Tatuatges i ‘selfies’: els premis Barcanova retraten el segle XXI

BarcelonaEls escriptors Jaume Cela (Barcelona, 1949) i Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) volen lectors del present, que tinguin pares tatuats i que es facin selfies. Per això tots dos autors han posat el focus en la realitat més actual a les seves novel·les El meu pare és una pissarra i Selfies al cementiri, guanyadores del 15è Premi Barcanova de literatura infantil i juvenil, respectivament. L’obra de Cela està formada per sis relats amb un fil conductor comú: els tatuatges del pare del Pep. “El llibre va sorgir a partir d’una pregunta: quina és la primera paraula que llegim? És tot un esdeveniment, però normalment no ho recordem”, explica Cela. En el cas del Pep, aquest mot és Anna, el nom de la seva mare, que el pare porta escrit al pit. A partir del tatuatge, el noi explora les històries que s’amaguen rere els dibuixos del cos del seu progenitor. “Mitjançant els tatuatges es pot fer un retrat moral del pare”, assenyala Cela.

La contemporaneïtat també és intrínseca en la novel·la juvenil de Maria Carme Roca, que ha ubicat en un indret peculiar, el vell cementiri de Mälmo, una ciutat del sud de Suècia. Aquest espai a l’aire lliure és el punt de trobada dels vius virtuals, joves que van morir de forma sobtada i que reviuen a través de l’energia dels altres. “Volia fugir dels zombis i els vampirs per fer una nova aportació al realisme fantàstic”, assegura l’escriptora. En aquest context on la línia entre la vida i la mort és molt prima, la novel·la relata la història d’en Nils, un viu virtual “molt dolent des del principi fins al final”. Aficionat a les selfies i a lligar, el protagonista veurà com la seva existència es complica quan la Siri, una noia amb una sensibilitat especial, descobreix la seva veritable naturalesa. Cada capítol de la novel·la està escrit des de la perspectiva d’un personatge diferent i, a través del vessant més fantàstic, aborda els primers amors, els dilemes dels adolescents i la diferència. En aquest sentit, Roca destaca la voluntat de crear una obra on es tractin “els joves que no formen part de la majoria i s’enfronten a la por del rebuig del grup” per reivindicar que “tenen dret a ser diferents i a viure sense marginar-se”.