El ‘13, Rue del Percebe’ de Ventura Pons

BarcelonaDurant 21 anys, Ventura Pons va viure en un edifici de la Dreta de l’Eixample, al xamfrà de Casp amb Bailén. Ara viu a l’edifici del davant, però el paisatge multicultural i delirant d’aquell edifici, un 13, Rue del Percebe ple de personatges i històries delirants, és la inspiració de la seva nova pel·lícula, Sabates grosses, que divendres arriba als cinemes. “Tot és veritat”, assegura el director. “El fatxa català, la gent protestant per les preferents de Caixa Laietana, les porteres valencianes que comenten la jugada tota l’estona, el diputat nacionalista d’esquerres que escridassa la seva dona, el fill d’una cubana que vol ser i serà el primer president d’una república catalana... Només m’he inventat el personatge de Minnie Marx, la neta del famós lladre anglès Roland Biggs”.

Pons reuneix en aquesta comèdia coral un grapat d’actors de la seva troupe. Amparo Moreno és una de les porteres, Vicky Peña fa un paper petit rodat en un sol dia, Pedro Ruíz, que ja va treballar a l’anterior film de Pons, Oh, quina joia!, interpreta un mossèn faldiller angoixat pels seus problemes d’erecció i Joan Pera fa d’un aristòcrata espanyolista i de dretes vingut a menys. “Em va costar una mica perquè jo no els acostumo a fer, aquests personatges -comenta Pera-. Però em sembla que el vaig portar una mica al meu terreny, perquè m’han dit que cau simpàtic”. L’actor, que ha fet molt de teatre amb Pons, es confessa agraït al cineasta perquè va donar-li la seva única nominació als Gaudí per Forasters. “Em va obligar a fer un paper d’un home de 92 anys, no semblava ni jo! Però és que ara ja em toca fer els papers de vell... I els de fantasma!”

Productivitat imparable

Amb 72 anys, Pons manté un ritme de producció envejable. A les tres pel·lícules estrenades en els dos últims anys, Cola, Colita, Colassa i El virus de la por el 2015 i Oh, quina joia! el 2016, cal afegir ara Sabates grosses i dos títols més encara pendents d’estrena: Miss Dalí, sobre la figura d’Anna Maria Dalí, germana del pintor, i una “pel·lícula de pallassos” que “és la història de Gato Pérez, Pepe Rubianes i Ocaña”. I enmig de la roda de premsa, recorda que està escrivint un guió per a Vicky Penya i Minnie Marx. Pons va per feina: “El guió de Sabates grosses el vaig escriure en dues setmanes i vam rodar la pel·lícula en tres setmanes, això sí, sense treballar els caps de setmana”.

Si a la presentació d’ Oh, quina joia! Pons lamentava haver rodat la pel·lícula “sense un puto duro ni subvencions”, en el cas de Sabates grosses sí que ha pogut comptar amb l’ajuda de la Generalitat. Pel que fa al pressupost del film, assegura que no se’n recorda. “Per a mi el plaer és fer cinema -diu-. El cost no el sé, això és cosa de la gent de producció. Però no parlem de diners, que fa lleig”. La conversa es mou cap al tema transversal de la pel·lícula: la diversitat de Barcelona. “El que vull explicar és que el món està canviant -assenyala Pons-. La ciutat és plena de gent de tot arreu, catalans d’aquí i catalans de fora. I l’altre dia vam donar un exemple de tolerància al món amb l’abraçada d’aquell pare i l’imam, que em va emocionar”.