La sèrie del cas Wanninkhof: quan la lesbofòbia va enviar una innocent a la presó

'Dolores, la verdad sobre el caso Wanninkhof'

Dirigida per Noemí Redondo per a HBO Max. En emissió a HBO Max

"No m'identifico amb Dolores Vázquez", confessa la protagonista en qüestió a l'últim episodi del true crime Dolores, la verdad sobre el caso Wanninkhof. El 9 d'octubre del 1999, Rocío Wanninkhof, de 19 anys, va desaparèixer a Mijas, a la Costa del Sol. Després de setmanes de recerca infructuosa, el 2 de novembre va aparèixer el seu cos amb indicis d'haver estat brutalment assassinada. Com és habitual quan desapareixen noies joves o menors, el cas feia dies que centrava tots els focus de l'atenció mediàtica. El descobriment del cadàver va crispar encara més l'ambient. I una de les sospitoses, Loli Vázquez, exparella d'Alicia Hornos, la mare de Rocío, no va tardar a convertir-se en la sospitosa "perfecta" segons la família, la Guàrdia Civil, la judicatura i els milions de persones que seguien l'afer a través dels mitjans de comunicació. Vázquez va ser declarada culpable per un jurat popular i condemnada a presó, malgrat que no tenia antecedents ni hi havia cap prova que en confirmés la responsabilitat. L'assassinat quatre anys després d'una altra noia a la zona, Sonia Carabantes, va destapar que l'autor d'aquest crim i el de Rocío era una altra persona, Tony King. Però, per què tothom va considerar una assassina Dolores Vázquez?

Vint anys després, un parell de propostes documentals revisen els fets per posar en evidència la lesbofòbia generalitzada que va conduir una dona innocent a la presó. Aquest juny es va estrenar a Netflix el documental El caso Wanninkhof-Carabantes, en què Tània Balló repassa l'afer des d'aquesta perspectiva feminista. Ara la HBO emet Dolores, la verdad sobre el caso Wanninkhof, que compta amb un ganxo afegit: per primer cop després de tants anys Vázquez parla davant les càmeres. La docusèrie es desplega com un true crime a l'hora de recapitular els fets i posar en evidència les males decisions policials, judicials i periodístiques que van condemnar la Dolores. Resulta esgarrifós comprovar que l'equivocació no va ser fruit d'errors involuntaris, sinó de prejudicis misògins i homòfobs: aquesta gallega establerta a la Costa del Sol va ser sentenciada perquè s'ajustava en l'imaginari popular al tòpic de la "lesbiana perversa", la dona que no se sotmet als dictats de la feminitat hegemònica ni en el físic, ni en l'orientació sexual ni en el tracte personal. La protagonista va patir tal lapidació en aquest sentit que li ha calgut distanciar-se d'aquesta Dolores Vázquez embrutida pels mitjans, com confessa a Toñi Moreno, la periodista que ha aconseguit l'exclusiva i que parla de la seva relació professional amb tot plegat de manera prou honesta.

Alimentar el morbo

Com passa tan sovint amb els true crimes, aquest també cau en alguns dels errors que denuncia. La sèrie no arriba a presentar el retrobament presencial entre Vázquez i Alicia Hornos, que continua insistint en la culpabilitat de la seva ex. Però sí que alimenta el morbo de veure confrontats els seus respectius testimonis i espectacularitza les reaccions lògicament dramàtiques de la Dolores quan contempla imatges de l'època o escolta el testimoni de l'Alicia. El protagonisme de Vázquez i del seu vincle amb Hornos agafa tant de pes que descompensa i fins i tot invisibilitza el record de les víctimes de Tony King, un exemple brutal de violència masclista sistematitzada que va ser menystingut com a tal per les autoritats. I, per altra banda, resulta fascinant comprovar com aquesta relació tan poc normativa entre dues dones "corrents" encara ara trenca tants esquemes.