Mèdia 22/06/2021

El mite de la “lesbiana perversa” que va portar una innocent a presó

'El caso Wanninkhof-Carabantes' reflexiona sobre l'error judicial que va condemnar Dolores Vázquez

4 min
Dolores Vázquez

La desaparició l’any 1999 de la jove Rocío Wanninkhof, una noia de Mijas, va sacsejar Espanya i va posar en marxa un circ mediàtic d’unes proporcions similars a les del crim d’Alcàsser, que havia tingut lloc set anys abans. Dolores Vázquez, exparella de la mare de Rocío Wanninkhof, Alicia Hornos, va ser acusada i condemnada erròniament per un jurat popular de la mort de la noia després que els mitjans contribuïssin a construir un relat que la presentava sota el prisma del mite de la “lesbiana perversa”. No va ser fins quatre anys després, arran de l’assassinat de Sonia Carabantes, un noia de Coín, que es va detenir l'autèntic culpable i Vázquez va ser exonerada d'un crim que no havia comès. Netflix recorda l’error judicial amb l'estrena aquest dimecres d'El caso Wanninkhof-Carabantes, un documental dirigit per Tània Balló que analitza com es va teixir un relat que va condemnar Vázquez molt abans que s'assegués al banc dels acusats.  

“Tota societat té un cas de fals culpable i aquest és el nostre”, assegura Tània Balló, que recorda que quan Wanninkhof va desaparèixer ella tenia pràcticament la mateixa edat que la noia. “Llavors, des de la meva inconsciència quasi innocent ja em semblava que hi havia alguna cosa fosca”, diu. Allò “fosc” de què parla Balló era el relat policial i mediàtic que va decidir assenyalar Dolores Vázquez com una dona despietada que havia matat Rocío Wanninkhof perquè era un obstacle per a la seva relació amb Alicia Hornos. 

“Tant la policia com el sistema judicial creien que no s’equivocaven, malgrat que no tenien proves, només intuïcions. No es pot portar a la palestra de la ira col·lectiva algú per una intuïció”, detalla Balló. L’exposició mediàtica a la qual va ser sotmesa Dolores Vázquez la va convertir en assassina als ulls de gairebé tota la població espanyola i, fins i tot ara, passats més de vint anys i estant fora de la presó, continua vivint amb la llosa de la condemna social. "A la Dolores Vázquez se la va deshumanitzar fins a tal punt que la humanització no es va recuperar mai, tot i aparèixer finalment l'assassí real, un assassí que és el prototip de l'agressor sexual", diu la directora. L'any 2003, quan Vázquez portava més d'un any a presó, la jove Sonia Carabantes va aparèixer assassinada i la investigació policial del cas va identificar Tony King, un britànic resident a la zona amb antecedents d'agressió sexual, com el culpable. La investigació, a més, va demostrar que també era el responsable de l'assassinat de Wanninkhof.

Homofòbia soterrada

El relat policial que va convertir Dolores Vázquez en la principal sospitosa de la mort de Rocío Wanninkhof va consistir en masculinitzar la seva figura perquè el seu perfil encaixés en les característiques que se suposa que té un assassí que ha comès un crim passional. “El gest lesbofòbic va aparèixer durant el judici, allà sí que es diu obertament «com que era homosexual, era violenta»”, explica Balló. Missatges com que Dolores Vázquez era corpulenta, practicava arts marcials, feia fúting o tenia trets agressius van servir per construir una imatge de dona perillosa, mentre que la defensa que feien d’ella els seus familiars –explicant que era una persona afectuosa i que havia tingut cura tant de la Rocío com dels seus germans durant 15 anys– va ser ignorada o menystinguda. 

Balló recorda que el cas Wanninkhof i la necessitat de trobar un culpable el més ràpid possible s’ha d’entendre en el context posterior al cas d’Alcàsser. “Aquest cas ja havia portat al deliri i no podia tornar a passar, i menys en un lloc com la Costa del Sol, que era una zona idíl·lica on anaven els turistes”, remarca la directora sobre la necessitat de la policia d'identificar el culpable com més aviat millor.  

El documental mostra el paper que van jugar els mitjans en l'enjudiciament de Vázquez i com tant els considerats tradicionalment seriosos com els sensacionalistes es van llançar a la jugular de la sospitosa. “Va haver-hi articles d’opinió en diaris com l’Abc o com El Mundo molt bèsties, d’una homofòbia que ara seria impensable per molt diari de dretes que sigui. Va haver-hi un lliure mercat de l’opinió i la destrucció absoluta d’aquesta dona a partir de teories homofòbiques”, recorda Balló, que considera que en l’actualitat no s’haurien traspassat aquests límits. “Es va convertir en la dolenta d’Espanya”, assegura. Després de sortir de la presó i de ser exonerada, Vázquez, que mai ha estat indemnitzada, es va exiliar durant 18 anys al Regne Unit, on va viure en el més absolut anonimat, i no va tornar a Espanya fins fa tres anys. Balló explica que per fer el documental va intentar parlar amb ella, malgrat ser conscient que no hi accediria, ja que porta més de vint anys allunyada dels mitjans. "Jo respecto aquest silenci; ja que no li hem respectat gairebé res, almenys li queda el poder de la seva intimitat", assenyala Balló.

Per a la directora, el documental pot obrir la porta a una reflexió col·lectiva, que és el més semblant al perdó públic que pot oferir la societat. "A vegades el sistema s'equivoca, sí, però a vegades aquests errors porten a tragèdies més grans, i és on ens toca reflexionar. Hi ha unes línies vermelles, i en aquest cas es van superar de llarg –recorda la directora–. No podem permetre'ns tenir una societat en què primer ets culpable i després demostres que ets innocent".

stats