Ángela Cervantes: "Tot ho dec a la teràpia"

BarcelonaFa cinc anys que Ángela Cervantes (Barcelona, 1993) apareix dia sí dia no a TV3 a l'hora de la sobretaula. L'actriu interpreta l'Anna de Com si fos ahir, però ha sigut a partir del seu paper a la pel·lícula Chavalas que ha començat a notar de debò el pes de la fama. Nominada als Goya i amb un premi Gaudí pel seu paper com a Soraya, Cervantes torna ara al teatre. La pell fina, que es representa a la Sala Flyhard, porta a escena un sopar de parelles, una de les quals acaba de tenir un nadó. Problema: el fill els ha sortit lleig i els amics no s'estan de dir-ho en veu alta.

D'estar nominada als Goya i de guanyar un Gaudí saltes a la Flyhard, una de les sales més petites –i més ben considerades– de Barcelona. Com ha anat això?

— L'espectacle hauria passat igualment, amb premi o sense. Des que vaig començar a Com si fos ahir havia fet més audiovisual que no pas teatre. Tenia moltes ganes de treure’m aquesta espineta. Com més temps passava, més por notava que li estava agafant. Fer teatre és un acte de valentia.   

Entre Chavalas i La pell fina has rodat La maternal, la nova pel·lícula de Pilar Palomero, que s'estrenarà al novembre. Interpretes una àvia de 30 anys, amb una filla embarassada als 14.

— Quan em va arribar la prova, vaig tenir un moment de dubte: he de fer de mare o de filla? La mare té uns 32 anys i va tenir la filla molt jove. Ara es repeteix el mateix patró. Vam fer molta preparació, vam anar a una masia i vam treballar la relació amb la Carla Quílez, que interpreta la meva filla. El mes següent vam estar amb actrius no professionals que són mares adolescents i surten a la pel·lícula. Em van explicar les seves experiències i em van ajudar moltíssim a ser un canal per explicar les seves històries. Tot això em va donar el personatge.

¿És més difícil fer un personatge allunyat de la teva realitat?

— Em sembla més complicat. Amb Chavalas em va passar que quan van venir els reconeixements sentia la síndrome de la impostora. El personatge m’havia sortit més fàcil, té una energia que em fa sentir còmoda. Però he d’aprendre a abraçar totes les coses bones de la professió i posar en valor la feina. La síndrome de la impostora ens passa a moltes i fa ràbia, ho hem de canviar. Ens fustiguem molt amb les coses dolentes i quan venen alegries ens costa més acceptar-les.

Després de la nominació als Goya et van donar el Gaudí.

— Aquesta no me l’esperava gens. Als Goya, com que estava nominada al premi revelació, vaig pensar que tenia un 25% de possibilitats. Fins i tot m’havia preparat un discurs, estava molt nerviosa. Llavors va ser que no i no em va suposar cap drama. Als Gaudí compartia nominació amb la Vicky Peña, la Nora Navas i l’Anna Castillo i em vaig oblidar de guanyar. Abans de començar la gala em vaig creuar amb gent que em va explicar que m’havia votat. Quan ens estàvem asseient, el meu germà em va dir: "Molta gent t'ha dit que t’ha votat, no?" Vaig tenir un moment de pensar que podia passar, i tot just després me’l donaven. Va ser un xoc i al discurs vaig dir el que em va passar pel cap, però estic contenta perquè va sortir molt natural.

En aquell discurs improvisat vas parlar molt del teu germà. 

— L’Álvaro va començar a treballar de molt jove, ho tenia molt clar. Jo també ho sentia molt vocacional, però em va costar fer el pas. No volia que des de fora semblés la germana petita que no sap què fer i segueix els passos del germà gran. Vaig estudiar una carrera, vaig donar voltes, me’n vaig anar a viure a Madrid, i això em va ajudar a dir que era actriu. El meu germà també hi vivia i va ser un plus. Ell sempre m’ha guiat amb les escoles de teatre, els mestres, la teràpia, el meu representant. Tenir-lo com a germà i com a referent de la professió és una sort.

Chavalas retrata la precarietat de la generació mil·lennial. L'has viscuda?

— No he viscut realment la precarietat de ser actriu, perquè pràcticament des que em dedico a això treballo a la sèrie diària de TV3. Com si fos ahir m’ha donat molt. Hi he après i he tingut l’oportunitat de fer un personatge durant molt de temps. A més, és una ficció compromesa, que toca temes poc vistos a les sèries diàries, que generen converses i debats a casa.

Venies de treballar a Madrid en castellà i de sobte et van agafar per fer una sèrie diària en català. Et va costar el canvi?

— He millorat el meu català gràcies a la sèrie de TV3 i a les lingüistes. Amb els meus pares parlo castellà i amb el meu germà, català. És una situació peculiar. Des de molt petita a casa parlaven en castellà, però a mi tothom em parlava en català. Els meus pares no el parlen gaire bé, però feien l’esforç. Amb l’Álvaro ens vèiem molt a l’escola i parlàvem en català entre nosaltres. De més gran amb els pares he acabat parlant en castellà, però amb el meu germà mantinc el català. En el meu cas, en comptes d’anar a pitjor a l’hora de parlar en català, he anat a millor. 

Com gestiones els èxits, les incerteses i la volatilitat de la professió?

— Tot ho dec a la teràpia. Si soc on soc ara és per la feina feta, però alhora perquè des de fa molts anys he estat acompanyada de la teràpia. Em va ajudar a fer un clic crucial. Vaig passar de sentir enveja per la gent que treballava a sentir admiració. Em vaig adonar que en la nostra feina hi ha un nivell d’exposició brutal, aclaparador. També he treballat molt les pors i les pujades i baixades emocionals. De sobte tothom t’escriu, et felicita. A la teràpia treballo que res és veritat del tot. Tant si molta gent em diu que soc molt bona com si algú em critica, res d'això és 100% veritat. És important mantenir-se en un equilibri sense deixar-se endur ni per una cosa ni per l’altra. Però ho he de treballar contínuament, perquè és molt fàcil caure-hi.