Simple Minds a Cap Roig: nostàlgia dels anys 80 per a fans i turistes

Calella de PalafrugellNit de revival musical al Festival de Cap Roig de Calella de Palafrugell amb Simple Minds, una de les bandes més icòniques del rock europeu dels anys 80 i 90. Els escocesos, liderats pel cantant Jim Kerr i el guitarrista Charlie Burchill, van ser claus per renovar les sonoritats del rock clàssic amb un estil electrònic alternatiu, encetant l’era del postpunk i la new wave. Amb una trajectòria consolidada de més de quatre dècades, avui encara continuen entregats a la mateixa fórmula d’èxit que els va fer famosos, sense experiments ni revolucions, i es mantenen en bona forma sobre l’escenari, amb un so compacte i un directe enèrgic.  

En el seu retorn a Catalunya, van tocar una quinzena de temes dels àlbums més celebrats, tots del segle passat. Són temes de rock modern, basats en l'ús habitual de sintetitzadors, els ritmes ràpids d'aires punk i una veu melòdica, semblant a l’estil de U2 i amb referències a l’etapa més psicodèlica de David Bowie. Un patró enganxós, molt ballable i que funciona, però que es repeteix pràcticament de manera calcada en cada tema, fins al punt que, un rere l'altra, resulta una mica carregós. Tot i això, el públic de Cap Roig, que va exhaurir les entrades, format sobretot per espectadors veterans i molts estrangers, no es cansava de picar de mans a cada cançó, sempre amb la mateixa cadència, demostrant moltes ganes de rememorar la música d'una altra època.

Els ritmes musculosos de Waterfront van marcar l’inici de la nit, amb una base contundent i cíclica de sintetitzadors i bateria, per donar pas a Jim Kerr, de 66 anys, àgil i comunicatiu sobre l’escenari, amb una veu gastada però encara prou potent, tot i que sovint auxiliada per una corista amb moltes taules. Van seguir l’expansiva Once upon a time i Oh Jungleland, on Burchill, pilar de la base musical, ja va començar a lluir-se amb la intensitat dels seus riffs. Després de les tres peces inicials, el batec electrònic va continuar amb peces com Let there be love i Love song, amb un to més discotequer i ballable. A la meitat, dos dels millors moments de la nit, que aportaven matisos i varietat, van ser l'interludi instrumental Theme for great cities, més funky i amb un solo de bateria espectacular, i la balada irlandesa Belfast child, on Kerr va desplegar els seus dots de crooner. Llavors ja va arribar el torn de la traca final, culminada amb l’esperada Don't you (forget about me), himne generacional que va fer fortuna a la pel·lícula El club dels cinc (1985), amb tot el públic corejant la tornada infinites vegades.