “ Si de tot se n’ha de fer un debat abans de restaurar, caurà abans. Hi ha una llei, uns procediments i una comissió que en fa un seguiment”, subratlla Manonelles.

Per a la directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, Àngels Solé, “cada monument té el seu ADN” i “sempre és bo que s’obrin els processos, però s’ha de valorar cada cas segons la complexitat i el rigor de l’actuació”. “Si monuments tan importants com l’església de Vistabella o la portalada del monestir de Ripoll s’aborden d’una manera global, sempre és més interessant fer estudis interdisciplinaris”, defensa. Però això no sempre passa. De fet, que els projectes siguin més participatius depèn d’elements tan poc sistemàtics com “els recursos econòmics, la problemàtica i la complexitat de la intervenció que s’ha de fer i la sensibilitat de qui la impulsa”, afirma Solé. I afegeix: “ En el món dels arquitectes no és tan habitual, vénen d’una tradició que beu molt d’ells mateixos. Això els joves ho han canviat”.

Més continguts de