Teatre
Cultura  /  Teatre 02/12/2022

'Pares normals': un còctel musical de sentimentalisme ben agitat

La comèdia musical d’Els Amics de les Arts té una gran direcció de Sergi Belbel

2 min
Una escena de 'Pares normals'
  • Direcció: Els Amics de les Arts.
  • Direcció escènica: Sergi Belbel.
  • Amb Enric Cambray, Júlia Bonjoch, Annabel Totusaus, Albert Pérez, Lucía Torres, Anna Herebia, Bernat Cot i Víctor Gómez.

Hi ha abraçades que arrenquen aplaudiments. I d’aquestes n’hi ha algunes a Pares normals, la comèdia musical d’Els Amics de les Arts, rebuda en la seva estrena amb el públic dret. L'obra és un bon còctel on es barregen històries sentimentals de pares, mares, fills i nòvies, una música amable sense estridències –ni grans temes, diria–, una direcció precisa de Sergi Belbel i un grup d’intèrprets ben cohesionats. Un còctel en què hi cap la comèdia familiar, la de situació i, no cal dir-ho, la romàntica, que corona el pastís amb una cirera confitada.

El llibret el firmen Marc Artigau, Els Amics de les Arts i Minoria Absoluta. Un altre còctel en el qual cadascú hi posa el que creu adient per assolir un producte de consum que es deixa veure, escoltar i potser també oblidar ràpidament. El resultat és un conte per a quasi totes les edats, un conte protagonitzat per un home que torna a casa dels pares, a Barcelona, després de quatre exitosos anys com a advocat a Chicago, on s’ha promès amb una companya de feina, la Nora. Però la seva arribada a la celebració dels 25 anys del karaoke dels seus pares coincideix amb un tràgic accident que canviarà els seus plans i, en definitiva, la seva vida.

La sorpresa argumental apropa la comèdia als fantasmes de Ghost (ells mateixos ho reconeixen en escena) i ofereix al protagonista un llarg viatge en què, al final, sonaran els violins de l’amor. Un Enric Cambray molt solvent exerceix de narrador d’una història que té en Albert Pérez i Annabel Totusaus uns pares que brillen amb llum pròpia. Júlia Bonjoch i Lucía Torres són les nòvies. Destaca la dicció en les cançons, que s’entenen molt bé, així com un espai escènic buit il·luminat amb neons d’ambientació dels anys 70. Cal celebrar Pares normals, però no tant –o no tan sols– pels resultats artístics com perquè és un musical autòcton de mitjà format dels que no abunden a casa nostra.

stats